Radiofàrmacs: diagnòstic i tractament de malalties

Radiofàrmacs

: compost radioactiu utilitzat per al diagnòstic i tractament de malalties. Els nous radiofàrmacs de finalitats diagnòstiques es dissenyen per augmentar la detectabilitat de la malaltia, o sigui, per poder detectar que passa a nivell molecular. Els nous radiofàrmacs estan orientats a la radioteràpia metabòlica per tractar tumors amb radiofàrmacs que tenen afinitat per concentrar-se en el teixit afectat i proporcionen altes dosis de radiació. Els radiofàrmacs poden ser: primaris: solucions de compostos inorgànics. Compostos marcats: associació entre el radionúclid i una molècula que dirigeix el radiofàrmac a un teixit específic. I131: Després de la seva administració es concentra en al glàndula tiroides. Les tiroides fan servir el iode per fabricar hormones Tiroxina, T4. Podem obtenir una imatge de la glàndula veient la seva forma i estructura. També podem mirar la quantitat que s’ha concentrat en la glàndula, tindrem un anàlisi de la seva funció. El I131 es un radiofàrmac primari/I lliure, per si sol va a la tiroide. El I131 amb MIGB dirigeix el iode cap a les glàndules suprarenals. Es un compost marcat.

Formes físiques

: Les més utilitzades són en forma de gas i solucions. Gas: com el Xe 133 radionúclid. Solucions: barreja homogènia d’una o més substàncies (solut) disperses en un medi dissolvent (solvent). Són la majoria dels radiofàrmacs. Tc99m-DTPA en la funció renal. Solucions col·loïdals: partícules que varien de tamany com Tc sulfur col·loïdal i malalties d ela melsa i estómac i són suspensions de partícules com microagregats, macroagregats (albúmina Tc99m) i microesferes. El comportament en l’organisme dels compostos marcats no depèn del radionúclid, sinó de les característiques del carrier/molècula que hem marcat (kit fred). Traçador=carrier=portador=fàrmac Via d’administració intravenosa: la més habitual. Via oral. Via inhalatòria: estudis de ventilació pulmonar realitzat amb gasos radioactius com technegas. Via intratecal: s’utilitza per punció lumbar entre la ¾ vertebra lumbar i s’injecta el radiofàrmac. Només s’utilitza per problemes amb LCR per veure si s’ha escampat. Via subdèrmica o intradèrmica: s’utilitza el gangli sentinella amb Tcm99 i en la determinació de metàstasi i càncers de mama. En el cas de via intravenosa la podem injectar per la via que porta el pacient. Depèn del radiofàrmac es col·loca una via i d’altres s’injecta directe, ja que determinats radiofàrmacs no poden ser injectats mitjançant catèters.

Preparació dels radiofàrmacs

: El 90% dels estudis es fan amb Tc99m. Després estan els estudis de I131 i una menor de TL 201, in111 i ga67. En el cas del PET es fan servir radionúclids emissors de positrons. La preparació del radiofàrmac ha de garantir la qualitat del radiofàrmac fins el moment de l’administració en el pacient. La preparació es realitza en la radiofarmàcia segons el protocol específic per cada un. Els procediments de treball han d’estar redactats i signats per radiofàmaceutic i s’han de revisar periòdicament. Procediments de treball: Procediment tancat: El rf és preparat per l’addició d’ingredients estèrils en un envàs tancat estèril mitjançant un sistema que evita el contacte amb l’atmosfera. Es prefereix la utilització de tècniques de manipulació i dispensació tancades per reduir els riscos de contaminació radioactiva i bacteriològica. Els envasos estèrils són vials de vidre. L’addició dels ingredients es fa servir dins una cabina de flux laminar per mantenir tot estèril com la preparació dels rf a partir dels kits freds. Procediment obert: un ingredient està en contacte amb l’atmosfera en algun moment del procés de preparació del radiofàrmac. El risc de contaminació és més elevat i s’han d’evitar. La majoria dels rf són líquids (fàcil d’esquitxar), minimitzar la dispersió i alliberament de radioactivitat en forma de gotes. Les principals incidències passen quan es transfereixen les solucions d’un vial a un altre. En aquests casos, com a precaució es realitza aquesta operació en una batea per confinar la possible contaminació en aquesta safata. Forma obtenció RF: Unidosi: procedents d’una empresa fabricant o radiofarmàcia central. Vials/multidosi: que tinguin una determinada concentració i radioactivitat d’un rf i dels quals podem fer servir varies dosis individuals. La preparació de les dosis es fa en una cabina de flux laminar per evitar la contaminació. S’introdueix en bosses estèrils per a que puguin tancar-se hermèticament mantenint l’esterilitat als eu interior. Cada kit reactiu té el seu protocol de marcatge i per aconseguir un rf de qualitat s’han de seguir totes les instruccions. Esterilització per autoclau/filtració: normalment no és necessari esterilitzar un rf. Filtració: no aguanta la Tº solucions inestables tèrmicament. Es fa passant la solució per un filtre estèril amb mida del porus. Autoclau: només per solucions termostables. La solució s’ha de mantenir entre 115-116ºC duran 30min o 121ºC 15min.

