El Procés d'Institucionalització del Franquisme

Fases de la Dictadura Franquista

Fase Totalitària (1939-1959)

1. Segona Guerra Mundial (1939-1945)

En esclatar la guerra, Espanya es va declarar neutral. Davant dels triomfs alemanys del 1939 i 1940, va passar de neutral a no-bel·ligerant, mostrant la seva oberta simpatia per les potències de l'Eix. Va fer trameses de wolframi a Alemanya, i el règim va enviar la Divisió Blava (1941-1943) a lluitar al front oriental contra l'URSS.

A partir de 1942, quan la guerra va començar a anar malament per a les potències de l'Eix, Espanya va tornar a proclamar-se neutral i lentament va començar contactes amb els països aliats.

La dictadura es va dotar de dues noves institucions: les Corts, que es van reunir per primera vegada el 1943, i el Fuero de los Españoles, promulgat el 1945.

Els procuradors de les Corts eren designats pel Cap de l'Estat i alguns per jerarques propers a Franco.

El Fuero de los Españoles era una pseudo-constitució. Promulgava un seguit de drets propis de les democràcies occidentals, com el de reunió o el d'expressió, però s'especificava que cap d'aquests drets no es podia aprofitar per atacar la unitat espiritual, nacional i social d'Espanya, atorgant poders al règim per suspendre'ls.

2. Aïllament Internacional (1945-1950)

En acabar la Segona Guerra Mundial, la dictadura franquista va quedar aïllada internacionalment. Les potències vencedores consideraven Espanya l'últim reducte europeu del feixisme.

El 1946, l'ONU no va admetre el règim de Franco, i el govern francès va tancar la frontera amb Espanya. Per recomanació de l'ONU, els països membres van retirar els seus ambaixadors d'Espanya.

Per millorar la imatge del règim es van fer una sèrie de modificacions:

• Ley de Sucesión (1947): Espanya esdevenia un regne, però el cap de l'estat continuava sent Franco a perpetuïtat, amb la facultat de designar el seu successor a títol de rei. Es van crear dues noves institucions: el Consell de Regència (institució formada per substituir Franco interinament en cas que el general morís sense haver nomenat successor) i el Consell del Regne (institució amb la funció d'elegir el successor de Franco i el govern si ell no ho feia en vida).

3. Guerra Freda (1950-1959)

La creixent tensió entre els EUA i l'URSS va donar un valor polític important a l'anticomunisme espanyol, ja que la situació estratègica d'Espanya li donava un alt valor militar. Es va produir un canvi d'actitud dels EUA respecte a Espanya. El 1949, la banca nord-americana va concedir un préstec al govern espanyol. El 1950, l'ONU va anul·lar l'aïllament diplomàtic del règim espanyol i els EUA van aprovar la concessió d'un altre préstec a Espanya. El 1953, els EUA van signar amb Espanya el Pacte de Madrid, creant bases militars nord-americanes a Espanya a canvi d'ajut militar i econòmic.

El Vaticà va signar un concordat amb Espanya.

El 1955, Espanya va ser admesa a l'ONU.

El 1958 es va promulgar la Ley de Principios del Movimiento Nacional.

Fase Tecnocràtica (1959-1969)

Es va caracteritzar per la inclusió al govern dels anomenats tecnòcrates. Des del punt de vista social, es va experimentar una modernització de l'economia.

Aquesta modernització no va anar acompanyada de canvis polítics. Es van promulgar diverses lleis:

• Ley de Prensa (1966), propiciada per Manuel Fraga Iribarne. Aquesta llei permetia la llibertat d'expressió, amb molts controls i molta cautela.
• Ley de Libertad Religiosa (1967), tolerava el culte privat i públic d'altres religions.
• La més important és la Ley Orgánica del Estado (1966), aprovada per majoria en referèndum. Era una pseudo-constitució franquista. Es volia assegurar la pervivència del règim després de la mort del dictador. Es mantenien la forma de l'Estat com a regne i la fidelitat als principis fonamentals del Movimiento. Es separava la funció de cap d'estat de la de president del govern. S'establia l'elecció d'un terç de les Corts mitjançant el sufragi dels caps de família. Això estava limitat: no s'hi podien presentar candidats que fossin membres d'associacions polítiques, i no es podien vigilar els escrutinis mitjançant interventors. Tres anys després, Franco va designar Joan Carles I com el seu successor (1969).

Fase de Descomposició del Règim (1969-1975)

Un primer símptoma va ser l'evident deteriorament físic de Franco, que delegava més poder de decisió a Luis Carrero Blanco. Més signes de descomposició van ser el distanciament progressiu de l'Església i la capacitat mobilitzadora de l'oposició, que es va fer palesa arran del Procés de Burgos contra ETA, el 1970. La crisi de la dictadura es va agreujar a causa de les accions terroristes d'ETA i del FRAP.

