Rafael: L'Escola d'Atenes - Obra Mestra del Renaixement

Aquesta anàlisi aprofundeix en l'obra mestra de Rafael, L'Escola d'Atenes, explorant el seu context, característiques formals i conceptuals, i la seva rica interpretació.

Dades Clau de l'Obra: L'Escola d'Atenes

Títol:

L'Escola d'Atenes

Autor:

Rafael Sanzio

Cronologia:

1510-1511

Tècnica:

Pintura al fresc

Mides:

7,72 m (base)

Tema:

Filosòfic

Localització:

Sala de la Signatura, Palau Apostòlic (Ciutat del Vaticà)

Context Històric, Cultural i Artístic

Ens situem a la Itàlia del Cinquecento, en plena esplendor de Roma com a seu papal. A l'Antiguitat, hi havia el model grec (amb predomini de l'harmonia entre l'home i la naturalesa) i el model romà, en què l'home esdevenia prepotent.

Itàlia estava dividida en petites ciutats-estat dominades per famílies aristocràtiques i burgeses.

L'any 1510, el Papa Juli II encarrega la construcció de la Basílica de Sant Pere per tal de convertir Roma en la seu papal. També encarrega a Rafael que pinti les quatre parets de la Sala de la Signatura al Palau Apostòlic del Vaticà. L'Escola d'Atenes, en particular, representa el coneixement, abastant l'art, la filosofia i la ciència.

Roma substitueix Florència com a capital artística del moment, però el saqueig de Roma provoca la diàspora de molts artistes, i Florència torna a ressorgir amb artistes manieristes com ara Pontormo i Bronzino, entre d'altres.

Durant el Renaixement, el corrent filosòfic predominant és el neoplatonisme, que emfatitza el món de les idees i la perfecció.

L'humanisme és el corrent filosòfic i cultural que valora l'art de l'antiga Roma i Grècia.

L'artista ja no es considera un artesà, sinó un intel·lectual.

Característiques Formals i Conceptuals de l'Estil de Rafael

En la pintura del Cinquecento, es van consolidar algunes tècniques, com la pintura a l'oli d'origen flamenc, i nous suports, com la tela. S'hi utilitza el clarobscur, que defineix el contorn de les figures a través de zones il·luminades i altres d'ombrejades. Això va portar els artistes a qüestionar l'ús exclusiu de la perspectiva lineal, i Leonardo da Vinci va introduir tècniques com l'esfumat (sfumato) i la perspectiva aèria.

Un altre geni de l'art, Miquel Àngel, accentua el concepte de terribilità a la Capella Sixtina, i Rafael a les Estances Vaticanes, on va introduir solucions manieristes.

Perugino va ser el seu mestre. Rafael va aprendre d'ell l'habilitat pel dibuix i per la composició. Va superar els models de Leonardo (tècnica de l'esfumat i la perspectiva aèria) i la composició anatòmica de Miquel Àngel. També va heretar una paleta clara i unes composicions estructurades i espaioses. Va evolucionar cap al manierisme en el moviment dels personatges. Rafael va abocar tot el seu saber en el color i la composició, creant imatges que captiven.

Tot i la seva mort prematura, Rafael va ser un dels pintors més destacats i influents del Renaixement italià. Entre els anys 1504 i 1508, es va establir a Florència, on, sota la influència de pintors de molta anomenada, com Miquel Àngel i Leonardo da Vinci —que aleshores estaven pintant els frescos de la Sala del Gran Consiglio del Palazzo della Signoria—, va millorar els seus mètodes de representació de la llum i les ombres. Va integrar a la seva obra aspectes propis del Cinquecento: la incorporació del moviment a les figures a partir d'un estudi de l'anatomia, la plasmació d'actituds dramàtiques en els personatges i la representació de l'esforç físic en els cossos per crear profunditat. També fou en aquest moment quan començà a pintar imatges de la Mare de Déu amb el Nen, que van tenir una gran influència posterior. En totes aquestes obres, Rafael va confirmar i consolidar l'extraordinària qualitat en el dibuix que havia demostrat ja en els seus treballs de joventut.

