Psicologia Social i Sociologia: Conceptes Clau i Teories

La Motivació i la Conducta Humana

La motivació és la causa que explica una determinada conducta, el mòbil pel qual una persona es comporta d’una manera o l’interès que la porta a intentar aconseguir algun objectiu. La motivació és la base de tota acció o comportament. En tota conducta motivada hi ha tres fases:

• La Motivació: Sempre actuem per algun mòbil. L’impuls que provoca l’acció pot ser interior (com ara la gana) o exterior (com ara la por d’unes passes que sentim darrere nostre).
• La Conducta: És el comportament o activitat que se’n segueix i depèn molt del motiu. És de signe positiu quan s’orienta cap a la consecució del motiu, i de signe negatiu quan vol eliminar l’element pertorbador.
• La Satisfacció del Desig: És el moment en què s’elimina la tensió o el desequilibri que hi havia entre la necessitat i la seva satisfacció.

Afectes: Sentiments, Emocions i Passions

Són estats afectius que es relacionen amb la conducta:

• Sentiments: Són estats afectius complexos, produïts per causes d’ordre intel·lectual o moral (simpatia, admiració, ressentiment, orgull, vergonya, etc.), que acompanyen les emocions i les passions.
• Emocions: Són estats afectius que es produeixen d’una manera brusca i que trasbalsen tot el psiquisme.
• Passió: És una conducta vehement i entusiasta marcada per un afecte o una afició molt forta.

Processos Psicològics i Llenguatge

Vigotski (1896 – 1934) distingeix dos tipus de processos psicològics:

• Naturals o primaris: Provenen de l’evolució biològica, estan doncs determinats per l’herència, i predominen fins a l’edat de dos anys.
• Culturals o superiors: Provenen de l’entorn social i es cultiven al llarg de la vida.

Els processos psicològics es manifesten primer sota formes simples, a un nivell comparable al dels animals superiors. Aquestes capacitats “naturals”, com ara recordar, trobar relacions senzilles, resoldre problemes de subsistència, etc., en el cas dels humans són un camp fecund per a la cultura (per a la instrucció, els aprenentatges abstractes, etc.).

Els processos psicològics superiors poden ser:

• Rutinaris: Quan es desenvolupen per la simple relació amb la cultura, com ara parlar la llengua del grup.
• Avançats: Quan exigeixen instrucció.

El llenguatge és la condició indispensable del pensament abstracte superior de la persona.

La creativitat és la capacitat d’observar les coses amb un enfocament nou i és un símptoma de la intel·ligència anomenada fluïda o flexible.

Persona i Personalitat

Persona és un concepte filosòfic mentre que personalitat fa referència al vessant psicològic o sociològic.

La personalitat està constituïda pels trets que defineixen una persona; dit més planerament, és la manera de ser i de mostrar-se d’una persona.

La Psicoanàlisi de Sigmund Freud

El pare de la psicoanàlisi és Sigmund Freud, un metge austríac. Freud va obrir una consulta privada, en la qual tractava sobretot trastorns nerviosos. Per la seva formació mèdica, buscava raons biològiques als trastorns de personalitat, però ben aviat es va trobar amb pacients que tenien determinats trastorns.

Va veure que, a vegades, la hipnosi produeix els mateixos efectes, i es va preguntar si aquests trastorns no podien obeir a causes psicològiques més que no pas a causes fisiològiques. Aquesta va ser la hipòtesi a partir de la qual va desenvolupar totes les seves teories.

L'Inconscient i les Tècniques Freudians

Freud va estudiar amb un neuròleg francès, Charcot, que utilitzava la hipnosi com a estratègia terapèutica. Quan va tornar a Viena va començar a hipnotitzar els seus pacients i, mentre estaven hipnotitzats, els animava que parlessin lliurement d’ells mateixos i de les circumstàncies que rodejaven el començament dels seus símptomes.

