Propietats del Text: Cohesió, Coherència i Adequació

1. Les Propietats del Text

Un text és una unitat de caràcter lingüístic, emesa per un parlant, amb un propòsit comunicatiu, en una situació concreta o context. És la màxima unitat lingüística de comunicació. Presenta trets diferencials:

• Extensió variable
• És un missatge complet
• Mostra una unitat temàtica
• La seua estructura externa s'organitza en paràgrafs
• Ha de complir tres propietats: adequació, coherència i cohesió

2. Cohesió

Producte lingüístic elaborat amb un codi dins les quals actuen diversos recursos lingüístics per a garantir les relacions entre les parts. Remet a les articulacions gramaticals.

Ha de tindre una cohesió de la seua microestructura; està constituït per uns elements lingüístics interrelacionats que formen un fil informatiu. Un text ha de ser estructurat.

3. Coherència

Ha d'haver coherència del seu significat global, complet i lògic. El contingut semàntic ha de venir amb les seues parts relacionades amb sentit, i seguint un ordre clar perquè el missatge resulte comprensible. Un text ha de ser comunicatiu.

4. Adequació

Ha d'haver una adequació als elements de la comunicació, i en la relació text-context. La situació comunicativa, l'àmbit d'ús, el tipus de relació entre l'emissor i receptor, el canal... són alguns dels elements contextuals que determinen el producte textual.

1.1 Cohesió

Un text està cohesionat si els components estan ben relacionats en l'àmbit, principalment, sintàctic, però també semàntic.

Mecanismes de Referència

La referència és un procediment de cohesió pel qual un element lingüístic A remet a un element B.

a) Procediments gramaticals de referència

La dixi és el mecanisme bàsic que permet incorporar al text els elements de la situació d'enunciació. Els díctics són les marques lingüístiques que fan presents en el text aquests components.

• La dixi social és una variant de la dixi personal que consisteix en un registre altament formal.
• La dixi discursiva és una variant de dixi temporal espacial si es considera el context discursiu.

També hi ha altres procediments de referència interna al text.

Parlem d'anàfora quan l'element a què es remet apareix prèviament, i de catàfora, quan l'aparició n'és posterior.

La repetició es dóna quan l'element A i B són el mateix, i l'el·lipsi, quan se n'omet un dels dos, però se sobreentén.

b) Procediments de substitució lexicosemàntica

Si entre els elements A i B hi ha un espai conceptual comú, podem tenir sinonímia, antonímia, hiponímia o hiperonímia. Tots quatre són determinats en la definició, en un text, de l'existència de camps lèxics i semàntics.

Isotopia

La isotopia consisteix en la repetició, la iterativitat al llarg del text, d'unitats que estableixen entre si una significació determinada dins del context d'enunciació i dins del context.