Preparació de gasos radioactius:

S’utilitza en els estudis de ventilació pulmonar realitzat amb gasos radioactius. Es fa servir un sistema tancat industrial, Technegas. El gas marcat amb tc99m és inhalat per pacient a través d’una mascareta. Només es necessari que el pacient inspiri dos o tres cops per la penetració profunda de la dosi en pulmó. La ràpida administració redueix el nivell d’estrès en el pacient i el nivell d’exposició del personal. És un equip fàcilment movible, pot estar en qualsevol lloc del departament i ser apropat al pacient al moment d’ús.

Preparació de rf sòlids o líquids

. Sòlids: truita amb Tc per via oral per estudis digestius. Líquids: sucs, dissolució de la solució original amb sucs, preparació oberta. Les preparacions per administració oral no es necessari que siguin estèrils però han de ser preparades en condicions higièniques. Preparació rf en mostres antòlogues: en cabines de flux laminar de tipus A, situats a radiofarmàcia. Necessari: una correcta identificació del envàs que contingui sang de cada pacient per evitar contaminació creuada. La cabina centrífuga separació de cèl·lules. Altres equips han de ser esterilitzats després de la preparació del rf. Preparats en una radiofarmàcia distribuïdora: elaboració simultània de gran nº de dosis individuals, preparació d’envasos per cada dosis per garantir l’esterilitat durant el transport, embalatge per garantir la protecció radiològica, transport i subministrament al centre receptor i el temps entre la preparació i l’administració del rf es superior a la preparació dins del servei de MN. Això comporta que s’han d’extremar les precaucions de les dosis per garantir l’esterilitat. Marcatge kits freds no conté radioactivitat: kits freds són preparats en la indústria farmacèutica que contenen la molècula que es vol marcar sense el r nia quest es fa en el moment de l’estudi, afegint Tc normalment. Un kit fred es un vial de vidre incolor, d’uns 10/15ml, tancat amb una tapa de goma i amb capsula d’albúmina que conté: Molècula a marcar: s’escull per la seva afinitat a l’òrgan a estudiar. Agent reductor: normalment SnCl2, per reduir la valència del Tc acabat d’eluir per permetre el marcatge. Estabilitzadors: com àcid ascòrbic que evita la degradació del preparat, actua coma gent antioxidant i limita el fenomen de radiòlisi. Quelants: estabilitza el marcatge, formació de col·loides Tc hidrolitzat. La solució s’ajusta a un PH àcid entre 5-7 i un cop preparada és lipofilitzada i es tanca hermèticament. Tots els components són estèrils. El marcatge es realitza injectant el vial del kit amb la quantitat necessària del pertecnectat eluït del generador. S’incuba un període de temps i curts i ja es pot administrat. Altres kits necessitem que s’augmenti la Tº per a que la reacció d’unió del fàrmac es dugui a terme. Tc en ió pertecnectat surt del generador molt estable, poc reactiu inútil epr al marcatge. Marcatge: procés d’unió d’una molècula del kit fred amb rn. Diferents mecanismes de marcatge: Introducció d’un marcador estany: es formen enllaços covalents amb la molècula. Rn d’un element estable es pot fer de tres maneres: per reacció d’intercanvi isotòpic: substituir el iode pel radioactiu com MIGB marcada amb I131 per la medul·la suprarenal. Per síntesi química: un greix amb C14 s’ingereix mesuren el Co2 que desprèn el pacient. Per biosíntesi: vitamina b12 amb cobalt cultivat al laboratori. En presència d’oxigen/agent oxidant, el Tc reduït pot ser fàcilment oxidat. Llavors no hi haurà marcatge, no és podrà unir el fàrmac. TC LLIURE. Per això els components marcats amb tc no han de tenir oxigen/agents oxidants. Resultat: l’únic resultat que volem es Tc-fàrmac (forma desitjada i útil per a l’exploració ho són la majoria i les altres poden estar presents en quantitats mínimes per no interferir en el resultat diagnòstic) el Tc lliure (degut a agent reductor, O2 En el vial, malbé el marcatge i s’incorporen kits freds) i hidrolitzat (fetge/melsa) no perquè marquen artefactes. L’estany també es pot hidrolitzar formant col3loides. Les substàncies hidrolitzades en quantitats elevades interfereixen en la imatge. La hidròlisis de l’aigua disminueix l’eficiència del marcatge. Per evitar que el tc i l’estany, s’hidrolitzin els kits incorporen agents quelants que s’uneixen al Tc reduït i Sn 2+ que reaccionin amb l’aigua. També s’afegeixen additius i conservants per conservar la integritat del radiofàrmac, antibacterians i mantenir Ph correcte.