L'any 1508, i malgrat que tenia només 25 anys, Rafael va ser cridat pel Papa Juli II, que li va encarregar els frescos per decorar algunes de les estances del Palau Apostòlic a Roma.

Anàlisi Formal de l'Obra

Rafael cerca la naturalitat en la seva obra. Els personatges estan ben proporcionats, creant una escena creïble.

L'espai de l'obra és l'espai finestra. La tècnica de la perspectiva geomètrica i aèria ens dóna la sensació de profunditat. Els diferents personatges estan distribuïts per tot el quadre, situant-los en diferents plans.

A l'interior d'un temple d'inspiració romana, Rafael disposa geomètricament diferents grups de personatges, creant un espai buit central que actua com a punt de fuga. Això confirma l'ús de la perspectiva lineal, reforçada per l'arquitectura bramantina, i la perspectiva cromàtica, ja que l'autor perfila amb detall els rostres i els elements.

Col·loca el punt de fuga entre els caps de Plató i Aristòtil. Així, l'espectador centra la seva mirada en aquest punt. Els dos personatges principals presenten una postura simbòlica: Plató assenyala cap amunt, cap al món de les idees, mentre que Aristòtil assenyala cap avall, cap al món físic i material. En l'obra apareixen altres personatges importants, com ara Ptolomeu, Bramante, Miquel Àngel, Leonardo da Vinci, Sòcrates, Alexandre i Pitàgores, i fins i tot el mateix Rafael. L'obra sintetitza tot el saber de l'Antiguitat, tot i que és anacrònic que tots els personatges estiguin en el mateix lloc, ja que van viure en èpoques diferents. Aprofita la volta de canó. L'arquitectura esdevé una fusió entre l'Antiguitat i l'actualitat. Hi predomina el color sobre la línia, que també s'utilitza amb mestria. Hi ha colors vius i fins i tot complementaris. Crea recorreguts visuals (per exemple, amb els colors blau i taronja) perquè l'espectador segueixi les línies cromàtiques i la mirada recorri l'obra fins a la part superior. La composició del quadre és clara i ordenada. No hi ha sensació de caos ni de confusió. Els personatges estan ordenats i els podem identificar amb claredat.

Interpretació de L'Escola d'Atenes

El programa iconogràfic del quadre integra les figures dels representants més destacats de les arts liberals, de la filosofia i de les ciències, a manera de metàfora de l'esperit cultural del Renaixement. Organitzats en grups diferents, tots els personatges se situen al voltant dels dos grans filòsofs de l'Antiguitat clàssica: Plató —amb el rostre de Leonardo da Vinci— i Aristòtil. El primer, representant l'idealisme, porta a la mà el seu llibre Timeu i assenyala amb un dit al cel. Aristòtil, representant de la filosofia empírica, porta un exemplar de la seva Ètica i, amb el palmell de la mà girat cap avall, assenyala la realitat.

S'hi representen també molts altres filòsofs i savis, entre els quals hi ha simbolitzades les set arts liberals:

• La gramàtica
• La retòrica
• La dialèctica
• La geometria
• L'aritmètica
• L'astronomia
• La música

D'aquests personatges cal esmentar Sòcrates, amb un vestit verd; Pitàgores, assegut a l'extrem inferior esquerre, amb un llibre; Heràclit —amb trets facials de Miquel Àngel—, assegut i pensatiu, a la part baixa de l'escala; Euclides, amb un compàs a la mà i al costat dels seus deixebles, a l'angle inferior dret; Zoroastre i Ptolomeu, amb l'esfera celeste i el globus terraqüi respectivament, dreta, darrere d'Euclides.

Cal assenyalar que Rafael apareix, autoretratat amb un capell negre, adreçant la mirada a l'espectador, en el grup que hi ha a la dreta, a la part inferior de la composició. Al costat oposat i a la mateixa horitzontal, un altre personatge mira directament l'espectador: Hipàtia d'Alexandria.