Realisme Màgic i l'Absurd en l'Obra de Pere Calders

Realisme Màgic a la Literatura del Segle XX

El realisme màgic, al segle XX, incorpora el món fantàstic o meravellós com a recurs. Aquesta denominació la va fer Bontempelli (italià), amb la voluntat d'entrar com a contrapartida de la novel·la realista, desfigurant un objecte i emmarcant-se en la tendència postimpressionista. En la literatura, Bontempelli diu que per definició, aquesta forma d'escriure (realisme màgic) implica la utilització d'allò aparentment inexplicable. De fet, això serà el segell amb què continuaran escrivint a Llatinoamèrica, l'estil que marca Bontempelli, entre els quals destaca l'autor Juan Rulfo, un bon amic de Pere Calders. S'erigeix com a trencament de la novel·la realista, buscant un aire de renovació per la literatura burgesa que precedia aquest moviment. Narren esdeveniments estranys on la frontera es troba entre la realitat i la ficció. Aquest gust pel que és fantàstic inclou la ironia de Calders. Aquest tipus de literatura que fa Calders ens sorprèn, és absurd i inexplicable.

El Moviment de l'Absurd al Segle XX

El moviment de l'absurd, del segle XX, va ser ideat per Martí Esslin, qui va treure la idea del concepte filosòfic de l'absurd de l'existència que havia utilitzat Albert Camus. Albert Camus diu que els esforços fets per l'ésser humà per trobar el significat dins l'Univers acaben fracassant, perquè el significat no existeix. En literatura, és una tècnica que consisteix en introduir elements de nul·la coherència en un marc lògic previsible. Són fets quotidians on hi apareixen irrealitats. Tot això s'ajuda amb l'humor.

Pere Calders: Innovació i Trencament

Pere Calders, quan és jove, es troba amb la República, grup de Sabadell, que volen innovar i descobrir. Són hereus del modernisme i el noucentisme, però ell ja es troba en una situació on les normes estan fixades i només s'ha de preocupar de crear obres noves, buscant coses noves que es fan a Europa.

Pere Calders: Biografia i Obra

Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) és un dels escriptors més llegits de la literatura catalana, destacant com a contista. Es dóna a conèixer als primers anys trenta amb dibuixos, articles i contes a diaris i revistes. Als vint-i-quatre anys publica els primers llibres: el recull de contes El primer arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén. Exiliat a Mèxic durant vint-i-tres anys, on coincideix amb el seu cunyat, l'escriptor Avel·lí Artís Gener "Tísner".

Pere Calders i la Generació del 1930

Pere Calders, quan és jove, es troba amb la República, grup de Sabadell, que volen innovar i descobrir. Són hereus del modernisme i el noucentisme, però ell ja es troba en una situació on les normes estan fixades i només s'ha de preocupar de crear obres noves, buscant coses noves que es fan a Europa. Com a adolescent se sent lluny d'aquesta generació ''realista'' amb una declaració cap al ``joc civilitzat'' pel que fa a les formes d'expressió, però se'n distancia moralment (pensament crític). Es sent més compromès amb la base del noucentisme però no comparteix la base ideològica. Pere Calders és considerat un narrador, un contador d'històries. La seva generació novel·lística està en crisi, però busca una solució: escriure contes. Conrea el gènere del conte que no està subjectat a les lleis tradicionals de la novel·la i desmitifica la novel·la tradicional.

El Conte en l'Obra de Pere Calders

Calders utilitza el conte perquè és interessant pel lector per construir una història de la ficció pura, alliberant-se de la servitud d'haver d'explicar les coses com són. En pocs contes trobem escenaris reals; les coses passen en llocs no concrets, que utilitza com a trampa per representar intents de la realitat. Aquest tema de la desrealització apareix en tota la seva obra, fins al punt que el lloc premeditat esdevé l'eix central de la creació literària.