Les tècniques de marcatge cel·lular

: Separació cel3lular (obtenir una fracció cel·lular lo més pura possible, però amb tècniques simples com per sedimentació espontània, induïda o per agents químics, centrifugació. Un cop separades i obtingut el botó cel·lular, s’hand e resuspendre i incubar amb rl rf marcat. Marcatge hematies: El tc no té massa afinitat del plasma i les hematies. Tres tècniques: in vitro: travessa la membrana cel·lular i és fica al citoplasma. Després s’afegeix el Tc99m pertecnectat que passa a l’interior de la cel·lula i és reduït a dins del estany que s’ha unit a la hemoglobina. IN VITRO: el crom passa per la membrana cel·lular i dins es reduït perquè s’uneix a hemoglobina, molt estable. Utilitzat en estudis que duren varios dies. LEUCÒCITS: es separen de la resta de la sang per sedimentació induïda, es fan servir compostos lipòfils i són quelants. Útil en processos inflamatoris i cinètica de leucòcits. PLAQUETES: In111 En separació cel·lular per obtenir un volum de plaquetes concentrat per centrifugació depèn de la velocitat poden prendre la seva funcionalitat. El ph del medi a de ser adequat. Marcatge amb In 111 útils en estudis de la cinètica plaquetària (conèixer la vida mitja, distribució i zones de dipòsit normal o patològic. Detecció de trombosi vascular, lesions que presentin dipòsits de plaquetes i del rebuig en transplantaments. Mecanisme de distribució i localització del rf: difusió simple: sense energia, a favor de un gradient de concentració, des d’un medi de major concentració a un medi menor; estudis de perfusió cerebral. Difusió facilitada: pas de major concentració a menor a través de proteïnes transportadores, a través de favor de gradient. Difusió intercanviable: es fa servir un sistema de bombeig present en totes les cèl·lules, transport actiu, en contra dels gradients i amb ús d’energia ATP. Permet entrada de K a la cèl·lula i la sortida de Na a l’espai extracel·lular per estudis cardiovasculars. Transport actiu: introduït per sistema de bombeig específic. Bloqueig capil·lar: estudis pulmonars. Fagocitosi: estudi de gangli centinella. Segrest cel·lular: la melsa s’encarrega de destruir hematies velles o alterades. Localització compartimenta’l: algunes cèl·lules es troben en un lloc determinat i no poden sortir com l’albúmina. Estudis de ventricles de cor. Reacció antigen-anticòs: unió molt especifica, reversible i no covalent. Anticosos monoclonats. Control qualitat: puresa radioquímica, absència d’alumini, Ph. També manteniment i calibratge dels aparells. Control fisico-quimic: Necessari saber el color, transparència. El tc és transparent i incolor però albúmina és blanc. Quan el tc és hidrolitzat s’observa més tèrbol PH: ideal al de la sang 7.4 i per mesurarloe  spot fer servir phmetre o tires colorimètriques. Puresa radioquímica: activitat total de tc lliure hidrolitzat donen baixa qualitat imatge i es fan diferents proves: precipitació, cromatografia, electroforesi. CROMATOGRAFIA: per saber si esta ben marcat, mètode de separació dels constituents en paper i en capa fina. En el nsotre cas el diferents components son les de tc (unit, lliure i reduït). Controls biològics: eterelitat, pirogenicitat (manca del rf per produir febre, produïda per microorganismes) i toxicitat.