Producció, industrialització i canvi econòmic a Espanya (s. XIX)

Producció i productivitat

Producció: és l'activitat que aporta valor afegit per la creació i el subministrament de béns o serveis. Consisteix en la creació de béns o serveis i, al mateix temps, en la generació de valor.

Productivitat: és la relació entre la quantitat de recursos utilitzats i els productes o serveis que s'obtenen.

Minifundi i latifundi

Minifundi: propietat agrícola de petita extensió que resulta poc rendible perquè no pot donar el fruit suficient per pagar la feina que exigeix la seva explotació.

Latifundi: és una explotació agrària de gran extensió, caracteritzada per l'ús ineficaç dels recursos disponibles, baixos rendiments de la terra, baix nivell tecnològic i mà d'obra assalariada.

La revolució agrària i les seves conseqüències

La revolució agrària liberal consolidà una nova concepció jurídica: la propietat privada front a la propietat feudal i el desenvolupament de l'economia de mercat.

• Abolició dels senyorius i de les jurisdiccions: la conversió en propietat privada afavorí els nobles, ja que els camperols, per reclamar la propietat, havien de presentar documents indiscutibles que pràcticament no existien en el món feudal. La majoria dels camperols es convertiren en jornalers o arrendataris a curt termini.
• Desvinculacions i desamortitzacions: modificació profunda de la propietat territorial, consolidant una nova classe propietària i frustrant la possibilitat de formar un nombre important de mitjans i petits propietaris.

Superfície cultivada i cultius

La superfície cultivada passà de 10 a 16 milions d'hectàrees, afavorint el creixement sostingut de la població. Cereals, vinya, dacsa i patata i el declivi de la ramaderia ovina en favor de la porcina són les característiques fonamentals.

Limitacions i efectes socials

L'augment de la producció no es va fonamentar en la productivitat i no només pel marc natural, poc favorable. La nova estructura de la propietat impedia als minifundistes del nord invertir en la millora de les seves explotacions, mentre que els latifundis del sud no tenien interès en el cultiu directe. La gran massa de llauradors vivia a prop de la subsistència, limitant el mercat interior i provocant una gran conflictivitat al llarg del segle.

Inicis de la industrialització

La tradicional indústria d'indianes i altres activitats tèxtils iniciaren un procés d'adaptació. Les reformes liberals del progressisme i l'eliminació d'obstacles legals afavoriren certes transformacions; la mecanització s'imposà per diverses causes.

Els preus més baixos estimulaven la demanda, la qual augmentà per la protecció aranzelària i per la substitució de la llana pel cotó.

Problemes de la industrialització inicial

1. Escassetat de carbó: que propicià la proliferació de colònies industrials a la vora dels rius per aprofitar l'energia hidràulica.
2. Feblesa del mercat: les màquines de vapor exigiren protecció davant la competència estrangera.

El sector tèxtil

El tèxtil patí la manca de cotó durant la Guerra de Secessió als Estats Units; a partir de 1874 inicià una nova fase expansiva vinculada a la mecanització del teixit. La indústria cotonera catalana desplaçà la indústria tèxtil tradicional de la resta d'Espanya; malgrat això, no arrossegà el conjunt de la indústria espanyola cap a una industrialització global.

La indústria siderúrgica i altres indústries

La indústria siderúrgica evolució: la siderúrgia andalusa perdé protagonisme i el carbó asturià substituí altres fonts. Biscaia posseïa mines de ferro i tradició en la ferreria; l'arribada, a partir de 1876, del carbó de còc gallec la consolidà. L'exportació de ferro per còc fou clau en el procés, reduint el cost dels transports. Al 1860 diverses empreses vizcaïnes construïren alts forns.

Més enllà de Catalunya i el País Basc, la industrialització a Espanya fou lenta i incompleta. El predomini agrícola consolidà una indústria agroalimentària (per exemple, la farinera a Saragossa); a València van jugar paper la fusta i la química; i a Barcelona, la tipografia i les editorials. La metal·lúrgia i la química guanyaren espais, encara que el seu desenvolupament significatiu arribà sobretot al segle XX. Importants en el procés d'urbanització foren també indústries com la del gas.

Producció minera (1874-1914)

Aquest període tingué lloc l'explotació intensiva del subsòl espanyol. L'augment de la demanda de carbó per les màquines de vapor i per a la siderúrgia consolidà la mineria a Astúries. La baixa qualitat d'alguns productes fou pal·liada pel proteccionisme aranzelari.

El ferro basc, de gran qualitat i proper al mar, es convertí en producte d'exportació. La Llei de Mines de 1868 inicià l'explotació massiva de jaciments miners espanyols, gràcies a millores tècniques i a la situació de la Hisenda espanyola. Moltes explotacions estaven en mans de societats estrangeres que exportaven el producte sense un arrossegament clar per a l'economia espanyola.

El ferrocarril i el mercat

La Llei general del ferrocarril (1855) i les primeres línies (Barcelona-Mataró, 1848; Madrid-Aranjuez, 1851) impulsaren la connexió del territori. Es poden distingir etapes:

• Gran expansió (1855-1866), amb gran mobilització de capitals.
• Crisi financera de 1866.
• Nova etapa constructiva a partir de 1876; només continuaren algunes companyies importants (per exemple, MZA i la del Nord).

Característiques rellevants: estructura radial de la xarxa, major ample de via i franquícies aranzelàries per a les societats que construïren el ferrocarril.

Comerç interior i exterior

El comerç es veié afavorit per la derogació dels gremis, la supressió dels impostos de pas i l'eliminació de taxes sobre el comerç. La nova xarxa viària i el ferrocarril foren fonamentals, malgrat que el problema del comerç interior era la manca de demanda.

El comerç exterior creixé amb força a la segona meitat del segle: s'exportava vi i oli i s'importaven teixits de cotó i lli; també s'importà cotó i carbó i s'exportaren productes agraris, minerals i teixits de cotó. La pèrdua de colònies implicà la seva substitució comercial per França i Gran Bretanya.

El lliurecanvisme donà pas, a partir de 1870, a un proteccionisme defensat per un bloc de poder format per productors de cereal castellans, industrials catalans, siderúrgics bascos i el sector del carbó asturià.

El retard espanyol, més que per els aranzels, es deu a la inestabilitat institucional, la forta acumulació en sectors improductius i la manca de recursos naturals que facilitaren la industrialització.

Hisenda, banca i diners

La reforma fiscal de Mon-Santillán (1845) eliminà les exencions fiscals dels privilegiats i fomentà la igualtat davant l'impost. Lamentablement no introduí cap impost directe sobre les rendes personals, ni de capital ni de treball.

El dèficit de la Hisenda es mantingué i l'emissió de deute de manera constant provocà un endeutament continu; les declaracions de fallida incrementaren la desconfiança i enduriren les condicions dels préstecs.

La Llei de bancs i societats de crèdit és el punt de partida del sistema financer modern espanyol. Es creà el Banc d'Espanya, que obtingué la concessió d'emetre bitllets. Es fundaren societats de crèdit com el Banc Hipotecari i la industrialització al País Basc propicià la creació del Banco de Bilbao (1856) i del Banco de Vizcaya (1902).

Cal recordar antecedents com el Banc d'Espanya (San Fernando) de 1829, el banc durant l'època d'Isabel II i el Banc de Barcelona, així com la creació de la Borsa de Madrid el 1831.