Ramon Llull i les Cròniques Medievals Catalanes: Un Llegat Literari

Ramon Llull: Pioner de la Prosa Catalana Medieval

Primer autor que escriu en llengua catalana amb voluntat literària, tractant temes que fins aleshores es reservaven a la llengua culta (el llatí).

Eleva la llengua vulgar, el català oral sense prestigi ni tradició, al nivell de llengua de cultura.
Autor pioner en el context de l’Europa del segle XIII.

Estableix els fonaments de la producció literària posterior.

Escriptor i Viatger

Neix a Palma entre el 1232 i el 1235 i mor en mar, entre Tunis i Mallorca, el 1316.

De petit va entrar al cercle de l’infant Jaume II (futur rei de Mallorca) i va assimilar els ideals de la cavalleria i la *fin’amors*.
Fill de pares barcelonins establerts a l’illa de Mallorca.

La Conversió Personal

Cap als 30 anys, un canvi sobtat de la vida a la cort a una vida dedicada a la difusió i evangelització dels infidels.

• 1272: Comença a difondre la seva obra (265 títols en català, llatí i àrab).
• 1276: Creació del Col·legi de Llengües a Miramar, encomanat als franciscans i amb preferència per la pobresa.

Més tard, inicia missions diplomàtiques i viatges de predicació a Montpeller, París, Nàpols, etc.

• 1315: És empresonat a Bugia (actual Algèria) i, segons la llegenda, és torturat.
• En els darrers anys, es dedica a redactar obres en llatí i a fer viatges missionals al Nord d’Àfrica (Tunis, Xipre...).

Obra Poètica

Poesia Amorosa

• De jove va escriure’n, però no s’ha conservat.
• Hi ha ressò en la resta de la seva poesia d’aquests elements trobadorescos i occitanismes.
• Serveix de pont entre els temes terrenals i la reflexió espiritual.

Poesia Autobiogràfica

• Els ideals, els sentiments i els fracassos són narrats amb sinceritat i angoixa.
• *Lo desconhort* (1295) i el *Cant de Ramon* (1299).

Poesia Religiosa

• **Contrafet al diví o espiritual**: tècnica que consisteix a canviar el contingut d’un gènere originalment profà per refer-lo amb una temàtica religiosa.
• Aplicat als gèneres poètics dels trobadors (Maria és tractada com una *midons* espiritual en un sirventès a *El Llibre d’Evast e Blanquerna*).

Obra Mística

Fusió espiritual de l’individu amb la divinitat.

La relació amb la divinitat és difícil d’explicar, subjectiva i personal, de manera que s’usa el llenguatge comú, sovint associat a l’amor, per expressar-la amb tota la intimitat i complexitat.

Se’n deriva una escriptura de gran bellesa literària construïda a partir de metàfores i símbols, que transmet l’experiència espiritual en mots comprensibles.

El Llibre d'Amic e Amat (1276-1278)

Obra Narrativa i Filosòfica

Primeres mostres de la novel·la europea en prosa.

Obres amb intencionalitat utòpica on l’autor projecta el comportament ideal dels homes.

El Llibre d'Evast e Blanquerna (1283)

Primera novel·la urbana de la literatura en llengua romànica.
Combinació de la presència de cavallers i nobles, caçadors, pastors, mercaders, joglars, pintors, frares mendicants, etc.

Fèlix o Llibre de Meravelles (1288-1289)

• Sintetitza la voluntat d’assolir tot el coneixement sobre el món.
• Llull veia en la meravella de la natura la mà del Creador (pensament franciscà).
• Els humans es desvien del pla de Déu.

Obra Didàctica

Tota la seva obra tenia finalitat didàctica, però alguns textos breus tenen una voluntat didàctica explícita.

Les Cròniques de l'Expansió Catalana

La redacció històrica en llengua vulgar va ser fruit d’un procés lent.

Les quatre grans cròniques desvinculen la historiografia dels monestirs i la incorporen al servei de la Casa Reial com a eina de propaganda.
En un primer moment, els originals llatins eren traduïts al romanç.
Després, cap a finals del segle XIII, es van començar a redactar directament en català.

Per tant, les cròniques representen una evolució respecte als textos historiogràfics clàssics: ja no són la constatació objectiva i realista de fets històrics, sinó que són sobretot un gènere literari.

Aquestes obres conformen un moment clau dins l’evolució de les literatures medievals. Aspecte clau:

Gènere literari de transició: de la tradició literària (epopeies) a gèneres més moderns (novel·la, discurs històric i crònica periodística) que persisteixen fins avui.