Va trobar alguns pacients amb dificultat per a la hipnosi i va començar a utilitzar la tècnica de l’associació lliure, que consisteix a demanar al pacient que es relaxi i digui tot el que li ve al cap, per estrany o irrellevant que sembli. Va anomenar aquest procés psicoanàlisi. Freud creia entreveure l'inconscient no solament en les associacions lliures, les creences, els hàbits i els símptomes de la gent, sinó també en els somnis i ens els errors verbals i escrits.

Estructura de la Personalitat Segons Freud

Segons Freud, la personalitat humana -sentiments, desigs, idees- s'origina en un conflicte entre els impulsos biològics agressius, de recerca del plaer, i les limitacions socials que els frenen. Aquest conflicte se centra en tres sistemes interactuants:

1. L'Allò: És una reserva d'energia psíquica inconscient, que tracta constantment de satisfer els impulsos primaris bàsics orientats cap a la supervivència, la reproducció i l'agressió.
2. El Jo: És el braç executor de la personalitat.
3. El Superjò: És la veu de la consciència, que obliga el jo a considerar no solament allò que és real, sinó allò que és ideal.

Mecanismes de defensa del Jo: Repressió, Regressió, Projecció, Racionalització, Desplaçament.

Etapes del Desenvolupament Cognitiu de Piaget

Piaget va descriure diverses etapes en el desenvolupament cognitiu:

Etapa Sensoriomotriu (des del naixement fins als dos anys)

Aquest període abasta el temps anterior a l'adquisició del llenguatge. Piaget creu que la intel·ligència del nen es manifesta en les seves accions.

Etapa Preoperacional (des dels dos fins als set anys)

El nen de l'etapa preoperacional posseeix un llenguatge, com també els significats dels objectes.

Etapa de les Operacions Concretes (des dels set fins als dotze anys)

Hi ha diverses diferències importants entre el nen que es troba en l'etapa preoperacional, com ara les representacions mentals, la conservació, els termes de relació, la inclusió i la classificació.

Etapa de les Operacions Formals (dels dotze anys en endavant)

En aquesta etapa, el pensament té una sèrie de característiques que el diferencien de l'etapa prèvia de les operacions concretes. En primer lloc, l'adolescent és capaç de pensar en totes les maneres possibles de solució d'un problema particular i en tots els valors que una determinada variable podria prendre.

Comportament Interpersonal i Conflicte

El comportament interpersonal és una part important de la vida humana. Quan les nostres relacions no són reeixides ens causen infelicitat, però també les nostres accions provoquen reaccions en els altres.

Agressivitat

El mot agressivitat sovint es fa servir per referir-se a la tendència a atacar un altre individu o individus, amb la intenció de causar dany físic o psicològic. L'agressió pot definir-se com un comportament hostil o destructiu, tot i que avui s'usa també com a terme positiu, en sentit de dinamisme o potència (es parla d'una empresa agressiva, d'un actor o d'un equip esportiu agressiu).

L'agressió hostil pot definir-se com un comportament advers o destructiu. Diferents estudis han permès comprovar que hi ha moltes investigacions fetes, però cap de concloent. Sintèticament, s'apunten tres línies teòriques bàsiques:

1. La que se centra en els aspectes instintius de la conducta agressiva (exemples: les orientacions de la psicoanàlisi de S. Freud, l'etologia de K. Lorenz i la sociobiologia d'E. O. Wilson).
2. La que remarca els processos d'aprenentatge i el paper de l'educació i l'entorn (defensada per A. Bandura amb la teoria de l'aprenentatge social).
3. La que intenta equilibrar els dos enfocaments anteriors.

Altruisme i Identitat Social

Altruisme: Terme usat per primera vegada per Auguste Comte, el pare de la sociologia, que descriu un sentiment que ens empeny a fer el bé als altres. Es refereix, doncs, a la conducta humana que es preocupa dels altres i els dóna atenció desinteressada, i s'oposa a l'egoisme.

