Ramon Llull: Vida, Obra i Creació del Català Literari

Ramon Llull, considerat el gran clàssic de les lletres catalanes, és un dels escriptors més fecunds i polifacètics que han existit. Els últims 40 anys de la seva vida els dedicà a escriure intensament, no sols en català, sinó també en llatí i en àrab.

L’obra de Llull és única, no només pel volum o per l’extraordinària varietat literària, sinó sobretot pel seu caràcter fundacional, és a dir, per ser el primer a impulsar el català com a llengua de cultura, motiu pel qual és considerat el creador de la prosa literària.

Tanmateix, la intenció amb què va escriure no fou mai estètica, sinó doctrinal. En l’obra lul·liana hi ha de forma constant una voluntat doctrinal i propagandística que no es desvia en cap moment del dogma catòlic. En aquest sentit, Llull fou fonamentalment un autor representatiu de la literatura doctrinal.

No obstant això, hi ha un aspecte que sorprèn en el pensament de Llull. Ell volia trobar les «raons necessàries» o «demostratives», és a dir, una justificació racional d’allò que es considera la fe, la creença en el dogma cristià. Aquesta actitud, que pretenia conjuminar la fe amb la raó, sovint no agradà a les autoritats eclesiàstiques de l’època, fet que va dificultar els seus projectes. En aquesta inquietud intel·lectual és, precisament, on radica l’originalitat del pensament lul·lià. I tot i que Llull no mostra cap afany literari, quasi tots els seus textos assoleixen una gran qualitat literària.

Etapes vitals i literàries de Ramon Llull

Tancada la seva vida, s’han pogut organitzar les seves etapes vitals en tres, que coincideixen amb les seves etapes literàries:

• Etapa de conversió i preparació (1271-74): arrelament dels objectius vitals. Etapa pre-Ars.
• Etapa de formació (fins a 1290): bases del pensament lul·lià. Il·luminació o començaments de l’Art. Formació a partir de la filosofia escolàstica, averroisme, retòrica i lògica aristotèlica i àrab, però també una base apriorística. La seva redacció és més elaborada i novel·lesca. Etapes quaternària i ternària.
• Etapa de predicació (1290 - 1316?): aplicació de les bases pragmàtiques. Etapa post-Art.

En definitiva, el creador de la prosa literària catalana va escriure 235 obres de matèries diverses. Totes amb un llenguatge nou i formes literàries amb la intenció doctrinal de fer arribar idees filosòfiques (literatura com a instrument de difusió del seu ideari).

Amb l’objectiu d’universalitzar les seves obres per a convertir els musulmans, divulgà la seva visió del cosmos. El problema filosòfic bàsic era de llenguatge: la comunicació amb els musulmans. Llull té el convenciment que pot resoldre els problemes de la humanitat i que la raó i la veritat poden triomfar (sempre, des del punt de vista cristià).

Etapa pre-Ars (1271-74)

Llull escriu el Llibre de contemplació, una enciclopèdia extensa de 365 capítols que recull la seva filosofia vital que va moure’l a predicar: l’amor a Déu. Abraça aspectes humans i divins i en reflexiona pensant en la superioritat de la religió catòlica. Partint de l’amor a Déu, pretén demostrar la racionalitat de les obres divines; per això extrau mecanismes lògics (l’Art) per a explicar abstraccions de caràcter diví de la Lògica d’Algatzel.

Poc després escriu l’Ars («tècnica»), un sistema mecànic, mètode infal·lible, per a explicar el seu pensament: la fe i la superioritat de la religió cristiana. Aquest sistema anirà en combinacions de 4 en 4 en l’etapa quaternària i seran simplificats a combinacions de 3 en 3 en la ternària. Prové del Llibre de contemplació i es basa en l’esquema següent:

• Déu: essència divina. Com es pot demostrar la seva existència.
• Home: cos i ànima. L’ànima apropa l’Home a Déu.
• Món: substància divina de totes les coses creades.

L’Ars és una teorització, esquematització i universalització dels continguts del Llibre de contemplació.

Etapa quaternària (1274 - 1289)

Aquesta és l’etapa de la primera redacció de l’Art abreujada d’atrobar veritat, reelaborada el 1283 en l’Art demostrativa.

