El Problema de la Inducció i la Crítica a la Substància segons Hume

El Problema de la Inducció

És molt semblant al de la idea de causa i, bàsicament, se'n deriva. Mentre les relacions d'idees són de validesa universal, les qüestions de fet són sempre particulars. Qualsevol afirmació que és certa, intuïtivament o deductivament, és una relació d'idees i es demostra per pura operació del pensament, amb independència del món i dels fets. Qualsevol afirmació que no reuneixi aquestes condicions i que apel·li a un fet del món és una qüestió de fet; la seva evidència no és tal, per molt que ens ho pugui semblar. No hi ha fets universals observables; cada fet és únic, concret i particular.

“El sol sortirà demà” és una qüestió de fet. Anuncia un fet que no es pot deduir de manera intuïtiva. No és evident ni acceptable, en sentit lògic, afirmar que “el sol sortirà demà”, per molt que ho considerem probable. És una qüestió de fet afirmar que el sol ha sortit avui; és constatable i verificable empíricament, com ho serien “el sol va sortir ahir” i “el sol va sortir abans-d'ahir”. La diferència entre aquestes tres i la que afirma que el sol sortirà demà és que de les tres primeres en tinc constància empírica. Puc verificar si són vertaderes o falses contrastant el que diuen amb les meves impressions passades. Però de les experiències passades no puc deduir res sobre el que pugui passar demà. L'afirmació que donem com a vertadera no ho serà fins que el raonament que ens porta a pensar que sortirà no és vàlid.

La constatació d'un fet particular una, dues o un milió de vegades no és condició suficient per acceptar que la propera vegada que succeeixi aquest fet succeirà de la mateixa manera que les anteriors. Si el Barça ha guanyat el Mallorca en els seus deu darrers enfrontaments, segurament, si heu d'apostar en la travessa, ho fareu a favor del Barça, però no és segur que el Barça guanyi; és probable. La diferència entre aquest fet i si el sol sortirà demà és simplement quantitativa. És molt més probable que el sol surti demà que no que no surti. Però aquesta diferència no aporta gaire consistència al raonament lògic. No podem afirmar amb un 100% de certesa que el proper s'ajustarà a les nostres expectatives. No és lògicament acceptable; és probable.

Aquesta “ximpleria” que Hume explica generarà un problema greu per a la ciència. La ciència moderna és predictiva i obté enunciats universals en forma de lleis a partir de l'observació de fenòmens particulars regulars. La ciència és inductiva. No podem perdre de vista que és una fallida lògica. És el que es coneix com a problema de la inducció, que serà reprès amb força pels filòsofs de la ciència de la primera meitat del segle XX.

La Crítica a la Idea de Substància

Ni Hume ni cap empirista pot acceptar com a cert el coneixement de cap fet que no es basi en una impressió. Si no hi ha impressió, no tenim coneixement vertader perquè el criteri de veritat empirista es basa en el principi de còpia i no en l’evidència intuïtiva que deien els racionalistes. Si acceptam això, d’aquelles idees innates i evidents en sí mateixes queda molt poc. Per a Hume són pseudoconceptes. Supersticions que no podem entrar en el terreny de la ciència perquè no són coneixement de res, són creences.

Podem passar sempre d’una impressió sensible a una altra, perquè tenim impressió de les dues, però no podem passar d’una impressió sensible a quelcom del que mai hem tengut aqueta impressió. El jo cartesià, Déu i la res extensa no signifiquen res des del punt de vista del criteri empirista de significat. El que està errat és el propi concepte de substància. No tenim cap impressió de la que derivar-lo. Substància era per a Aristòtil allò essencial que suporta els accidents. Per a Descartes era allò que existeix i que no necessita de res més per a existir. Per a Hume la “substància” és una construcció mental a partir de les impressions.

sensibles que puc percebre d’un fenomen determinat. Per a Aristòtil o Descartes la taronja seria una substància, per a Hume no. La taronja existeix com a idea en la meva ment generada a partir de la unió de les diferents impressions sensibles (color, tacte, amargor, frescor, sabor,...). Si rebem aquestes impressions és perquè hi ha quelcom que ens les fa arribar i allà on veim una taronja hi ha realment una taronja, però això seria una pressuposicions gaire acceptable des del criteri empirista de demarcació de la veritat: el principi de còpia. Tenim moltes impressions que ens arriben juntes i tendim a unir-les mentalment. Cream una idea de taronja, però no tenim cap percepció d’una substància com la taronja. Coneixem a través dels sentits les seves qualitats, però no el seu substrat. No podem acceptar que existeix més enllà del nostre conjunt d’impressions.

La primera idea innata de Descartes, el jo pensant, era per a ell una evidència captada de forma immediata i intuïtiva. Era quelcom indubtable, la primera veritat de la que no podia permetre’m dubtar. Aquets jo seria el suport dels meus pensaments i em donaria identitat i independència. Hume invalida això. No puc afirmar l’existència d’aquest jo com a substància, només tinc constància de les seves percepcions. L’activitat mental no és res sense el seu contingut. El “jo” sense percepcions no és res. Això que anomenam “jo” és un conjunt de percepcions en constant transformació, no una substància permanent. Si jo m’identifico a mi mateix com un tot unitari en el temps és per la meva memòria i la meva imaginació. Si no tingués impressions i idees, no hi hauria jo. Si la meva memòria no unís les meves percepcions actuals amb les passades, no tindria identitat personal. La successió d’impressions enllaçades per la meva memòria em dona la sensació de que hi ha un “jo” unitari, però no és així. Condonem aquesta successió d’impressions amb la identitat personal. La consciència no és (com pensava Descartes) la substància que em defineix, sinó un flux constant de percepcions format a partir d’impressions separades. Hume compara la ment amb un teatre pel que van passant percepcions. Veiem aquestes com escenes, però no sabem res de l’existència del teatre ni de com és. Podem pressuposar-ho, però no conèixer-ho.

Sobre Déu i el món extern al jo Hume arriba a la conclusió de que tampoc poden existir com a tals seguint un raonament semblant per a les dues. No tenim cap impressió de Déu i per tant no puc afirmar que existeixi. La demostració cartesiana de l’existència de Déu per a l’argument ontològic no és més que una relació d’idees. Els altres arguments, el cosmològic i el gnoseològic no deixen de ser argumentacions basades en la idea de causa. No puc conèixer una substància infinita com Déu. Puc creure en ell, puc pensar que existeix, però no saber si existeix. No és una qüestió de coneixement. No tinc cap impressió de Déu. Tampoc tic cap impressió del món extern. L’única cosa que puc afirmar que tinc són conjunt d’impressions. El que entenem com a substància material no es correspon amb cap impressió concreta, sinó a un conjunt d’impressions que agrupam amb base als principis empiristes de contigüitat i semblança. Donam nom a aquests conjunts d’idees que cream a partir de les impressions que m’arriben de l’exterior, però no podem afirmar que existeixin en la manera que els percebem.

Hume es carrega Descartes. Algú ha definit tota lo filosofia de Hume com a un intent de refutació del cartesianisme. El seu empirisme radical és vàlid per ell mateix i no només com a pensament crític del racionalisme de Descartes. Carregar-se el cartesianisme implica carregar-se aquelles veritats que Descartes creia haver aconseguit. Si Descartes utilitzava el dubte metòdic per arribar a veritats tan clares i distintes que no és pogués dubtar d’elles i així derrotar l’escepticisme, Hume dona potada a aquestes veritats precisament perquè ni són clares ni són distintes i acaba convertint-se en un escèptic radical.