Processos Geològics Externs: Meteorització i Modelatge

1. Processos geològics externs

Els processos geològics externs són transformacions d'objectes geològics en uns altres de diferents; aquests processos tenen lloc a la superfície terrestre.

1.1. Meteorització

La meteorització és el procés de descomposició de les roques a causa del seu contacte amb l'atmosfera. Les roques de la superfície terrestre, exposades a la meteorització, s'han format en zones profundes de l'escorça, amb pressió i temperatura més elevades que les de la superfície. Per tant, els minerals sota les noves condicions es tornen inestables i es donen reaccions que tendeixen a restaurar l'equilibri.

1.1.1. Meteorització mecànica

Afecta totes les roques:

• Descompressió: Les roques que pugen a la superfície estaven a molta pressió (per l'erosió d'altres). Quan surten, la pressió litostàtica baixa fins a assolir el valor de la pressió atmosfèrica, apareixen diàclasis (es fracturen) i s'eixamplen les fissures.
• Gelivació o gelifracció: És la més forta. L'aigua s'introdueix dins els forats de les pedres i, quan es converteix en gel, augmenta el seu volum. La gran pressió obre i allarga les escletxes fins a provocar la disgregació de les roques. El resultat són grans acumulacions de pedres (tarteres).
• Canvis de temperatura dia-nit: Típic en deserts. Els cicles d'escalfament-refredament fan que els diferents materials d'una roca experimentin dilatacions diferents segons el seu coeficient de dilatació, fent que la roca es torni més dèbil i es disgregui.
• Arrels de plantes: Les arrels busquen humitat a través de les esquerdes i tendeixen a eixamplar-les fins a trencar la roca.

1.1.2. Meteorització química

Afecta els minerals. Les reaccions químiques generen nous minerals estables en les condicions de la superfície, ja que molts minerals formats a alta temperatura i pressió són inestables a l'exterior. L'aigua és la principal responsable, fent que aquest procés sigui característic de zones humides.

Reaccions pròpies de la meteorització:

• Descarbonatació: L'aigua de la pluja s'ajunta amb el carboni de la roca i es dissolen (típic en roques calcàries).
• Hidratació: Sobretot en les argiles, que absorbeixen l'aigua i l'incorporen a les xarxes cristal·lines (argiles expansives).
• Oxidació: L'oxigen que porta l'aigua reacciona amb el ferro present a moltes roques, fent que es tornin d'un color vermellós.

1.2. Esllavissades

Són moviments de massa o blocs a través d'una o diverses superfícies de lliscament:

• Lliscaments rotacionals: Superfície còncava que provoca un moviment giratori de la massa inestable.
• Lliscaments translacionals: El moviment té lloc a favor de superfícies més o menys planes.

1.3. Els agents externs

Els agents geodinàmics externs (aigua, gel, vent) tenen una acció modeladora sobre la superfície terrestre. La seva acció comprèn els processos de:

• Erosió: Fragmentació, dissolució i desgast de la roca.
• Transport: Trasllat dels materials fins que arriben a la conca sedimentària.
• Sedimentació: Dipòsit i acumulació dels materials.

La majoria dels agents externs venen condicionats pel clima. El concepte de sistema morfoclimàtic defineix el conjunt d'agents i processos que actuen en cada zona climàtica.

2. Fenòmens de vessants o inestabilitats gravitatòries

Els fenòmens de vessant són la caiguda de materials causada per la gravetat, especialment en forts pendents on l'aigua és un factor fonamental:

• Caigudes o despreniment: La roca passa per l'aire (salts).
• Esllavissada o lliscament: El material s'arrossega.
• Moviments de massa.

2.1. Despreniments

Caiguda de blocs amb un recorregut, com a mínim parcial, per l'aire. Són comuns en penya-segats amb pendent molt fort i roques compactes. Els mecanismes que els causen són:

1. Soscavament lateral: Originat per un torrent, riu o l'erosió d'una surgència d'aigües a la base del penya-segat.
2. Gelifracció: El trencament de les roques per gel pot provocar caigudes, especialment en alta muntanya.