Racionalisme Cartesià: Mètode, Dubte Metòdic i les Tres Substàncies de Descartes

El Racionalisme i la Raó com a Font de Coneixement

Racionalisme: Confiança total en la raó com a font de coneixement. El model és el del mètode matemàtic: buscar veritats segures i indubtables. El coneixement es construeix de manera deductiva a partir d’idees clares i distintes.

Orígens del Mètode Cartesià

Descartes vol arribar a la veritat des de zero, qüestionant tot coneixement preexistent i reconstruint-lo sobre bases segures. La raó, ben orientada, pot descobrir la veritat, i un mètode adequat permet avançar sense errors.

El Mètode Cartesià: Les Quatre Regles

El mètode cartesià es basa en quatre regles fonamentals per garantir la certesa del coneixement:

1. La regla de l’evidència

Acceptar només allò que sigui clar i distint. Cal evitar la precipitació i la prevenció. La intuïció percep idees simples i indubtables.

2. La regla de l’anàlisi

Ens proposa dividir qualsevol problema o idea complexa que se’ns presenta en les idees simples de què es compon. Només acceptarem com a vàlides aquelles idees simples que siguin percebudes com a evidents per part de la intuïció.

3. La regla de la síntesi (deducció)

Organitzar les idees de les més senzilles a les més complexes, deduint una idea a partir d’una altra, fins a aconseguir un coneixement segur i veritable.

4. La regla de l’enumeració

“I el darrer, fer arreu recomptes tan complets i revisions tan generals, que arribés a estar segur de no ometre res”. Aquesta consisteix a revisar els anteriors passos per assegurar-nos de no haver omès res ni d’haver errat en cap moment.

El Dubte Metòdic: Per què Descartes dubta de tot?

Segons Descartes, el més assenyat és dubtar de tot i qüestionar els coneixements rebuts per trobar veritats indubtables. Aquest dubte no és escèptic, sinó provisional: serveix com a punt de partida del coneixement. És important diferenciar-lo del dubte escèptic:

• El dubte metòdic forma part d’un mètode per assolir la veritat.
• El dubte escèptic posa en qüestió tota proposició sense buscar cap certesa.

Fonaments del Dubte Metòdic

1. Incertesa de les dades sensorials: Els sentits enganyen → no són base segura del coneixement.
2. La dificultat per destriar el son de la vetlla: Descartes observa que els somnis poden ser tan reals que els confonem amb la vigília. Això el porta a dubtar de l’existència del món material.
3. La hipòtesi del geni maligne: Possibilitat d’un ésser enganyador que manipuli totes les nostres creences, incloses les matemàtiques.

Les Tres Substàncies Cartesianes

1. Primera substància: la substància pensant (res cogitans)

Després de sotmetre-ho tot al dubte, Descartes descobreix una veritat absolutament indubtable: si penso, existeixo (cogito ergo sum). L’acte de dubtar implica pensar, i pensar implica existir. Aquesta és la primera veritat segura i el punt de partida del coneixement.

La substància pensant és aquella realitat que existeix independentment del cos i que no necessita res més per existir. És clara, distinta i evident. Això dona lloc a dues idees importants:

• Dualisme: separació entre el jo pensant i el cos.
• Model de veritat: tot allò que es presenti de forma clara i distinta serà considerat vertader.

Descartes analitza també les idees que hi ha a la ment i les classifica en:

• Adventícies: semblen venir del món exterior (però no estan garantides).
• Factícies: creades per la imaginació.
• Innates: pròpies de la ment des del naixement, com la idea de Déu.

2. Segona substància: Déu

La segona substància és Déu, un ésser perfecte, infinit i amb raó absoluta. Descartes afirma que tenim dins nostre la idea de perfecció, però com som imperfectes, aquesta idea no pot provenir de nosaltres mateixos: prové d’un ésser perfecte, Déu. Segons l’argument ontològic, un ésser perfecte ha de posseir l’atribut més gran: l’existència. Déu actua com a garantia del coneixement: com que és bo i perfecte, no permet que les nostres idees clares i distintes ens enganyin. En Déu existeixen les veritats eternes.

3. Tercera substància: el món o res extensa

La bondat de Déu garanteix que la nostra percepció del món material no enganya. Per tant, a més de la substància pensant, existeix la res extensa, la substància dels cossos, que funciona com un mecanisme format per peces materials que produeixen moviment.

Relació entre cos i ànima

Descartes explica que el contacte entre la substància pensant (ànima) i la substància extensa (cos) es produeix a la glàndula pineal, situada al centre del cervell. Des d’aquí, l’ànima pot influir en els moviments del cos.

Mecanicisme i llibertat

El cos funciona segons lleis mecàniques i determinades, com una màquina. Tanmateix, Descartes defensa que l’ésser humà és lliure. Per això manté el dualisme: si cos i ànima no fossin realitats separades, tot estaria determinat i no hi hauria espai per a la llibertat humana. L’ànima, però, resta lliure.