Problemes de contaminació de l'aigua dolça a Espanya

L’aigua dolça

L’aigua, al mateix temps que constitueix el líquid més abundant a la terra, representa el recurs natural més important i la base de tota forma de vida. A Espanya del total de consum d’aigua disponible, el 80% correspon a l’agricultura de regadiu, quantitat incrementada conseqüència de la pressió del regadiu (més de 4.500 ha /14% de les terres conreades / 50% del valor total de la producció agrària). Evidentment aquest ús agrícola i ramader comporta problemes com la contaminació derivada de l’ús d’adobs químics, pesticides i purins. Un 14% és utilitzada per la indústria, i el 6% restant és d’ús domèstic.

En els darrers anys s’han fet evidents els problemes de contaminació de les aigües, com a conseqüència dels vessaments incontrolats d’indústries i zones urbanes (aigües residuals). L’aigua de les ciutats i de les indústries, però també en alguns casos la de l’agricultura (purins, pesticides, adobs químics), està contaminada per productes difícilment degradables, com els olis i els detergents. Aquests productes es vessen als rius, amb el que disminueixen les proporcions d’oxigen. Alguns productes poden actuar directament com a verins per algunes espècies que viuen a l’aigua, o que la utilitzen, és el cas de la contaminació per mercuri i altres metalls pesants. Aquests productes, a través de l’aigua, es dipositen als sols i entren a formar part de la cadena tròfica i de l’alimentació humana.

Aquesta contaminació s’ha corregit en gran part gràcies a un control més estricte dels abocaments i a la instal·lació de depuradores que retornen a la natura una aigua, no potable per l’ús humà però sí raonablement descontaminada que pot ser reutilitzada en els processos industrials, reg, manteniment i neteja de zones urbanes.

Un altre problema important, és la pèrdua de part de l’aigua disponible conseqüència de les deficients conduccions, es pot arribar a perdre fins a un 40% del total emmagatzemat als embassaments.

Cal destacar també la problemàtica associada al creixement d’urbanitzacions al litoral mediterrani i els complexos turístics, que incrementen la demanda d’aigua precisament en aquella època de l’any en què n’hi ha menys disponibilitat.

Les polítiques hídriques espanyoles s’han orientat als darrers anys a obtenir aigua:

1. Política de transvasaments 2. Dessalinització d’aigua de mar. 3.Recuperació d’aqüífers (formació geològica porosa a través de la qual flueix l’aigua subterrània) 4. Sanejament dels rius). 5. A més, moltes organitzacions estan treballant per aconseguir una gestió sostenible de l’aigua.

Totes aquestes polítiques governamentals i les accions dutes a terme per la societat civil, han intentat implicar als consumidors per aconseguir un canvi d’hàbits de consum que en permeti la seva racionalització.

1.Transvasaments: la majoria de les ciutats (Madrid, Barcelona, Bilbao, València, Cadis, Sevilla, Múrcia …) depenen de petits transvasaments per garantir el seu abastament.

a) Sostenibilitat econòmica: cal garantir que les inversions que es facin tinguin un retorn social adequat (social return investment)

b) Sostenibilitat social: els projecte de transvasaments han tingut històricament un alt grau de conflictivitat social entre CC.AA, territoris dins de cada comunitat, i sectors econòmics i socials diferents.

c) Sostenibilitat ambiental: és un fet que el canvi climàtic està afectant el nostre entorn immediat (hàbitat).

2.Dessalinització: instal·lació de plantes dessalinitzadores (Canàries, Almeria). Parlem d’un elevat consum energètic, tot i que s’està abaratint el procés i millorant la qualitat de l’aigua obtinguda.

3. Aqüifers: Ha estat un dels recursos hídrics més castigats en els darrers anys a zones com el Maestrat, la Mancha, Campo de Níjar. La seva explotació es fa mitjançant la perforació de pous i el bombeig d’aigua.

4. Sanejament de rius: dins del Plan Nacional de Calidad de las Aguas (2007-2015), els diferents governs han iniciat un seguit de plans de sanejament amb la finalitat de reduir el deteriorament progressiu de la qualitat de l’aigua i assolir un bon estat ecològic. Aquests plans suposen un major control sobre els abocaments industrials i urbans i per tant, la instal·lació de col·lectors i plantes depuradores d’aigua i així convertir alguns rius claveguera en rius d’aigua neta.

Per tant aquesta política incideix en la millora i recuperació de: rius, torrents, rierols, zones humides, amb els següents objectius: -Garantir la qualitat de l’aigua (seguint la normativa de la UE). -Prevenir, reduir i tractar la producció de residus i els seus efectes. -Elevar la protecció de les aigües i fer-ne un ús sostenible. -Recuperar el valor ecològic i cultural dels rius.