També escriu Llull el Llibre d’Evast e Aloma e son fill Blanquerna (1283) i Fèlix o Llibre de meravelles (1289), a més d’altres obres com el Llibre del Gentil e los tres savis, Doctrina Pueril i el Llibre de l’orde de cavalleria.

Fèlix o Llibre de meravelles (1289)

Llibre d’estructura lineal on el protagonista, Fèlix, inicia un «viatge intel·lectual» i va adquirint coneixements a partir de l’observació i de les explicacions dels personatges que troba en el seu camí.

Conté 20 capítols dedicats a tots els aspectes del saber cristià: astronomia, elements naturals, la naturalesa humana i la naturalesa espiritual. El capítol més extens és el dedicat a l’home. Conté múltiples exemples per a intentar entendre i raonar els misteris divins i la relació Déu creador-criatures creades.

El nom de Fèlix té relació amb el camí que fa de la ignorància al coneixement, que li dóna felicitat. Apareixen personatges savis com el propi Blanquerna, donant unitat a l’obra lul·liana.

El Llibre de les bèsties dins del Llibre de meravelles

El capítol 7 del Llibre de meravelles és el Llibre de les bèsties, on desapareix Fèlix com a protagonista i es posa com a observador d’una reunió d’animals. D’aquesta manera Llull tracta els temes de la creació divina segons l’ordre del llibre bíblic del Gènesi.

Es creu que aquest capítol va ser una incorporació d’un text previ: el Calila e Dimna (faula àrab d’origen hindú) que passà a la literatura persa, en la cort de Bagdad (segle VIII) on es traduí a l’àrab.

El Calila e Dimna està considerat un manual de comportament de futurs reis. No obstant això, en Llull no es troba tan fortament la intenció d’educar els reis, sinó la de criticar els comportaments humans.

Al Llibre de les bèsties es pot llegir la història dels animals que creen el seu petit món: trien un rei (el lleó) i aquest tria una sèrie de consellers. El capítol es centra en els disturbis que crea la rabosa al voltant d’aquest món.

Etapa ternària (1290 - 1307)

En aquesta es dóna una simplificació de l’Art i redacció de l’Ars inventiva veritatis (1290). Desapareix en la redacció de les obres l’expressió literària i adquireix major importància la reflexió i la tècnica. És una època de viatges missionals.

Hi ha també, una redacció definitiva de l’Art: Ars generalis ultima (1305 - 1308) i l’Ars breu (1308). Altres obres escrites són l’Arbre exemplifical, Flors d’amor, la Rethorica Nova i les poesies «Cant de Ramon» (1300) i «Lo Desconhort» (1295) d’introspecció personal.

Etapa post-Art (1307 – 1316?)

De l’etapa post-Art es poden destacar dues obres amb trets autobiogràfics: Fantasticus i Vida Coetània (1311).

Llenguatge i estil de Ramon Llull

Encara que Llull no tenia intencions literàries, emprava recursos literaris com exemples, petites narracions, elements trobadorescos i elements propis de la narració ficcional. Fa un ús pragmàtic de la llengua. La fa servir com a instrument de renovació espiritual i, com que necessita ser comprès, manifesta una obsessió per fer-se entenedor a tots, per a difondre el seu ideal, la fe cristiana. Davant la mancança d’un vocabulari tècnic per a anomenar un bon nombre de conceptes que fins aleshores només s’havien expressat en llatí o àrab, Ramon Llull va haver de portar a terme una important tasca de creació lèxica, d’introducció de neologismes en la llengua. La majoria del lèxic lul·lià està format per paraules patrimonials o populars, però també fa ús de cultismes i arcaismes. Així, a més de ser el creador de la prosa catalana per la seva llengua literària, és també un dels majors escriptors que desenvolupa un llenguatge tècnic i científic del català. Per altra banda, la sintaxi lul·liana empra elements cultes: construccions llatines, relatius, subordinació amb subjuntiu, hipèrbatons, antítesis, amplificacions, prosa rimada i paral·lelismes; però també fa ús dels elements populars com ara les fórmules afectives. D’aquesta manera, l’estètica i retòrica lul·liana comprèn la bellesa dels mots d’acord amb el seu significat.