Problemes urbans contemporanis

El model compacte

Problemes derivats del seu caràcter històric i el progressiu envelliment dels teixits urbans (edificacions antigues). A més a més tenen la competència dels nous barris construïts a les perifèries evitant que es modernitzessin o renovessin. Són zones no preparades pel pas de l’automòvil (obrir nous carres implicaria soroll, contaminació, embussos i problemes de seguretat).

Tot això ha provocat l’envelliment i la marginació dels residents (gent gran sense recursos per traslladar-se o grups amb ingressos molt baixos com els immigrants).

Com a conseqüència molts barris s’han despoblat o convertit en guetos. Però cal remarcar que el centre històric ha seguit mantenint la seva funció comercial especialitzada (tot i que gran part ha estat traslladada a les grans superfícies de la perifèria) i els carrers s’han revitalitzat (càrrega simbòlica).

El model dispers

Conseqüència de la generalització de l’ús de l’automòbil i de la cultura que hi va associada. Ha implicat l’ acceleració en l’ocupació de l’espai i l’augment de la mobilitat individual (ja sigui per motius de feina, estudis o oci) ja que l’àmbit de relació ha passat a ser el de l’escala regional metropolitana.

Fòrmula molt costosa des del punt de vista ecològic (consum energètic, emissió contaminants…) i l’alt consum del sòl no sempre utilitzat de la manera més racional.

Degut a la dispersió el transport públic col·lectiu és molt car i poc rendible convertint-se l’automòvil privat en el mitjà més pràctic.

Tendeix a la especialització i a la privatització:

• Dispersió d’activitats autònomes entre si (residencials, industrials, comercials…)

• Grans zones d’usos especialitzats (tancades en si mateixa, iniciativa privada majoritària)

• S’interrelacionen entre si només a través de infraestructures i equipaments que tenen alguna lògica de gran escala: autopistes, centres comercials, parcs lúdics, àrees de serveis...

Quan la ciutat dispersa assoleix grans proporcions els seus privilegis es converteixen en limitacions que posen en evidència els seus desavantatges (falta de diversitat, de contacte, de proximitat, d’opcions… I grans dificultats en el desplaçament).

PROBLEMES DE LA CIUTAT ESPANYOLA CONTEMPORÀNIA

Polarització social: La crisi dels 80 va contribuir en l’aparició d’aquest fenomen, tant en configuració interna (barris) com a escala mundial. La classe mitjana va ser reemplaçada per una ciutat dual; les classes benestants eren cada vegada més rics, mentre que la població pobre augmentava graduament.

Ciutat dual: Gran desigualtat interna visualitzada en forma de segregació* o guetos, determinades per l’ètnia, la procedència o la classe social.

• Àrees de sobrecentralitat: Se situen les seus de les grans empreses, les institucions públiques i les grans xarxes d’infraestructures. Solen coincidir amb els centres històrics de les ciutats globals.

• Comunitats tancades: Zones residencials exclusives, construïdes amb capital privat, i que estan separades de la resta de la ciutat per murs i tanques, amb guàrdies de seguretat que controlen l’accés a persones que no hi resideixen. Són propietats d’alta rendibilitat.

• Gentrificació: Procés de transformació urbana en què la població original d’un sector o barri deteriorat i amb molta pobresa és desplaçat progressivament per una altra d’un nivell adquisitiu més alt, com a conseqüència de programes de requalificació d’un conjunt d’espais urbans estratègics. En aquest moment es produeixen els assetjaments immobiliaris, pressió que s’exerceix sobre la persona o grups de persones que ocupen de forma legal un habitatge perquè l’abandonin.

• Perifèries degradades: Els barris perifèrics de les grans ciutats és on es produeixen els processos d’empobriment, molts dels quals no van ser dissenyats amb suficients criteris d’integració social i espacial. Aquests barris a l’extraradi pateixen l’abandó per part de les administracions i entren en processos accelerats de degradació.