El Procés Comunicatiu: Elements, Funcions i Llenguatge No Verbal

El Procés Comunicatiu

Definició de Llenguatge

El llenguatge és la capacitat que tenim de comunicar-nos, és a dir, de transmetre'ns coneixements, ordres, desigs, etc.

Elements que Intervenen en l’Acte Comunicatiu

En l'acte comunicatiu intervenen diversos elements clau:

• L’Emissor: Qui codifica i envia el missatge.
• El Receptor: Qui rep, descodifica i interpreta el missatge.
• El Missatge: Allò que es comunica per mitjà de signes.
• El Referent: Les persones, objectes o fets a què remet el missatge.
• El Canal: La via de transport del missatge.
• El Codi: El conjunt de signes i de regles combinatòries que permeten construir i desxifrar el missatge.

El Signe Lingüístic

Per a construir un missatge, es fan servir signes, unitats extretes del codi que l'emissor i el receptor comparteixen. Tot signe consta de dues cares:

• El Significant (vessant material, perceptible): Evoca necessàriament un Significat (concepte o imatge mental), amb el qual apuntem cap a una part de la realitat (el referent).

Nota: La relació entre significat i significant és arbitrària perquè hem establert aquesta relació a través d’un acord, però podria ser de qualsevol altra manera.

Les Funcions del Llenguatge

Segons quin dels sis elements de la comunicació esmentats s’emfatitzi d’acord amb la intenció de l’emissor, parlem de les diferents funcions del llenguatge:

• Funció Emotiva: Èmfasi en el sentiment de l’emissor (Exemples: Ai!, Ui!, Visca!, Uix!, Ecs!).
• Funció Conativa: Vol modificar la conducta del receptor fent-li fer una cosa (Exemples: Ves-hi!, Ep!, Compte!, Núria!).
• Funció Fàtica: El canal és el més important, s'utilitza per comprovar o mantenir la comunicació (Exemple: Hola, em sents?).
• Funció Estètica (o Poètica): Se centra en la forma del missatge (Exemple: Prou plou, però pel que plou plou poc).
• Funció Referencial: La intenció comunicativa se centra en el referent, transmetent informació objectiva (Exemple: La fórmula de l’aigua és H₂O).
• Funció Metalingüística: Allò que es fa sobresortir és el codi, s'utilitza per parlar sobre el propi llenguatge (Exemple: La forma “entresòl” duu accent).

El Context Situacional i Discursiu

Per a interpretar bé un enunciat o oració, sovint no n'hi ha prou de conèixer el codi lingüístic: cal conèixer el context en què s'ha emès.

• Context Discursiu: Són els elements lingüístics que envolten una unitat lingüística, és a dir, allò que es diu abans i allò que es diu després.
• Context Situacional: Està format per un conjunt heterogeni de factors i de circumstàncies extralingüístiques que envolten l'acte comunicatiu i que influeixen en la significació del missatge transmès.

El Llenguatge No Verbal

La comunicació verbal sempre està acompanyada de comportaments no verbals. Mentre ens comuniquem, resulta impossible no enviar missatges de tipus no verbal a través del rostre, la mirada, etc. La comunicació no verbal està compresa per multitud de factors.

Signes Paralingüístics

També existeix la categoria de comunicació no verbal oral, que és aquella que prové de les habilitats vocals humanes, com per exemple un grunyit de desaprovació, alçar el to de veu en senyal d'enuig o entonar una pregunta. Aquest tipus de llenguatge s'anomena “parallenguatge” o “paralingüística”, ja que està estretament relacionat amb el llenguatge verbal. Es classifica en:

• Fònics: Quan emetem certes vocalitzacions (uf, ha, ha, mmmm, ehem). Amb les quals podem indicar contrarietat, estranyesa, assentiment, etc. Exemples: Xiuxiueig, rialletes o certs silencis que poden tenir un significat, com també el to, la intensitat o el ritme de la veu.
• No Fònics: Inclouen els signes cinèsics i els proxèmics.
  • Cinèsica: Estudia els gestos facials, les mirades i els moviments corporals que són significatius.
  • Proxèmica: Estudia l’ús que els interlocutors fan de l’espai, especialment pel que fa a l’orientació dels seus cossos o la distància que mantenen entre ells.