La realitat i l'ésser humà: evolució, autoconsciència, cultura i diversitat

LA REALITAT I L'ÉSSER HUMÀ

1. Evolució de l'ésser humà

L'ésser humà genera coneixement i cultura a través del llenguatge i elabora discursos per explicar la realitat i per explicar-se a ell mateix.

Origen de l'ésser humà: l'evolucionisme. Som 'un producte més de la naturalesa'.

Darwin: L'origen de les espècies. La selecció natural elimina els individus menys aptes i conserva els més ben adaptats.

Els individus més ben adaptats al medi són els que tenen més possibilitats de reproduir-se i sobreviure, per tant són els que transmeten les seves característiques.

Teoria sintètica de l'evolució (Darwin + Mendel)

En tots els éssers vius existeix una variabilitat genètica produïda per mutacions.

La selecció natural elimina les mutacions i combinacions desfavorables.

2. Autoconsciència

Els humans som conscients i també autoconscients.

Conscients: percebem sensacions i emocions.

Autoconscients: som conscients de la nostra pròpia consciència, reflexionem sobre nosaltres mateixos i sobre la nostra activitat mental i la dels altres.

3. Cultura

La cultura és el factor humanitzador principal que ens diferencia dels homínids. Gràcies a la dinàmica cultural podem comprendre i explicar com i per què canvien les cultures al llarg del temps.

La diversitat cultural es veu amenaçada per la convergència, que ve dictada pel contacte tan estret entre cultures.

Procés evolutiu: l'hominització (aparició gènere homo), també es produeix la humanització (aparició primeres espècies que es poden considerar humanes).

Perquè els homínids arribin a ser humanes el que és essencial és l'aparició de la cultura (llenguatge).

Dimensió cultural: està formada per tot allò adquirit socialment. Considerem la cultura com el conjunt d'informacions adquirides per aprenentatge social.

La transmissió a través del llenguatge, la forma més evolucionada de comunicació. El llenguatge permet la transmissió i l'assimilació de les conductes noves, tècniques o coneixements, a distància.

El llenguatge és la causa del caràcter acumulatiu de la informació cultural i la diferència principal entre l'home i els animals.

Cultura humana és el conjunt de les informacions adquirides socialment i transmeses mitjançant el llenguatge.

L'adaptació cultural ha estat més freqüent i significativa que l'adaptació genètica. L'home gràcies a la cultura pot adaptar-se modificant el seu propi medi.

4. Diversitat cultural

No hi ha una sola cultura, sinó moltes, ja que l'home és un ésser obert i compta amb un gran nombre de possibilitats de realització. Posseeix llibertat per determinar la seva conducta. L'aïllament i la manca de contacte entre els diferents grups que poblen la Terra han afavorit a la diferenciació i la diversitat.

• Actituds davant la diversitat cultural:
• Etnocentrisme: menyspreació d'elements culturals diferents de la pròpia cultura (imperialisme i colonització)

• Racisme: consideració de races superiors i intenció de marginació o aïllament a un grup considerat 'subhumà'.
• Xenofòbia: actitud de rebuig als estrangers, sovint causada per la por i la ignorància
• Relativisme cultural: considera que cada cultura té una lògica interna i un valor pròpi. Tendeix a comportar passivitat davant temes que vulneren els drets humans i biològics.
• Universalisme: proposa rebuig a l'etnocentrisme i creu que hi ha uns trets universals (drets) per damunt de tota pràctica cultural.
• Interculturalisme i diàleg: reconeix la pluralitat cultural com un fet enriquidor que ens ajuda a entendre el món i a nosaltres mateixos, defensa la convivència pacífica a través del respecte i el diàleg.
• Multiculturalisme: coexistència de cultures sense diàleg. Els drets específics de cada cultura es mantenen en estat de grup.

5. Conductisme

Condicionament clàssic (gos de Pavlov)

1. Estímul incondicionat (Ei) menjar

2. Resposta incondicionada (Ri) salivar

3. Estímul neutre (En) campana

4. Estímul condicionat (Ec) campana

5. Resposta condicionada (Rc) salivar

L'ÉSSER HUMÀ I EL PENSAMENT

1. Animal simbòlic

(exemple església) L'església significa quelcom diferent a cadascú, però tots li diuen igual. L'església només té sentit en el llenguatge dels éssers humans. El llenguatge suposa una diferència qualitativa, un tret especificament humà. El llenguatge articulat ha derivat d'un primer llenguatge gestual.

Perquè sortís un llenguatge van haver de confluir algunes condicions: predisposició per comunicar-se, capacitat d'imitar sons, intel·ligència necessària per posar noms i relacionar entre si classes d'objectes i fenòmens, la sensibilitat a les diferències d'ordre en les seqüències de sons.

2. El llenguatge

És la facultat humana de comunicar-se mitjançant un sistema de signes. Arbitrari o convencional. Articulat, per tant creatiu. Es compon d'un nombre reduït d'elements.

Signes: és tot element d'ordre material que té la capacitat de representar una altra cosa, física o no.

La capacitat de parlar, crear o inventar símbols és exclusivament humana i va molt relacionada amb la cultura. Sense llenguatge és impossible cap tasca col·lectiva ni cap forma d'organització social.

Formació de conceptes: Abstracció, Generalització, Inventar símbol.

3. Déu

Teisme

Defineix Déu com una entitat omnipotent, creador del món i hi intervé.

Ateisme

Nega explícitament a Déu, no existeix. Nega sobretot els Déus teistes.

Marx: 'La religió és l'opi del poble', creia que la religió era un instrument que servia per controlar el poble.

Màxim representant Nietzsche ('Déu ha mort' – valors morts).

Deisme

Existeix un Déu que crea el món però no se n'ocupa, no hi intervé.

Panteisme

L'Univers, la naturalesa i Déu són equivalents.

Nega el Déu teista (Déu personal) però no l'existència de Déu.

Agnosticisme

És un posicionament religiós segons el qual l'existència de Déu és desconeguda i irrellevant. Si es troben proves i es demostra la seva existència hi podrà creure.

Fideisme:

No poden definir a Déu, però no impedeix que no existeixi. Expliquen els principis metafísics a través de la fe i no a través de la raó.