La proclamació de la República i el període constituent

1.1 Les eleccions i el govern provisional:

El 12 d’abril del 1931 es van celebrar eleccions municipals a Espanya, que van tenir una elevada participació. Els partits que s’havien coalitzat en el Pacte de San Sebastià (republicans, socialistes i nacionalistes) es van imposar a les grans ciutats i a la majoria dels nuclis industrials. Malgrat que el nombre de regidors monàrquics era superior en el conjunt del país, els resultats electorals van evidenciar que una bona part de l’electorat havia apostat per un canvi de règim.

El 14 d’abril els regidors electes de la localitat guipuscoana d’Eibar van ser els primers a proclamar la República i al llarg del dia ho van anar fent els regidors de moltes altres ciutats, mentre que la població sortia al carrer de manera espontània i pacífica per celebrar-ho. Davant la situació, Alfons 13 va renunciar a la potestat reial i va abandonar el país en direcció a l’exili. A Madrid els representants dels partits que havien signat el Pacte de Sant Sebastià van constituir un govern provisional que el mateix dia 14 va fer-se càrrec del poder i va proclamar oficialment la Segona República Espanyola.

El govern provisional va convocar immediatament eleccions a Corts constituents per al dia 28 de juny i va prendre un seguit de disposicions d’urgència: la concessió d’una amnistia general per als presos polítics, la proclamació de les llibertats polítiques i sindicals i mesures per protegir els pagesos expulsats de les terres per no haver pagat les rendes.

A Catalunya el triomf de les candidatures republicanes i d’esquerres havia estat aclaparador: gairebé el triple del nombre de regidors aconseguits per la dreta. La Lliga va perdre la supremacia i el gran vencedor va ser Esquerra Republicana de Catalunya. Conscients d’aquest suport, el mateix 14 d’abril Lluís Companys, el cap de llista d’aquesta formació a Barcelona, va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament. Poques hores després Francesc Macià, el màxim dirigent d’aquest partit, proclamà la República Catalana integrada en una Federació de Repúbliques Ibèriques.

La iniciativa dels dirigents catalans va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República, ja que els acords de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de l’Estat i la manera com s’hi articularien les diferents nacionalitats serien establerts per la Constitució. Una comissió del govern provisional espanyol va viatjar a Barcelona per demanar a Macià que sotmetés la seva decisió sobre l’estructura de l’Estat a la futura decisió de les Corts constituents, a canvi de la concessió immediata d’un règim d’autonomia. Per signar aquest acord amb Macià, Niceto Alcalá Zamora es traslladà a Barcelona el 21 d’abril.

1.2 La constitució del 1931:

Les eleccions generals del 28 de juny van tenir una participació molt alta (70,14%). La victòria va ser per a la coalició d’esquerres, que hi va obtenir 279 diputats sobre 464. Els diputats electes van formar les noves corts constituents i el govern va quedar a les mans de la coalició vencedora, que va ratificar en els seus càrrecs Niceto Alcalá Zamora com a cap de govern, i els ministres del govern provisional. Les corts van nomenar immediatament una comissió encarregada d’elaborar un projecte de Constitució, que va ser aprovada després d’intensos debats el mes de desembre.

La Constitució del 1931, molt avançada per al seu temps, tenia un fort caràcter democràtic i progressista: es fa evident en l’article primer del títol preliminar, que defineix Espanya com “una República de treballadors de totes les classes que s’organitza en un règim de llibertat i justícia”. La Constitució declarava que tots els poders emanen del poble i establia els principis següents: 1. L’Estat es configura de manera integral, però s’accepta la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions. 2. El poder legislatiu resideix en les Corts, constituïdes per una sola cambra amb atribucions molt àmplies. L’executiu recau en el govern, format pel consell de ministres i el cap de govern, i també en el president de la República, cap de l’Estat i representant institucional. El poder judicial es confia a uns jutges independents.

La Constitució incloïa també una àmplia declaració de drets i llibertats i mostrava una gran preocupació pels temes socials. Garantia la igualtat absoluta davant la llei, l’educació, la feina i la no-discriminació per raons d’origen, de sexe o de riquesa. Establia el vot des dels 23 anys, i per primera vegada, concedia el sufragi a les dones. També reconeixia la facultat del govern per expropiar béns d’utilitat social i definia el treball com una obligació social. Finalment, afirmava la laïcitat de l’Estat, atès que no declarava cap religió com a oficial, i reconeixia el matrimoni civil i el divorci.

La Constitució, però, malgrat que va ser aprovada per una majoria àmplia (368 vots), no va aconseguir el consens de totes les forces polítiques. Les dretes es van manifestar en contra de la laïcitat i de la descentralització de l’Estat. L’aprovació dels articles de la Constitució que feien referència a la religió va provocar la dimissió dels polítics catòlics del govern, raó per la qual Manuel Azaña va passar a dirigir el govern i Niceto Alcalá Zamora la presidència de la República.

1.3 Partits i sindicats durant la Segona República:

L’etapa republicana va inaugurar un període de gran activitat de les formacions polítiques i sindicals. Les discussions parlamentàries tenien una àmplia repercussió a la premsa i en l’opinió pública, que va experimentar una politització creixent.