Racionalisme i Cartesianisme: El Mètode del Dubte

Racionalisme i Cartesianisme

Definicions

El cartesianisme és una forma de racionalisme. Tots els cartesians són racionalistes, però no tots els racionalistes són cartesians. El racionalisme és un corrent filosòfic que defensa la supremacia de la raó sobre qualsevol altra forma de coneixement. Tot coneixement prové de la nostra raó. Una de les implicacions més importants d'aquesta afirmació és la necessitat de l'existència d'idees innates, prèvies a l'experiència sensible, com a contradicció amb l'empirisme.

El racionalisme, corrent inaugurat per Descartes al segle XVII, té precedents en pensadors com Parmènides (la intel·ligibilitat de l'ésser) o Plató (l’existència d'idees innates i la intel·ligibilitat d’aquestes). Aquest racionalisme antic és metafísic o ontològic. Ens parla de com la realitat és comprensible racionalment perquè el que existeix és racional. El racionalisme modern ensenya que la raó humana és autosuficient per entendre el món, per conèixer-lo. El coneixement de la realitat no depèn de la realitat com a tal, sinó del subjecte que la pensa racionalment. Ser racionalista significa tenir una confiança absoluta en la raó, menysprear el coneixement sensible, afirmar que l'univers és racional i que la raó ens pot permetre saber-ho tot. Suposa acceptar una ciència única. Spinoza, Malebranche i Leibniz són racionalistes també.

El cartesianisme és la filosofia que es deriva directament del racionalisme cartesià i que tindrà molta repercussió en els anys posteriors a Descartes. La polèmica suscitada per les seves obres i el seu pensament donarà lloc a llargues discussions sobre aspectes no clars del seu pensament. Entre aquests problemes figura l'acceptació de l'existència de dues substàncies (pensant i material), i la problemàtica que la relació entre elles provoca. És cartesiana l'afirmació del mecanicisme com a model de comportament físic del món. El que importa és la causa eficient, el perquè dels fenòmens i no el seu per a què. El cartesianisme incorpora una sèrie d'elements propis.

La Ruptura amb l'Escolàstica i la Relació amb la Nova Ciència

Descartes creix i és educat en un ambient intel·lectual escolàstic, però també obert a les noves aportacions dels científics que estan donant forma a la revolució cosmològica i física. Quan les autoritats religioses i intel·lectuals prohibeixen l'ensenyament de la física de Galileu, Descartes s'escandalitza. La seva pròpia filosofia perd sentit si el model del món que ens mostra Galileu no és real.

El problema és el criteri de demarcació de la veritat. El pensament escolàstic no necessita demostracions. Es basa en l'argument d'autoritat (acceptar el que es diu en els escrits aristotèlics i en les Sagrades Escriptures sense qüestionar res del que afirmaven), en el verbalisme (la utilització retòrica de conceptes sense significat o sense un sentit clar) i l'ús banal de la sil·logística (utilitzar els sil·logismes lògics per demostrar artificiosament les veritats de la fe i no per arribar a veritats noves). Totes aquestes eren característiques pròpies del model escolàstic de coneixement que, evidentment, no permetien arribar a construir un edifici científic i intel·lectual fortament cimentat en certeses i evidències empíriques.

Descartes, com molts altres en el seu temps, no pot acceptar aquestes limitacions del pensament, entre d'altres coses perquè la filosofia escolàstica s'ha mostrat absolutament ineficaç i inoperant a l'hora de resoldre determinades qüestions que la nova ciència sí resol de forma clara. Descartes és conscient de les errades de l'escolàstica. Necessita donar una passa endavant, necessita dubtar de tot allò del que ningú dubta perquè es dona per segur.

El Mètode

Descartes creu fermament que només hi ha una raó universal i que d'ella només se'n deriva un tipus de coneixement vàlid. Només hi ha d'haver un únic mètode de coneixement que ha de ser vàlid per a totes les ciències. El model matemàtic és, per a Descartes, el millor, perquè la veritat de les proposicions matemàtiques no depèn de l'experiència i, per això, és universal. La intenció de Descartes és construir un sistema filosòfic com les veritats matemàtiques. Les matemàtiques parteixen d'axiomes, per arribar deductivament a establir teoremes. Hem de poder aconseguir un mètode igualment fiable per a qualsevol ciència. Per aconseguir aquest sistema necessita un mètode fiable que permeti distingir allò vertader d'allò fals sense marge d'error. Aquest és el seu objectiu i creurà haver-lo trobat en una reflexió contundent i aparentment simple (la del cogito) que té, no obstant això, profundes repercussions metafísiques i filosòfiques. Tractarà d'exposar-ho en el seu Discurs del mètode, juntament amb les parts que ha de tenir aquest mètode científic i una semblança autobiogràfica que justifica el perquè de la necessitat del mètode. El mètode és, doncs, simplement un procediment. La raó la tenim tots. El mètode només pretén dirigir-la adequadament seguint unes passes concretes.

Evidència, anàlisi, síntesi i comprovació. Quatre passes.

1. Evidència: És el resultat d'una intuïció. Hi ha idees que intuïm i acceptem sense necessitat de demostració. Quan un concepte es presenta a la nostra ment de forma tan clara i distinta que l'entenem com a evident, parlem d'una veritat intuïtiva. Descartes s'inspira en les matemàtiques. Els axiomes matemàtics són exemples de veritats indemostrables de les quals es dedueixen les lleis matemàtiques. Descartes exigeix al seu mètode, com a punt de partida, acceptar només aquelles veritats evidents en si mateixes per ser clares i distintes a la nostra raó. La deducció a partir de les intuïcions és un exercici d'encadenament d'aquestes intuïcions.
2. Anàlisi: Les idees són clares i distintes o deduccions a partir d'altres idees clares i distintes. En qualsevol dels dos casos, la raó pot determinar fàcilment si són vertaderes o no. La ment encadena idees simples i crea idees complexes. Per això, en la segona part del mètode el que s'exigeix és separar qualsevol qüestió complexa en tantes parts simples com estigui composada. Només per separat podrem determinar la certesa de cada idea simple.
3. Síntesi: De la descomposició analítica del problema en naturaleses simples hem obtingut la certesa de la veritat o falsedat de cada part d'allò que estem tractant.
4. Enumeració (o comprovació): Cal fer recomptes constants de tot el procés de forma reiterada. L'objectiu és evitar l'error. Hem de revisar tot el procés de coneixement una i una altra vegada per tal d'estar segurs de no haver-nos deixat res pel camí.