Programació televisiva i cinema postmodern: característiques i criteris d'èxit

Programació televisiva i característiques

La televisió es caracteritza per la programació: una graella horària amb continguts fixes que no es poden canviar. L'element més important per construir la programació és l'audiència. Els programes es col·loquen en una franja horària segons l'audiència. La publicitat també es fixa en l'audiència per assegurar el target.

Característiques de la televisió

• Sensació de present / Efecte de realitat: el que s'explica sovint es percep com a real.
• Programació fragmentada: continua però composta per peces diferents.
• Contingut heterogeni: el contingut de la programació fragmentada és variat i heterogeni.
• Simplificació: s'expliquen les coses de manera simple, ja que és el mitjà amb més implantació a nivell social.
• Espectacularitat: predomina l'espectacular i la grandiositat en certs formats.

Criteris d'èxit en cinema i televisió

• Èxit: venda d'entrades / recaptació. És mesurable però no sempre determinant, perquè a vegades el públic va a veure una pel·lícula perquè molta gent l'ha anat a veure. IMDb — portal on els usuaris (espectadors) puntuen pel·lícules sobre 10.
• Tècnica: virtuts tècniques d'una pel·lícula: moviments de càmera, efectes especials, construcció d'escenaris de gran extensió, coordinació d'un gran nombre de figurants... Ex.: El resplandor.
• Edificant: temes sobre la condició humana que intenten educar els espectadors. Ex.: Intocable.
• Emoció: creació d'emocions físiques (riure, plorar, excitar-se) sense necessitat de ser una peça educativa. Ex.: Room in Rome.
• Originalitat: explicació d'un fet que no s'havia tractat mai o d'una manera innovadora. Destaca per la novetat. Ex.: Jurassic Park.
• Cohesió: unitat entre el que s'explica (contingut) i la manera com s'explica: ajustat, treballat i coherent. Ex.: Un lugar en el sol.

Característiques del cinema postmodern

Referencial (pastiche): el cinema contemporani sovint fa referència a altres pel·lícules més que no pas a la realitat. Parla sobretot d'altre cinema — referencialitat — i fa referència també a altres productes de ficció (novel·les, videojocs...).

• Excés: intensitat, força dramàtica i potència, sovint amb un punt irònic.
• Simulacre digital: s'aconsegueix a través dels efectes especials.
• Fragmentació: les narracions estan fragmentades i donen sensació de trencaclosques perquè hi ha parts que no se sap com encaixen. No són com les històries clàssiques en què hi ha continuïtat i una acció que porta a una altra.

Relat impossible: la narració està en crisi perquè ha esdevingut referencial, fragmentada, excessiva, de simulacre digital i ambigua. Amb tot això, és gairebé impossible construir un relat que l'espectador es pugui creure i deixar-se portar per aquest.