Quadre de la llibertat guiant el poble propaganda política

i aïlla del fons. Aquestes dues diagonals conformen un triangle, que concentra les tonalitats més clares i vives, i els vertaders protagonistes del quadre, atraient preferentment l’atenció de l’espectador en vers ells. El centre de la composició o punt de màxima atracció, correspon al home de la camisa blanca i pantalons grocs, subratllat pel vermell de la sang. És el protagonista no només pel color sinó també per la seva actitud més dinàmica, alçant els braços. Els fusells dels soldats francesos apunten en la seva direcció i la de tot el triangle il·luminat sobre el qual dirigeixen la mirada. Una altre diagonal alinea els peus dels soldats francesos. La composició queda dividida per tant en tres sectors. El grup de víctimes de l’esquerra contraposada el de soldats a la dreta, i el fons desolador que serveix de Març, presidit per un horitzó elevat d’edificis engolits per la foscor del cel negre.

INTERPRETACIÓ A) Temàtica i font:

històrica. La pintura recrea els tràgics esdeveniment de la nit del 3 de maig, On l’exèrcit francès va afusellar a molts ciutadans madrilenys sense cap mena de judici ni garanties, Com a represàlia per l’aixecament del dia anterior. No tots els executats estaven forçosament Implicats en l’amotinament contra l’invasor. Té una caràcter al·legòric, que transcendeix l’anècdota Concreta per constituir-se en denúncia de la violència i la irracionalitat de la guerra. B)

Significat:

No se sap del cert si Goya presencià personalment aquesta escena situada a la muntanya del Príncipe Pío. El quadre va ser pintat quasi sis anys després del fet representat. Goya va poder viure episodis semblats. En tot cas és molt Possible que es documentés acuradament, tant pel que fa al fons arquitectònic, com a l’uniforme dels soldats, i les descripcions de testimonis supervivents. Destaca la presència d’un religiós Afusellat, en posició agenollada i les mans agafades i d’una dona a l’esquerra de tot. Se sap que va Ser executat al menys un eclesiàstic i diverses dones. El quadre és una denúncia de la irracionalitat de la guerra. Només les víctimes tenen rostre i Assumeixen actituds diferents. N’hi ha des del que prega angoixat, al que es tapa desesperat la Cara amb les mans, el que es porta el puny a la boca ple d’horror, el que alça el puny amb ràbia o la Figura central que obra els braços amb valor. Aquesta és una clara referència a la figura de Crist Crucificat. Du també estigmes a les mans. La seva roba, blanca i groga, té els colors heràldics del Papat, que poden simbolitzar l’Església. Tanmateix, la llum, símbol de Déu cau sobre d’ell i les Altres víctimes mostrant l’innocent. Els francesos apareixen d’esquenes, Despersonalitzats, arrenglerats en la mateixa posició, sense rostres, armats amb sables i fusells Amb els que formen una unitat compacta.  Goya es centra en l’horror de les víctimes, del poble Anònim, i representa l’exèrcit com una màquina irracional de matar.  L’Heróïcitat, en tot cas, es vinculada Al poble que pateix i lluita per la llibertat, visió ROMàntica de gran influència, que reprendrà el ROMàntic Delacroix en La llibertat guiant el poble. C)

Destinatari i funció

No se sap si aquest quadre va ser iniciativa del propi Goya o encàrrec del regent Lluís de Borbó per commemorar els triomf Sobre els francesos. En tot cas la funció commemorativa ve reforçada per la hipòtesi que sosté que el quadre estava Destinat a decorar un arc de triomf.Una altre funció possible pot Haver estat la de fer front a possibles acusacions d’afrancesat per les seves idees liberals i Il·lustrades. Goya patí terriblement tots els esdeveniment relacionats amb la Guerra de la Independència, no només pel seu horror intrínsec, sinó també pel la tensió viscuda entre el seu Patriotisme que el posa en contra de l’invasor francès, i la seva mentalitat il·lustrada, d’arrels Franceses i oposada al conservadorisme borbònic.

MODELS I INFLUÈNCIES:

Més que de fonts neoclàssiques, Goya troba els seus referents en el dramatisme Barroc de L’espanyol Ribera, en la seva vessant tenebrista, hereva de Caravaggio. També admira el Dinamisme i llibertat d’un Tiépolo, o la pinzellada solta d’un Velázquez.