Proves de la Tectònica de Plaques

Proves presentades a favor:

1. Proves topogràfiques: Els continents es poden acoblar entre si.
2. Proves geològiques: Les formacions geològiques (roques i gènesi mineral) i les cadenes de muntanyes i serralades a un costat i a l'altre de l'Atlàntic coincideixen perfectament si s'uneixen ambdós continents.
3. Proves paleoclimàtiques: L'estudi de sediments d'entre 250 i 300 milions d'anys posa en evidència l'aparició de regions tropicals i deserts càlids en les regions polars, i de glaciacions en les actuals zones tropicals. Això vol dir:
   • O bé que els continents no s'han mogut mai de la posició que ocupen actualment.
   • O bé que les zones climàtiques s'han mantingut sensiblement iguals al llarg del temps i han estat els continents els que han variat la seva posició.
4. Proves paleontològiques: L'evolució dels mamífers només pot interpretar-se de forma correcta tenint en compte el fet que els continents van estar units en altres èpoques. Els rèptils que es van formar a Lauràsia, van anar donant pas als mamífers. Durant l'era terciària van anar ocupant tots els nínxols ecològics, extingint així els rèptils. La fragmentació dels continents va convertir molts d'aquests fragments en nínxols ecològics, on algunes espècies van evolucionar, donant lloc als animals típics de cada continent.

Tectònica de Plaques

Gràcies als avenços geofísics i a un major coneixement de l'interior de la Terra entre els anys 60 i 70, la teoria de la tectònica de plaques va començar a prendre cos. Aquesta es basa en teories anteriors com poden ser l'expansió dels oceans, la propagació d'ones sísmiques i la distribució geogràfica de les zones.

Principis de la Teoria Tectònica de Plaques:

• La litosfera es troba dividida en una sèrie de blocs més o menys rígids denominats plaques tectòniques. Aquestes es desplacen sobre l'astenosfera plàstica subjacent, de manera que alguns punts tendeixen a separar-se i d'altres a col·lidir.
• En les zones de contacte entre plaques, es concentra la major part de l'activitat geodinàmica d'origen intern del planeta. Les zones internes de les plaques, zones d'entreplaca, són àrees amb intensitat interna molt menor.
• El gruix de les plaques és molt variable, es mou entre els 10 i els 150 km.
• S'han reconegut 6 plaques principals i unes altres 6 de més petites.

La part més superficial de la Terra s'ha dividit en dos conjunts separats per una superfície irregular que, a poc a poc, va disminuint.

L'escorça superior, d'uns 40-60 km, i una capa interior, que se suposa que és de la mateixa composició que la del mantell, formen una placa tectònica. Aquestes plaques poden estar formades només per litosfera oceànica, litosfera continental o totes dues.

Sota la litosfera es troba el mantell superior, format per dues capes parcialment foses: la superior (230 km) i la inferior (700 km). Les plaques tectòniques suren sobre el mantell superior.