Racionalisme: Descartes, Spinoza i Leibniz

Racionalisme Filosòfic (s. XVII): Descartes, Spinoza i Leibniz

R. Descartes (1596-1650)

El Mètode Cartesià: Un Nou Criteri de Veritat

L'objectiu principal de Descartes era trobar un camí per assolir veritats fermes i indubtables. Aquest procediment el va exposar en el Discurs del mètode, on proposava regles clares i senzilles. El mètode cartesià es basa en l'ús sistemàtic de la raó, considerada l'única font fiable per trobar la veritat.

El mètode per assolir la veritat fa ús de dues operacions: la intuïció i la deducció, aplicades en quatre etapes:

1. Evidència: Seleccionar proposicions clares i distintes.
2. Anàlisi: Dividir la qüestió en parts més simples.
3. Síntesi: Recompondre la totalitat del problema.
4. Repàs: Revisar totes les operacions per assegurar-se de no haver comès errors.

Per evitar acceptar com a vàlida alguna cosa falsa, Descartes proposa la supressió dels coneixements no indubtables. Això és el dubte metòdic, que implica:

• No acceptar el testimoni dels sentits, ja que sovint enganyen.
• No refiar-se del món que ens envolta, perquè les percepcions en somnis poden semblar reals.
• No fiar-se dels raonaments, perquè sovint cometem errors en raonar.

Descartes proposa la hipòtesi del geni maligne, capaç d'enganyar-nos fins i tot en les coses més certes.

La primera veritat indubtable per a Descartes és el cogito cartesià: "Cogito, ergo sum" ("Penso; per tant, existeixo").

El caràcter indubtable del cogito serveix com a model per establir un criteri de veritat. Segons Descartes, una idea és veritable si es pot copsar de manera clara i distinta per mitjà de la intuïció directa, com passa amb el cogito.

Estudi de la Realitat: Les Substàncies

L'element central de la metafísica cartesiana és el concepte de substància ("allò que existeix per si mateix i no necessita res més per existir"). Descartes va identificar tres tipus de substàncies:

1. Substància infinita (res infinita): Déu, ésser infinit i perfecte, creador de tot. L'atribut que el caracteritza és la infinitud. No presenta modes, ja que no experimenta canvis.
2. Substància pensant (res cogitans): L'activitat mental, la consciència, el jo o l'ànima. L'atribut que la caracteritza és el pensament, que es manifesta en dos modes: l'enteniment i la voluntat.
3. Substància extensa (res extensa): La matèria. L'atribut que la caracteritza és l'extensió. Els modes que pot adoptar són la forma i la figura dels objectes materials.

Antropologia Cartesiana

La distinció entre substància pensant i extensa és el principi de l'antropologia cartesiana. Descartes era partidari del dualisme antropològic, considerant que en l'ésser humà hi ha dues realitats diferents: el cos (substància extensa) i l'ànima (substància pensant).

El cos, format de matèria, està subjecte al determinisme. L'ànima, immaterial, no està subjecta al mecanicisme determinista. Descartes creia que l'ànima és la dimensió espiritual de la persona, amb lliure albir, i pot continuar existint després de la mort del cos.

El problema de la relació entre les substàncies no va trobar una resposta satisfactòria en el pensament cartesià, sent un problema controvertit de la filosofia moderna.

B. Spinoza (1632-1677)

Monisme Substancial i Antropologia

Davant les tres substàncies de Descartes, Spinoza creia que només hi havia una sola substància, formada per tot el que hi ha, incloent-hi Déu i la natura. Aquesta substància té infinits atributs, però els humans només en podem copsar dos: el pensament i l'extensió.

La frase de l'Ètica que afirma que la substància és "Déu, o la natura" es pot considerar una forma de panteisme, on totes les coses són Déu.

Ètica

Spinoza va elaborar una teoria ètica racional i completa. El seu racionalisme es manifesta a Ètica demostrada a la manera geomètrica, que comença amb definicions i axiomes, seguint amb teoremes, demostracions i corol·laris.

Spinoza creu que tots els éssers senten un impuls, el conatus, que els empeny a continuar existint. En els humans, hi ha consciència d'aquesta tendència, sotmesos al desig. Aquest ens empeny a aspirar a graus de perfecció i autorealització més grans. Quan ho assolim, experimentem alegria; quan no, sentim tristor.

Spinoza és determinista, creient que tot respon a causes concretes i prefixades.

G. W. Leibniz (1646-1716)

Teoria del Coneixement

Leibniz distingeix dos tipus de veritats:

• Veritats de raó o innates: Necessàries, a priori, analítiques, sense necessitat de demostració, pròpies de la lògica i les matemàtiques.
• Veritats de fet o d'experiència: Sintètiques, extensives, contingents, a posteriori.

Explicació de la Realitat: Les Mònades i l'Harmonia Preestablerta

Leibniz no comparteix l'explicació de la substància extensa i entén la realitat formada per unitats simples i inextenses: les mònades.

Característiques de les mònades:

• Immaterials
• Autònomes
• Infinites
• Inextenses
• Unitats de força creades per Déu seguint una harmonia preestablerta, un ordre i planificació divina.

Els Atomistes: Leucip i Demòcrit (460-370 a.C.)

Leucip va ser mestre de Demòcrit. Demòcrit va néixer a Abdera i va escriure tractats de filosofia, matemàtiques, astronomia, medicina, ètica i poesia. Part de les seves obres s'han perdut.

La filosofia atomista va quedar marginada, especialment en l'època cristiana, i no es va recuperar fins al segle XVII.

Per a Demòcrit, la raó és fonamental per trobar la felicitat i el bé. Destaca valors com la moderació, l'equilibri, la fermesa de caràcter i el rebuig de plaers i riqueses materials.

Per a Demòcrit i els atomistes, l'arkhé són els àtoms (indivisibles). La realitat està formada per àtoms (espai ple) i el no-ser (buit).

Característiques dels àtoms:

• Eterns
• Immutables
• Imperceptibles
• Es mouen en un espai buit i infinit

Els atomistes pensaven que la realitat està composta d'infinitat de partícules materials molt petites, que es combinen per formar totes les coses, fins i tot l'ànima humana, formada per àtoms lleugers i subtils.

Els àtoms floten en el buit i interactuen xocant o apropant-se. Els atomistes postulen el buit perquè hi hagi moviment d'àtoms, un mecanisme determinista on tot és resultat de la interacció dels àtoms.

Creien en la "pluja d'àtoms", on tots van en la mateixa direcció i, en xocar, formen noves espècies.