El problema del coneixement: de Plató a l'empirisme de Hume

El problema del coneixement i de la realitat

La filosofia comença preguntant-se què és la realitat i què vol dir que una cosa sigui real. Aquesta pregunta és molt important perquè, segons com s’entengui la realitat, també canvia la manera d’entendre el coneixement, la veritat i la ciència.

Aquesta part de la filosofia s’anomena metafísica, que és l’estudi del que existeix i de com és el que existeix. Dins la metafísica hi ha una part anomenada ontologia, que estudia quines coses existeixen i quines característiques tenen.

Realitat física i realitat no física

Quan ens preguntem què és real, podem distingir entre:

• Realitat física: És tot allò material que podem percebre amb els sentits, com una taula, una persona o una pedra.
• Realitat no física: És allò que no es pot tocar ni veure amb els sentits, com les idees, els nombres o els valors morals.

La influència d’Heràclit i el relativisme

Abans de Plató, el filòsof Heràclit defensava que la realitat està en canvi constant. Segons ell, tot flueix; és a dir, res no roman igual, tot canvia contínuament. Això vol dir que no podem afirmar res amb total seguretat perquè allò que avui és d’una manera, demà pot ser diferent.

Aquesta visió porta al relativisme, que és la idea que el coneixement depèn del punt de vista de cada persona. Si tot canvia i tot depèn de l’opinió, no hi ha veritats absolutes. Aquest relativisme acaba conduint a l’escepticisme, que és el dubte sobre la possibilitat d’obtenir un coneixement segur i cert.

Plató i la seva resposta al relativisme

Plató no accepta el relativisme perquè creu que sí que és possible tenir un coneixement ferm, segur i universal, és a dir, vàlid per a tothom. Per això defensa que la realitat que percebem amb els sentits no és la realitat autèntica, sinó només una aparença.

Plató afirma que existeix una altra realitat més important i més real, que no canvia, que és eterna i immaterial. Aquesta realitat permet explicar el coneixement científic, que per a Plató és un coneixement segur i absolut.

El dualisme platònic: els dos mons

Segons Plató, la realitat està dividida en dos mons diferents. Aquesta divisió s’anomena dualisme metafísic o dualisme ontològic.

• El món sensible: És el món que percebem amb els sentits. Aquest món està format per coses materials, és canviant, temporal, impermanent i múltiple. Les coses neixen, canvien i desapareixen. A més, cada cosa és particular, és a dir, no és universal.
• El món intel·ligible: També anomenat món de les idees. Aquest món no es pot percebre amb els sentits, només amb la raó. Està format per les idees, que són realitats immaterials, eternes, immutables, úniques i universals. Les idees no canvien mai i són sempre iguals.

Un exemple molt clar és la bellesa. Les coses belles del món sensible poden deixar de ser belles, però la idea de bellesa no canvia mai.

Les idees platòniques

Les idees són la realitat veritable. No són pensaments humans, sinó realitats que existeixen per si mateixes, independentment de nosaltres. Són úniques, eternes, immutables, immaterials i universals. Això vol dir que una idea serveix per explicar moltes coses particulars del món sensible.

Les coses del món sensible participen de les idees. Això significa que una cosa és el que és perquè imita o participa d’una idea. Per exemple, una cosa és bella perquè participa de la idea de bellesa.

Dependència de les coses respecte a les idees

Les coses del món sensible depenen de les idees de dues maneres diferents:

1. La dependència ontològica: Vol dir que les idees expliquen l’ésser de les coses. Les coses existeixen perquè imiten les idees. Sense les idees, les coses no serien el que són.
2. La dependència gnoseològica: Vol dir que gràcies a les idees podem conèixer correctament les coses. Només sabem que una cosa és bella si coneixem la idea de bellesa.

El mite de la caverna

El mite de la caverna explica tot això de manera simbòlica. Les persones encadenades dins la cova només veuen ombres i creuen que són la realitat. Aquestes ombres representen el món sensible. Quan una persona surt de la cova i veu el sol, descobreix el món intel·ligible i la veritat. El sol representa la idea del Bé, que és la idea més important.

Jerarquia de les idees

Les idees no són totes igual d’importants. A dalt de tot hi ha la idea del Bé, que és la font de totes les altres idees. Després hi ha les idees matemàtiques i, finalment, les idees de les coses.

La política platònica

Plató exposa la seva teoria política a l’obra La República, escrita al segle IV aC en un moment de crisi política a Atenes. Plató estava molt decebut amb la democràcia atenenca.

La pregunta central és què és la justícia. Plató defineix la justícia com l’harmonia, és a dir, que cada part compleixi la seva funció sense interferir en les altres.

L’ànima i les classes socials

L’ànima humana té tres parts:

• L’ànima racional: Relacionada amb la raó, correspon als governants.
• L’ànima irascible: Relacionada amb el valor, correspon als guardians.
• L’ànima concupiscible: Relacionada amb el desig, correspon als productors.

A la societat passa el mateix. Cada classe social ha de fer la seva funció per tal que hi hagi justícia.

L’estat ideal

L’estat ideal ha de ser governat per filòsofs-reis, perquè només ells coneixen el Bé. Per evitar interessos personals, els governants i guardians no tenen propietat privada ni família pròpia.

Crítiques a la democràcia

Plató critica la democràcia perquè creu que dona massa llibertat i que això porta al desordre. Considera que el poder hauria d’estar en mans dels savis, no del poble sense coneixement. Segons Plató, la democràcia pot acabar degenerant en tirania.

Formes de govern

Plató distingeix diferents formes de govern:

• L’aristocràcia: És el govern dels millors i és el règim ideal.
• La timocràcia: És el govern basat en l’honor i la guerra.
• L’oligarquia: És el govern dels rics.
• La democràcia: És el govern del poble.
• La tirania: És el pitjor règim, on governa una sola persona pel seu propi interès.

El racionalisme

El racionalisme és un corrent filosòfic del segle XVII que defensa que la raó és la font principal del coneixement. Dona prioritat a la raó sobre els sentits, defensa l’existència d’idees innates i utilitza el mètode deductiu.

René Descartes volia construir un coneixement absolutament segur.

El mètode cartesià

Descartes proposa quatre regles:

1. La regla de l’evidència: Diu que només hem d’acceptar com a veritat allò que és clar i distint.
2. La regla de l’anàlisi: Consisteix a dividir els problemes.
3. La regla de la síntesi: Uneix les parts.
4. La regla de l’enumeració: Revisa que no falti res.

Utilitza el dubte metòdic per eliminar tot allò que no és segur.

El Cogito

Després de dubtar de tot, Descartes descobreix una veritat indubtable: "Penso, per tant existeixo". Aquesta és la primera veritat absoluta.

L’empirisme

L’empirisme defensa que tot coneixement prové de l’experiència. Nega les idees innates i afirma que el coneixement humà és limitat. David Hume porta l’empirisme fins a les últimes conseqüències.

Hume i les percepcions

Hume distingeix entre impressions, que són les sensacions immediates, i idees, que són les còpies d’aquestes impressions. Les idees es relacionen per semblança, contigüitat espai-temporal i causalitat.

Relacions d’idees i qüestions de fet

• Les relacions d’idees: Són veritats necessàries, com les matemàtiques.
• Les qüestions de fet: Depenen de l’experiència i poden ser d’una altra manera.

Segons Hume, no podem demostrar racionalment la causalitat, només la suposem per costum.