La identitat social té relació amb la manera que tenen els individus de reconèixer-se com a membres de grups socials i de veure's diferents dels altres, i també amb el perquè. Podríem dir que és la consciència que tenim de la identitat del grup al qual pertanyem i d'aquells als quals no pertanyem.

Conflicte Intergrupal

Els conflictes personals els estudia la psicologia. El conflicte intergrupal és una interacció de persones interdependents, que tenen perspectives diferents, persegueixen objectius incompatibles i/o entren en una situació d'interferència per assolir algun objectiu. Una aproximació a les possibles causes que el provoquen és la següent:

• Coincidència de diferents punts de vista o presència d'interessos personals contraris.
• Fidelitat al grup o al líder del grup.
• Rivalitat i/o ambició del poder del grup.
• Competència pels recursos.

Introducció a la Sociologia

La sociologia és la ciència que estudia l'ésser humà en la seva dimensió social. És una disciplina que té per objecte l'estudi racional i crític de la societat humana.

Escoles Sociològiques

Anàlisi Estructural Funcionalista

El seu referent més conegut és el funcionalisme antropològic de Bronislaw Malinowski. La perspectiva estructuralista veu la societat com un sistema funcional dinàmic, com un organisme viu, un tot format per elements independents.

Corrent Marxista

Els plantejaments de l'escola o corrent marxista es fonamenten en els postulats de Karl Marx i Friedrich Engels, en el materialisme històric: l'home només pot realitzar la seva essència humana en la societat, mai com a individu aïllat.

Interaccionisme Simbòlic

Se centra en l'anàlisi dels components subjectius de la sociabilitat, és a dir, en el significat de la interacció i del llenguatge (en l'obra de Max Weber i George Herbert Mead), que afirma que els elements de la vida social i cultural són el resultat de les interaccions socials.

Escola de Sociologia de Chicago

És de la dècada del 1920 i estudia la comunicació com un fet social significatiu i mostra un considerable interès per l'opinió pública.

Escola Crítica de Frankfurt

Ha estat un dels moviments filosòfics més importants i influents de la història del pensament actual. Nascuda el 1923, el seu primer portaveu va ser Max Horkheimer.

Corrent Sistèmic

Segons el corrent sistèmic, els estudis dels fenòmens socials han de partir de la comprensió de la conducta de la vida social i política de l'home en la societat. La base de l'estudi sistèmic és la vida política en tant que sistema.

Psicologia Social: Definició i Mètodes

La psicologia social actualment, és una ciència que estudia la influència, directa o indirecta, de l’entorn social en la conducta dels individus, prenent com a centre d’interès la dimensió social del comportament individual. Estudia el comportament de la persona dins dels grups i organitzacions, i també les interrelacions que s’estableixen i la modificació, en un sentit positiu, tant dels comportaments com d’aquestes interrelacions.

Els dos artífexs de la psicologia social han estat: Kurt Lewin (1890 – 1947), psicòleg d’origen polonès, i Jacob Levy Moreno (1892 – 1974), nascut a Bucarest, que va créixer a Viena i el 1925 es va traslladar als Estats Units.

Mètodes de la Psicologia Social

• Mètodes Observacionals: Són descriptius i inclouen l'observació natural, l'observació artificiosa, l'observació de participants i les anàlisis d'arxius.
• Sociometria: És una tècnica que pretén aconseguir una radiografia grupal, és a dir, busca obtenir de manera gràfica, mitjançant l'observació i la contextualització, les diferents relacions entre els subjectes que formen un grup, per fer emergir els llaços d'influència i de preferència.
• Mètodes Correlacionals: Són substitutius dels experimentals quan aquests, per diverses raons, no es poden aplicar. Són, per tant, tècniques d'experimentació alternativa.
• Mètodes Experimentals: Proposen una situació simulada que provoqui una sèrie de reaccions que seran estudiades a partir de certes hipòtesis. Per poder aïllar les respostes provocades, cal treballar en un laboratori controlant un gran nombre de variables.