El sòl: un recurs natural vital

El sòl com a recurs

El sòl és un recurs natural a mig camí entre el món viu i l'inert. És la zona d'interacció entre els éssers vius i els factors ambientals (roques, aire, aigua), i l'indret on es generen i retenen els nutrients de les plantes. El sòl és un sistema natural i dinàmic, que s'ha format com a conseqüència de l'alteració de les roques per l'acció dels agents atmosfèrics i els éssers vius.

En un àmbit més tecnològic, ens referim al sòl com a capa superficial de material no consolidat (menys resistent que el sòl rocós) que es pot fer servir com a base i fonament d'edificis, carreteres, ponts i jardineria. Perquè es formi un sòl han de passar molts anys, però, en canvi, s'erosiona fàcilment. És un recurs fonamental perquè és el substrat del qual els productors primaris obtenen part de la matèria mineral necessària per viure. A més, hi viuen microorganismes descomponedors que transformen la matèria orgànica en nutrients inorgànics que les plantes utilitzen per nodrir-se. La ciència que estudia el sòl s'anomena edafologia.

Pel que fa a la utilització del sòl, cal considerar sobretot l'ús agrícola i ramader. La producció dels conreus i les pastures depenen de la qualitat i fertilitat del sòl.

La pèrdua del sòl

L'agricultura intensiva, caracteritzada per l'ús de maquinària pesant i l'abús del monocultiu, provoca un deteriorament i un empobriment del sòl. Aquesta forma de conrear la terra també requereix l'ús creixent d'adobs (fosfats i nitrats), que poden contaminar les aigües subterrànies.

Quant a les pastures, el nombre de caps de bestiar per hectàrea de pasturatge ha d'estar d'acord amb les característiques del sòl. Un excés en provoca la degradació (per risc d'erosió o per compactació i impermeabilització), en un procés similar a l'agricultura intensiva.

No obstant això, la pèrdua del sòl més important és la causada per l'erosió hídrica. Les pluges arrosseguen materials del sòl. El clima mediterrani (amb estius secs i ocasionalment pluges torrencials a la tardor) i les condicions geològiques del nostre paisatge fan que aquest sigui un problema molt greu en el nostre àmbit territorial.

La desforestació i la desertificació

La degradació dels boscos està molt relacionada amb la pèrdua de sòl, ja que la coberta vegetal contribueix a la seva conservació i estabilitat. Una de les causes principals de la desforestació és la tala abusiva de territoris que són destinats a usos diversos (infraestructures mineres, zones de pasturatge, àrees de conreu, vies de comunicació, embassaments...). Els incendis forestals són una altra de les causes de la destrucció de la vegetació. La pèrdua de grans masses forestals del planeta pot fer que minvi la capacitat de fixació de CO₂ per part de les plantes en el procés de la fotosíntesi, cosa que contribuirà a incrementar l'efecte hivernacle.

Les zones boscoses redueixen l'erosionabilitat del sòl, és a dir, la potencialitat de ser erosionat. La vegetació intercepta una fracció de l'aigua que cau, en redueix la velocitat d'impacte i disminueix el poder erosiu de les precipitacions. La vegetació també fa que augmenti la capacitat d'infiltració i que minvi l'escorrentia, cosa que contribueix a reduir l'erosió hídrica del sòl. A més a més, part de l'aigua interceptada s'evapora abans d'arribar al sòl des de la superfície de la vegetació. D'altra banda, les arrels dificulten que el sòl s'erosioni, ja que el mantenen més compacte, i la matèria orgànica acumulada en forma de virosta (fulles acumulades en descomposició) i humus també el protegeix de l'erosió.