El procés diagnòstic i els tipus de diagnòstic en medicina

Per arribar al diagnòstic primer s'ha de fer la diagnosi, que és el recull de signes i símptomes que afecten al pacient, juntament amb les proves diagnòstiques.

Per tant, el diagnòstic és una conseqüència lògica de la diagnosi. El conjunt de mètodes diagnòstics recull, entre altres:

• Anamnesi
• Història clínica
• Signes (resultat d'una exploració física)
• Símptomes del pacient (exploració física)
• Resultats de les proves subministrades pel laboratori
• Informes anatomopatològics
• Informes radiològics

Recordem que els símptomes i signes tenen sempre una probabilitat i freqüència associada a una determinada malaltia. És a dir, el mateix símptoma forma part de diferents processos patològics.

Diagnòstic de certesa: És un diagnòstic confirmat a través de la utilització de mètodes complementaris.

Diagnòstic diferencial: És el resultat de comparar les manifestacions comunes a altres malalties.

Diagnòstic etiològic: És un diagnòstic vital pel diagnòstic total de la malaltia, ja que determina la causa de la malaltia.

Diagnòstic genèric: L'objectiu és determinar si el subjecte pateix una malaltia o no, poden haver-hi obstacles com trastorns d'hipocondria, histèria o altres tipus de trastorns mentals, que caldrà examinar.

Diagnòstic anatòmic: És la localització i identificació de les lesions en diferents òrgans i teixits.

Diagnòstic nosològic: És la determinació específica de la malaltia, per exemple, la malaltia de Crohn.

Diagnòstic de presumpció: Amb el conjunt de dades obtingudes de l'examen físic i l'anamnesi es formula un diagnòstic possible i provisional.

Diagnòstic sindròmic: Això es fa determinant a partir dels signes i símptomes quin és el síndrome que afecta al pacient. S'utilitza molt en neurologia. Aquest diagnòstic ens permet fer un tractament funcional, encara que no es pugui anar més enllà.

Diagnòstic clínic: És la síntesi de tots els anteriors diagnòstics. A efectes de tenir un quadre mèdic que reflecteixi completament la situació clínica, cal adaptar-lo a cada pacient.

Validesa, reproductivitat i seguretat:

En primer lloc sempre es busca la validesa (sensibilitat + especificitat). La validesa és verificar que un procediment fa el que diu que realitza.

Així doncs, la sensibilitat és la probabilitat de que un pacient estigui realment malalt quan la prova dona positiu.

L'altre terme de la validesa és l'especificitat. L'especificitat és la probabilitat de que un pacient estigui sa després de que una determinada prova doni negatiu.

Quan més elevada la especificitat i la sensibilitat d'una tècnica millor. Això no és sempre possible.

La reproductivitat:

Una tècnica ha d'oferir els mateixos resultats si es repeteix la seva aplicació en unes circumstàncies molt semblants. Així doncs, la reproductivitat serà menor si el propi test o l'objecte biològic a analitzar tenen cert grau de variació o incertesa.

La seguretat:

Que una tècnica sigui molt sensible i específica no vol dir que sigui segura, és a dir, que pugui predir amb fiabilitat la presència o absència d'una malaltia.

Per tant, si un test és positiu estarà associat a un valor predictiu que donarà una probabilitat de que el pacient estigui realment malalt.

VPP = VP / (VP + FP), valor predictiu positiu.

VPN = VN / (VN + FN), valor predictiu negatiu.

L'acte mèdic i l'historial clínic van associats al començament de la pràctica mèdica des del tercer mil·lenni aC. Així es recull en pàpirs egipcis datats d'aquesta època. La relació metge-pacient, per tant, comença amb aquesta recollida de dades personals per obtenir un diagnòstic inicial, el qual precedeix a les exploracions complementàries per obtenir un diagnòstic definitiu i la posterior teràpia adequada.

L'historial clínic es composa d'una anamnesi o recollida de dades, una conversa bidireccional i una exploració física.

L'interrogatori aporta el 82% del diagnòstic (símptomes), la resta es reparteixen entre l'exploració física i les troballes auxiliars instrumentals (signes reproduïbles).

Es necessita una tècnica adequada per extreure la veritat objectiva de dades sovint inconnexes, separant els problemes dels conflictes. D'aquesta manera obtindrem una decisió responsable en la qual metge i pacient seran copartícips.

La història clínica sempre està oberta, per tant la reinterrogació sempre és possible. L'interrogatori ha de ser respectuós i desconfiat, separant així els elements subjectius dels objectius.

L'anamnesi ha de ser recollida de forma individual. Només en el cas de nens i persones inconscients els familiars han d'estar. És molt important observar i escoltar activament al pacient, per demostrar interès en el que ens està explicant.