També es van produir divergències internes: els immobilistes, partidaris de mantenir els senyals d'identitat establerts en la victòria del 18 de juliol de 1936, i els aperturistes, que estaven a favor d'un desenvolupament polític que portés a una democràcia limitada.

Es va promulgar la Ley General de Educación (1970).

En promulgar la Ley Orgánica del Estado, no es podien mantenir els principis del Movimiento Nacional i alhora obrir el sistema a la participació mitjançant associacions o partits polítics i una premsa lliure.

La paràlisi política es va agreujar el 20 de desembre de 1973, amb l'assassinat de Luis Carrero Blanco en un atemptat d'ETA.

Els dos darrers anys (1974-1975), el règim va ser dirigit per Carlos Arias Navarro. La seva acció política es caracteritza per la impotència i l'enduriment de la repressió. N'és un exemple l'execució de Salvador Puig Antich, el 1974.

El setembre de 1975, el govern va fer executar cinc sentències de mort contra ETA i el FRAP. Això va provocar una onada de protestes a Europa. El règim va reaccionar com en el temps de l'aïllament amb una manifestació a Madrid, on Franco va pronunciar el seu darrer discurs.

L'Oposició durant el Franquisme

Oposició durant la Fase Totalitària (1939-1959)

Els fronts de lluita van ser tres:

• El moviment obrer: l'activitat clandestina de petits grups del PCE, del PSOE i de la CNT mai no es va interrompre. Van incrementar la seva pressió al règim durant la fase d'aïllament.
• Els grups monàrquics van practicar una oposició conspirativa. El 1943, els tinents generals van adreçar una carta al general Franco en què li demanaven la restauració de la monarquia. El comte de Barcelona, Joan de Borbó, va fer públic un manifest en què demanava a Franco que es retirés per restaurar la monarquia en la seva persona. La Guerra Freda va impedir aquesta sortida: als aliats occidentals no els interessava canviar el sistema, i l'oposició clandestina encara era massa feble.
• Els maquis o guerrilla es van constituir a partir de dos grups diferents. El primer grup es va formar a partir de nuclis que subsistien escampats per zones de muntanya des del final de la Guerra Civil. El seu objectiu era continuar la guerra esperant el moment oportú que permetés una ofensiva exterior contra la dictadura.

El segon grup el constituïen les unitats que havien lluitat victoriosament contra els alemanys a França, i la seva acció més espectacular va ser l'ocupació de la Vall d'Aran. El fracàs de les guerrilles va ser degut a diferents causes:

• L'aïllament entre els diferents grups de guerrillers.
• La repressió militar i de la Guàrdia Civil.
• L'escàs ressò que van tenir les seves accions als mitjans de comunicació.
• El record de la guerra, a la qual la població civil no volia tornar.

L'oposició interior va patir tres canvis: la renúncia a la pràctica violenta, la transformació violenta i generacional dels seus membres, i l'impuls de l'actuació opositora a les universitats.

Els enllaços sindicals i els jurats d'empresa van ser els embrions del sindicat CCOO. La vaga de més ressò va ser la dels usuaris dels tramvies, a Barcelona, el 1951.

El règim franquista va reaccionar de dues maneres: va endurir la repressió, mitjançant la Ley contra el Bandidaje y el Terrorismo (1958) i la Ley de Orden Público (1959), i va acceptar una certa flexibilitat pel que fa a les demandes salarials amb la Ley de Convenios Colectivos (1958).

De la Fase Tecnocràtica a la Fi de la Dictadura (1959-1975)

L'oposició durant la fase tecnocràtica de la dictadura es va obrir el 1962 amb el col·loqui de Munic. La resposta de Franco va ser enèrgica: va fer empresonar o desterrar els participants d'aquella reunió que no eren a l'exili tan bon punt van tornar a Espanya.

La conspiració monàrquica impulsada per persones vinculades a Joan de Borbó i per diversos grups de la democràcia cristiana va continuar. El moviment obrer, amb la seva actuació (vagues, reunions i assemblees, manifestacions, etc.), va esdevenir molt més rotund.

El PCE i el PSOE es van configurar com els partits més importants de la clandestinitat a tot Espanya, excepte a Catalunya. Santiago Carrillo liderava el PCE, i Felipe González el PSOE.

La Junta Democràtica (1974), institució unitària de l'oposició creada a iniciativa del PCE, i la Plataforma de Convergència Democràtica (1975), instància similar aglutinada al voltant del PSOE. Sense deixar les mobilitzacions, van esperar la mort del dictador per plantejar les alternatives polítiques de retorn directe a la democràcia.