A partir de 1387, es desencadena el final del període d’esplendor de la Corona d’Aragó.

Els dos fills de Pere III el Cerimoniós no tenen descendència.

1412: El Compromís de Casp estableix l’entronització de la dinastia dels Trastàmara, que incorpora el castellà com a llengua de la cort, cosa que, a la llarga, desplaça el català com a llengua de cultura.

El Llibre dels Fets de Jaume I

És la primera, i es devia començar a redactar cap a l’any 1244 amb l’ànim de les conquestes recents de Mallorca (1229) i València (1238).

Crònica de Jaume I el Conqueridor: una obra personal i autobiogràfica en què el rei vol deixar constància de les seves victòries i justificar les decisions polítiques.

• Escrita en primera persona, alternant el *nos* majestàtic amb el *jo*.
• L’oralitat descansa en el mètode de l’*ars dictandi*.
• L’estil és tan realista que es fa parlar els personatges en la seva llengua pròpia.
• El rei es presenta com un heroi èpic.

Victòries militars, per terra i per mar, amb descripcions detallades de l’armament i de l’arnès que vestien els cavallers.
Caràcter realista que fa que en alguns episodis es narrin anècdotes de la vida quotidiana.

Providencialisme, base de la visió medieval del món.

La Crònica del Rei en Pere de Bernat Desclot

Crònica de Bernat Desclot (pseudònim d’un funcionari de la Cancelleria Reial) fou redactada entre els anys 1283 i 1288.

El protagonista de la crònica és Pere II el Gran, fill de Jaume I, ja que el seu regnat ocupa la part principal de la narració.

La feina de l’autor es basa en la documentació conservada a la Cancelleria, de manera que l’estil esdevé més distant i objectiu.

Desclot es manté a l’ombra i només es manifesta dos cops a través de la tercera persona. El recurs de fer-se visible i presentar observacions personals atribueix veracitat al relat.

Hi predomina l’enfocament èpic, presidit per l’esperit cavalleresc dels monarques.

Presenta Pere com un rei modèlic, motiu pel qual matisa la imatge d’individu impulsiu i agosarat. Es dona una transformació literària del relat del rei que és necessària per parlar d’ell com un heroi cavalleresc (no un comportament cortès).

La Crònica de Ramon Muntaner

És la més llarga de les quatre cròniques i és la de més interès literari.

Hi destaca l’element específic de les cròniques: el trànsit de la historiografia a l’autobiografia.

Muntaner recull els fets de l’època a través de les experiències viscudes, donant forma escrita als propis records. Són les memòries d’un cavaller retirat que ha viscut moltes batalles.

La crònica abraça el període de l’expansió mediterrània que havia iniciat Jaume I amb la conquesta de Mallorca i que fou continuada pels almogàvers.

Estil eminentment oral (“Què us diré?”) i caracteritzat per la presència de recursos literaris propis dels joglars i dels relats èpics.

Muntaner exalta els senyors de qui és vassall (els reis d’Aragó), expressa la creença en el providencialisme i manté un compromís patriòtic que el porta a l’elogi de la terra i la llengua catalanes.

La Crònica de Pere el Cerimoniós

El mateix Pere III el Cerimoniós va dictar o supervisar la crònica entre el 1370 i el 1385, mogut per l’exemple del seu avi Jaume I.

Té la voluntat de justificar l’acció política pròpia, sobretot alguns episodis d’especial crueltat.

Relat del seu regnat i el del seu pare Alfons III el Benigne.

El to èpic ja no hi és, ja no es representa un heroi cavalleresc. En canvi, es mostra com un príncep renaixentista, autoritari i sense escrúpols.

• Raó d'estat
• Càlcul polític
• Justícia inspirada en Déu contra els enemics

Sovint s’hi esmenten documents que garanteixen la fidelitat de la informació donada.

Els enemics han canviat i són presents a l’interior del país, no només a l’exterior. Per això, al llibre hi ha una atmosfera de conspiració incessant.

Tipus de Vers Segons el Nombre de Síl·labes

Curts: Menys de 9 síl·labes, normalment sense cesura.

• Tetrasíl·lab (4)
• Pentasíl·lab (5)
• Hexasíl·lab (6)
• Heptasíl·lab (7, el més habitual de la poesia popular catalana)
• Octosíl·lab (8)

Llargs: Més de vuit, sovint amb cesura.

• Decasíl·lab (10, el més habitual de la poesia catalana culta)
• Dodecasíl·lab. Alexandrí (6+6)