Processos Geològics Externs: Meteorització, Erosió i Formació del Sòl

Els processos geològics externs

1. Les alteracions de les roques

Els agents geològics externs (l'aigua, el vent i els éssers vius) disgreguen les roques i transporten els materials fragmentats a altres llocs.

Els agents geològics externs actuen gràcies a dos factors: l'energia solar i la força de la gravetat.

La meteorització és l'alteració que experimenten les roques que es troben en contacte amb els gasos de l'atmosfera, l'aigua i els éssers vius.

La meteorització física

La meteorització física és la disgregació o fragmentació que experimenten les roques de la superfície terrestre, sense modificar-ne l'estructura química. Es pot produir per causes com ara:

• Els canvis de temperatura. Les roques s'acaben esquerdant a causa de les contínues dilatacions i contraccions.
• La solidificació de l'aigua a l'interior de les esquerdes de les roques.
• L'acció dels éssers vius, que afavoreixen la disgregació de les roques.

La meteorització química

La meteorització química és l'alteració química de les roques a causa de l'oxigen i el diòxid de carboni de l'atmosfera i de l'aigua. La meteorització química es pot produir principalment per:

• Oxidació. Quan el ferro s'oxida, les roques que el contenen perden consistència i es trenquen amb més facilitat. Aquest procés s'esdevé gràcies a l'oxigen de l'aire i es duu a terme especialment en presència d'aigua.
• Dissolució. Hi ha roques i minerals que es dissolen fàcilment en l'aigua.
• Carbonatació. La circulació d'aigües per terrenys calcaris provoca la dissolució del carbonat de calci i descompon les roques.
• L'acció dels éssers vius, que fabriquen substàncies àcides que poden afectar la composició de les roques i transformar-les.

2. Erosió, transport i sedimentació

L'acció dels agents geològics externs, que ha començat amb la meteorització de les roques, comprèn tres processos geològics externs:

• L'erosió, que és la retirada de materials per la intervenció d'algun agent geològic extern.
• El transport, que és el trasllat dels materials erosionats a altres llocs.
• La sedimentació, que és el dipòsit dels materials transportats. Les zones on es dipositen reben el nom de conques sedimentàries.

3. La formació del sòl

1. Els líquens s'instal·len a la superfície de la roca mare, la roca a partir de la qual es formarà el sòl. Els canvis de temperatura, l'aigua i l'aire fragmenten les roques i n'alteren la composició.
2. Amb el pas del temps, l'acció combinada de l'aigua, l'aire i els éssers vius (com ara els líquens, les molses i un gran nombre de microorganismes) permet la formació d'un sòl jove en què poden començar a aparèixer herbes i matolls poc exigents.
3. Al cap d'uns quants milers d'anys, l'alteració ja ha afectat les capes més profundes de la roca mare, la qual cosa ha provocat que el sòl tingui més gruix. La terra s'ha enriquit en matèria orgànica i s'ha transformat en un sòl madur.

4. La composició del sòl

La capa de materials que cobreix les roques només constitueix un sòl si conté els elements següents:

• Fragments de roques i minerals.
• Aire.
• Aigua.
• Matèria orgànica.

5. Característiques del sòl

Les característiques més utilitzades per diferenciar els sòls són la textura i el perfil.

La textura del sòl

La textura del sòl està determinada per la grandària de les partícules minerals que el componen. En podem distingir aquests tipus:

• Sòls sorrencs. Hi predominen les partícules gruixudes. Retenen malament l'aigua.
• Sòls argilosos. Hi predominen les partícules molt fines. S'entollen fàcilment.
• Sòls francs. Hi ha un equilibri entre les partícules gruixudes i les fines.

El perfil del sòl

S'anomena perfil del sòl la secció que es veuria en tallar el sòl des de la superfície fins al substrat.

El sòl presenta capes o horitzons de colors i aspectes diferents. Del més exterior al més interior distingim:

• Horitzó O. És molt prim i està format per matèria orgànica sense alterar (fulles seques, branques, etc.) i parcialment alterada.
• Horitzó A. És de color fosc i conté molt humus i arrels de plantes.
• Horitzó B. És de color més clar, pobre en humus (matèria orgànica que ha estat descomposta pels microorganismes). Té poques arrels.
• Horitzó C. Està format per fragments de la roca. A sota hi ha el substrat rocós.

6. La vida al sòl

Les espècies d'éssers vius presents a cada lloc depenen del clima existent i de les característiques del sòl. De totes maneres, sempre hi ha:

• Vegetals. Ajuden a la meteorització de les roques, constitueixen la base de l'alimentació de molts animals del sòl i amb les seves restes es forma l'humus.
• Animals. Afavoreixen l'aireig del sòl en remoure la terra i obrir galeries.
• Organismes descomponedors. Acostumen a ser microscòpics (bacteris i fongs). Intervenen en la descomposició de les restes orgàniques i les transformen en humus.

7. El sòl com a ecosistema

El sòl es pot considerar com un ecosistema autònom, ja que hi podem distingir:

• Una comunitat d'éssers vius que viuen al sòl o biocenosi, que segons la manera d'alimentar-se es poden classificar en productors, consumidors i descomponedors.
• Un conjunt d'elements no vius (aigua, aire, roques i minerals) que formen el sòl o biòtop.
• Unes interaccions entre els components vius i no vius que li proporcionen unes característiques pròpies.

8. La influència humana en els sòls

De tots els éssers vius, l'espècie humana és la que influeix més en els canvis experimentats en els sòls.

La degradació de boscos i la pèrdua de sòls

La necessitat d'alimentar una població creixent, juntament amb els interessos econòmics, han afavorit una sèrie d'activitats com la tala de boscos, la sobreexplotació de conreus i la sobrepastura, que han afavorit la degradació dels sòls (disminució de la seva qualitat) i la pèrdua de sòls a causa de l'erosió.

La protecció dels sòls

Per protegir-los es poden adoptar algunes mesures, com ara les següents:

• Repoblació forestal.
• Evitar la sobreexplotació.
• No fer solcs a favor del pendent.