Pugna de poders: Papes vs. Emperadors a l'Edat Mitjana

Pugna de poders: Papes vs. Emperadors

Altres enfrontaments entre autoritats seculars i el papa

A Alemanya es produïren noves disputes entre el papa Innocenci III i Otó IV (1210) i enfrontaments entre Lluís IV i Joan XXII (1324). Els problemes successoris (1314) van portar al papa a negar-se a coronar Lluís IV com a emperador. Aquest va afirmar no necessitar la coronació papal i va deposar Joan XXII. En definitiva, el Concordat de Worms no va actuar com a acord definitiu sobre aquesta polèmica.

França, amb la dinastia dels Capets, també va ser objecte de conflictes amb l'Església:

• Enfrontaments entre Bonifaci VIII i Felip IV de França (1296-1303):

  • Intent del monarca francès d'imposar tributs als eclesiàstics francesos per ampliar la base fiscal (Butlla Clericis Laicos de 1296, que prohibia taxativament, sota pena d'excomunió, aquesta iniciativa).

  • Felip IV va rebutjar el nomenament del primer bisbe de Pamiers, nova diòcesi creada a principis del segle XIV (1301).

  • Bonifaci VIII va convocar un concili per definir les relacions entre els dos poders. Novament, hi va haver conflictes perquè el papa va determinar que el poder monàrquic no tenia sentit sense l'eclesiàstic.

Cada un dels poders utilitzava les armes que tenia a l'abast. En el si de la polèmica van sorgir diversos teòrics que, a través dels seus escrits, es van decantar per una de les dues forces.

La supremacia papal i els seus teòrics

Egidi Romà (1247-1316) va estar a favor del poder eclesiàstic partint d'un clar posicionament agustinià amb la seva Ecclesiastica Potestate. Afirmava que el poder monàrquic existia per intercessió divina, i per tant, tenia una característica eclesiàstica. Si el poder és d'origen diví, s'ha de sotmetre al poder de Déu i del seu representant a la Terra: el papa. A més, va defensar que el poder del papa era exclusiu i que l'home havia de sotmetre's a aquest poder per aconseguir la salvació.

Marisili de Pàdua (1275-1342) va publicar anònimament El defensor de la pau. En aquesta obra atacava el concepte de la "plena potestat" (plenitudo potestatis) que intentaven reclamar els pontífexs. Fou excomunicat per atacar l'Església.

Els seus arguments defensen que la plenitudo potestatis només la va tenir Crist i que mai la va transmetre a cap home. A més, defensava la indivisibilitat del poder: només pot ser terrenal. La missió de l'Església és purament evangèlica, no ha d'interferir en el poder.

Va arribar a conclusions que ens poden sorprendre: la capacitat de decisió està en mans del poble (a qui pertany el poder legislatiu), i la voluntat popular transmet, a través dels electors, el que han de fer els emperadors.

Va separar la llei divina de la humana:

• La divina només la pot jutjar Déu. No pot ser penada en aquesta vida.

• La humana sorgeix per l'acció conjunta d'un poble (o els seus representants).

• El sotmetiment a la llei assegura la pau. L'existència de la llei i de la justícia és fonamental.

• El que és just no és revelat per Déu, sinó que es desprèn de la llei.

• No hi ha justícia sense llei, i la justícia és profana.

En morir, fou qualificat com el més gran heretge.

Dante Alighieri (1265-1321) va recollir el seu pensament polític a De Monarchia (1310). Discrepava amb Marsili de Pàdua sobre la naturalesa del poder de l'emperador, que considerava d'origen diví, sense intervenció del papa. Defensava el poder espiritual del papa, però restringit. Sostenia que les disputes dels papes només havien portat problemes, i que l'emperador representava la pau.