El Procés d'Industrialització: Canvis Tècnics i Organitzatius

Tema 3. El procés d’industrialització.

Durant la primera meitat del segle XIX, el creixement industrial britànic és moderat, però a la segona meitat el creixement és intens. Es produeix també un canvi tècnic proporcionat per una caiguda dels preus i un augment de la producció que provoca finalment un augment de la demanda.

CANVI TÈCNIC.

Aquest canvi tècnic és un canvi tecnològic, un canvi lent que necessita moltes transformacions. Les macroinvencions són els avenços radicals, que semblen venir del no-res. Creen indústries noves, o almenys noves vies tecnològiques per seguir. Després de les macroinvencions venen les microinvencions: són les millores incrementals, les adicions menors i els ajustaments graduals que sovint són necessaris per aconseguir una macroinvenció al màxim. Però cada vegada més s’utilitza el terme macroinvencions per a invencions que tenen un gran impacte a l’economia, deixant el concepte de microinvencions per a les millores i transformacions de les macroinvencions. Els grans inventors de la Revolució Industrial produïren, segons aquesta terminologia, macroinvencions. Kay, Watt i Wedgwood serien els protagonistes de la Revolució Industrial.

PROCÉS DE CANVI TECNOLÒGIC.

La invenció és la creació d’un producte o introducció d’un procés per primera vegada. Thomas Edison era un inventor. La innovació passa quan algú millora o contribueix significativament a alguna cosa que ja s’ha inventat. Steve Jobs era un innovador.

Procés de canvi tecnològic:

• Invenció: descobriment d’un procés, producte o sistema nou.
• Innovació: introducció comercial d’una nova tècnica en el procés de producció o d’un producte nou en el mercat.
• Difusió: propagació d’una innovació tècnica entre usuaris potencials (adopció d’una nova tècnica) i la seva millora i adaptació contínua.
• Imitació: còpia de la tecnologia.

L’empresari innovador obté uns beneficis més elevats que la resta (si té èxit) i atrau altres empresaris que volen augmentar els beneficis. Per a aconseguir-ho, adoptaran les innovacions i les difonen.

OBSTÀCLES DEL SISTEMA GREMIAL PER A L'INCREMENT DE LA PRODUCCIÓ

Els principals obstacles que presentava el sistema gremial eren aquests:

• La seva oferta era incapaç d’abastar tota la demanda que hi havia en aquells temps degut al creixement econòmic.
• No podia assolir els preus tan baixos degut a les florents indústries i manufactureres, i també a la regularització estricta que posaven (indicava el número exacte de béns a produir, la forma de fer-los i el preu al qual se devien vendre).
• El sistema gremial estava obligat a produir de forma totalment artesanal, cosa que limitava molt la producció.

Tots aquests problemes donaran pas a l’extinció d’aquest vell sistema i a l’aparició de noves empreses més modernes, amb millor organització, sistema productiu i gestió.

DEL GREMIO A LA FÀBRICA: PRINCIPALS CANVIS TÈCNICS I ORGANITZATIVS

En la Revolució Industrial i la posterior industrialització sorgiren molts canvis i un d’ells fou l’aparició del sistema fabril i la desaparició dels gremis.

Un gremi era un monopoli d’oferta, ja que era una institució que reunia artesans d’un mateix ofici i que fixava els seus propis preus. S’organitzava de manera jeràrquica, eren versàtils davant canvis de la demanda però amb rigidesa d’oferta davant canvis. A més, necessitaven poca inversió de capital fix, però els costos de transport eren elevats.

El canvi d’aquests gremis a les fàbriques fou un procés gradual en el qual convisqueren dos sistemes de producció durant dècades (fàbriques i sectors tradicionals).

Entre les ventatges del sistema fabril per als empresaris trobem el fet que era més eficient reunir diversos oficis en un edifici, ja que oferia un major control sobre el treball i un espai més adequat per portar a terme la mecanització d’una part del procés productiu, la millora del control de qualitat del producte final i la major eficiència productiva gràcies a l’especialització i estandardització que va permetre aprofitar les economies d’escala.

No obstant això, l’aparició de les fàbriques també va tenir seriosos inconvenients com les barreres d’entrada, la proletarització de la mà d’obra amb l’allargament de la jornada laboral, la menor qualificació i, sobretot, l’augment dels riscos dels treballadors que sofrien condicions de salubritat i escassa higiene.

DURANT LA RI COEXISTIEN DIFERENTS MODELS D’ORGANITZACIÓ INDUSTRIAL. DESCRIU QUINS I JUSTIFICA EL PERQUÈ:

Cal entendre la Revolució Industrial com un procés de transició des d’una organització poc eficient i basada en activitats primàries, cap a una nova era, on les empreses s’organitzen millor i, com a conseqüència, són més eficients.

aquesta transició conviuen models d’organització industrials molt diferents. En termes generals podem dir que hi ha mètodes d’organització antics i nous sistemes d’organització innovadors i més eficients.

En el que fa referència a sistemes antics trobem l’organització industrial dels gremis, el putting-out system i les empreses manufactureres centralitzades (manufactures reals).

• Gremis: associacions de treballadors que compartien un mateix ofici. Tenien una doble vertent, és a dir, ells, a part de feines de producció, tenien una funció d’ensenyar als aprenents l’ofici. Per altra banda, donat que no tenien competència, arribaven a tenir cert poder de monopoli.
• Putting-out system: sistema d’organització provinent de la Revolució Industrial, en el qual la producció estava expandida i no concentrada en un únic lloc (posteriorment, fàbrica), a més de fer-se a nivell familiar. Els primers empresaris, amb nocions arcaïques de l’organització, els oferien a les famílies els inputs (tela, etc.) i els donaven un determinat període de temps perquè produïssin el producte final. Al cap d’aquest temps pactat, l’empresari arreplegava la mercaderia i els donava la remuneració prèviament pactada.
• Empreses manufactureres centralitzades: grans tallers impulsats per l’aristocràcia de l’època, que fins al liberalisme de l’economia amb Carles III pogueren sobreviure gràcies a barreres proteccionistes. Tenien escassa mà d’obra i també escàs nivell de desenvolupament tecnològic. La producció estava poc diversificada i centrada únicament en productes luxosos a l’abast de pocs.

Comendes: tenien com a finalitat establir la cooperació entre un soci que viatjava, anomenat tractador, i un altre que invertia i es quedava a terra, anomenat stans. Aquestes figures contractuals, que servien per a un sol viatge, promovien l’associació voluntària entre un subministrador de capitals i un soci que aportava el seu treball, compartint i reduint així els riscos i obtenint una millor informació.

Els mètodes d’organització dels sistemes més eficients que arribaren amb la Revolució Industrial van ser:

• Societats regulars o col·lectives: tots els socis són responsables i responen amb la seva fortuna personal i participen de la gestió de l’empresa.
• Societats comanditaries: alguns socis aporten capital i altres el treball i el coneixement (els primers no participen en la gestió).
• Societats anònimes: constituïdes per accions amb responsabilitat limitada.

Aquestes tres societats compartien l’aparició de la gestió amb un nivell de formació que aportava treball a l’empresa i els socis aportaven el capital per a la seva constitució. I l’aparició de nous mètodes de gestió de la informació com la comptabilitat i la divisió de l’empresa en subsistemes.