Racionalisme, Empirisme i Criticisme: Anàlisi Comparativa

Racionalisme (Descartes)

L’autèntic coneixement és universal i necessari. L’experiència (els sentits) ens dóna coneixements singulars i contingents dels quals podem dubtar. Per tant, l’autèntic coneixement només pot provenir de les idees innates de la raó (coneixement a priori). Només la intuïció intel·lectual i la deducció garanteixen la certesa del coneixement.

L’error no és fruit d’una imperfecció de la raó, sinó del seu ús incorrecte (sense mètode).

Dogmatisme moderat: confiança en el poder il·limitat de la raó -sempre que sigui dirigida per un mètode segur- per conèixer les veritats a priori al marge de l’experiència en el camp de la matemàtica, les ciències i la metafísica (coneixement de les idees absolutes d’ànima, Déu i món).

Realisme crític: només les nostres idees de propietats quantificables són evidents i, per tant, Déu garanteix que són objectives. Les propietats qualitatives (color, so...) són afeccions dels sentits.

Empirisme (Hume)

Totes les idees tenen el seu origen en l’experiència (són a posteriori). Per tant:

• No hi ha idees innates, totes són adquirides.
• Pensar es redueix a combinar idees per mitjà d’unes lleis d’associació.
• Les idees només són vàlides si es corresponen a una impressió sensible (principi de la còpia).
• El mètode de coneixement és la inducció.

Escepticisme moderat: Exceptuant les veritats de raó (matemàtiques) que són purament analítiques i no suposen un increment del coneixement, tot coneixement vulgar o científic és només probable i objecte de la creença, car es basa en el principi de causalitat.

Les idees metafísiques d’ànima, Déu i món, que ultrapassen els límits de l’experiència, són ficcions de la Raó. Per tant, l’experiència és també el límit de tots els coneixements.

Fenomenisme radical: Només puc conèixer les percepcions de la ment; l’existència del món extern és una ficció necessària de la imaginació.

Criticisme (Kant)

Distinció entre començament (principi temporal) i origen (principi lògic):

Temporalment, tot coneixement comença amb l’experiència, Però es basa en una síntesi de la matèria (allò sensible obtingut per l’experiència, o coneixement a posteriori) i la Forma (allò que afegeix la capacitat de conèixer, o coneixement a priori).

Per tant, experiència i raó es necessiten mútuament per conèixer els fenòmens (mai no podrem conèixer el noümen o “cosa en si”).

El mètode de coneixement és transcendental: apriorisme.

Criticisme: entre el dogmatisme racionalista i l’escepticisme empirista.

La matemàtica és possible perquè treballa sobre les intuïcions a priori de la sensibilitat: espai (geometria) i temps (aritmètica).

La física és possible perquè es basa en l’aplicació de les categories de l’enteniment al fenomen.

La metafísica no és possible perquè pretén conèixer més enllà de tota experiència possible, i només podem conèixer el fenomen, no la “cosa en si”.

Fenomenisme moderat: només podem conèixer el fenomen, tot i que necessitem pensar que és causat pel noümen o cosa en si.