Principis de Semàntica: Composicionalitat, Sentit i Eventivitat

La Composicionalitat

Hipòtesi semàntica fonamental:

Principis

• 1. El significat de les composicions complexes sorgeix a partir de les parts i de les seves relacions de dependència.
• 2. El significat de les llengües és composicional: sorgeix a partir de la combinació de les unitats.
• 3. El significat no és una simple suma de significats, sinó una combinació jerarquitzada (Ex: L'home estima la dona vs. La dona estima l'home).

La composicionalitat és productiva (permet crear significats nous sense pèrdua de comprensió) i sistemàtica (sabem com construir significats a partir de les dependències).

Principi de composicionalitat: El significat d'una forma gramatical complexa és una funció compositiva del significat dels seus components semàntics, és a dir, aquells constituents que són part de l'expressió complexa i el significat dels quals produeixen el significat global quan estan constituïts apropiadament.

1. El significat d'una expressió complexa està determinat pel significat dels seus constituents.
2. El significat d'una expressió és predictible a partir de regles aplicades sobre el significat dels seus constituents.
3. Cada constituent té un significat que contribueix al significat global.

Pressupòsits

• 1. El llenguatge pot produir un nombre infinit de significats.
• 2. El llenguatge té un poder expressiu il·limitat.
• 3. La infinitud del llenguatge ve delimitada per un conjunt limitat de regles i unitats.

Modes de combinació

• Additiva: Coordinació, conjunció.
• Interactiva: El significat d'un element canvia radicalment el conjunt.

Límits de la Composicionalitat

No totes les expressions són (totalment) composicionals. Segons Langacker, la composicionalitat és parcial.

Els idiomatismes i les col·locacions posen en dubte el principi de composicionalitat.

Idiomatismes

Expressions com aixecar la camisa o tomar el pelo són interpretades com una unitat; el significat global no deriva directament de la suma de les parts. Formen una unitat semàntica que no pot combinar-se lliurement amb constituents semàntics.

• No admeten modificacions internes ni separació de les parts (Ex: *Va ficar-se i trencar-se la pota és incorrecte per a l'idiomatisme ficar la pota).
• No pateixen transformacions passives (Ex: *La pota va ser ficada és incorrecte).
• No accepten sinònims per a les seves parts.
• El temps verbal pot ser lliure (Ex: M'estan donant la llauna).
• Poden contenir elements sense objecte referencial clar.

Col·locacions

Grups de paraules que, tot i que sovint es poden interpretar composicionalment, tenen una alta freqüència d'aparició conjunta i presenten certes restriccions combinatòries. Si passen per un procés de convencionalització, poden arribar a fossilitzar-se.

Exemples: camp visual, camp acústic, línia de metro, declarar la guerra, pluja torrencial...

Anomalies Semàntiques

Consisteixen en combinacions lèxiques que resulten estranyes o contradictòries, sovint per un reemplaçament inadequat d'unitats lèxiques.

Tipus:

• Pleonasme: Redundància informativa (Ex: pujar a dalt, ho va veure amb els seus propis ulls).
• Dissonàncies / Contradiccions: Inclou l'oxímoron (combinació de termes oposats) (Ex: és massa prim per passar pel forat, estava lleugerament mort, foc gelat, silenci eixordador).
• Zeugma: Utilitzar un terme amb diferents significats dins la mateixa construcció sintàctica (Ex: aquest llibre és groc i molt interessant, la TV està de vaga i apagada).
• Improbabilitat: Enunciats que descriuen situacions no reals o impossibles en el món conegut, fent difícil assignar un valor de veritat (Ex: la dona del Papa vindrà demà, el mandril va succeir al rei d'Itàlia).

Sentit i Referència

Estudia la relació entre el signe lingüístic i l'objecte o concepte designat.

Distincions Clau

• Exemplar: Unitat que representa un objecte concret en el món real (Ex: aquesta taula).
• Tipus: Representa una classe d'elements, definida per abstracció d'un conjunt (Ex: el concepte de taula).

Generalment, els noms comuns denoten tipus, mentre que els noms propis i les expressions definides (amb demostratius o articles definits) solen referir-se a exemplars.

Teoria de Frege

Gottlob Frege va proposar una distinció fonamental per analitzar el significat:

• Referència (Bedeutung): L'objecte, entitat o valor de veritat al qual es refereix una expressió lingüística.
• Sentit (Sinn): La manera de presentar la referència, el mode de donació, el contingut conceptual o la proposició expressada.

Principis clau de la teoria:

• Les expressions lingüístiques (noms, sintagmes nominals, oracions) tenen generalment un sentit.
• No tota expressió amb sentit té necessàriament una referència en el món real (Ex: l'estrella més llunyana, el rei actual de França).
• Diferents expressions poden tenir diferents sentits però la mateixa referència (Ex: l'estel del matí i l'estel del vespre refereixen ambdós al planeta Venus).
• La referència d'una oració declarativa és el seu valor de veritat (Veritable o Fals).
• El sentit d'una oració declarativa és la proposició o el pensament que expressa.
• Noms propis: La seva naturalesa és debatuda; per a Frege tenien sentit i referència, per a altres (com Kripke) són designadors rígids amb referència però sense sentit descriptiu.

L'Eventivitat (Aktionsart)

L'eventivitat, també coneguda com a Aktionsart o aspecte lèxic, s'encarrega de la classificació dels diferents tipus de situacions (estats, esdeveniments, processos) descrites pels predicats verbals, segons la seva estructura temporal interna (durada, dinamisme, presència d'un punt final).

Està determinada principalment per:

• El lexema verbal (Ex: córrer vs. arribar).
• El context sintàctic: complements i adjunts (Ex: pintar vs. pintar un quadre).
• La forma verbal (temps i aspecte gramatical).

Tipologia de Vendler (1957)

És la classificació clàssica de les estructures eventives:

• Estats (States): Descriuen situacions estàtiques, sense canvi ni dinamicisme inherent. No tenen un punt final definit.
  • Trets: [-dinàmic], [-tèlic] (no orientat a un fi)
  • Exemples: ser alt, saber la resposta, estimar algú, tenir por.
• Activitats (Activities): Descriuen processos dinàmics que es desenvolupen en el temps però no tenen un punt final o culminació inherent (són atèliques). Poden interrompre's i reprendre's.
  • Trets: [+dinàmic], [-tèlic]
  • Exemples: passejar, ploure, nedar, escoltar música.
• Realitzacions (Accomplishments): Descriuen esdeveniments dinàmics que duren un cert temps i tenen un punt final o culminació inherent (són tèliques i duratives).
  • Trets: [+dinàmic], [+tèlic], [+duratiu]
  • Exemples: pintar un quadre, construir una casa, menjar tres pomes, llegir un llibre.
• Assoliments (Achievements): Descriuen canvis d'estat instantanis o puntuals. Són tèlics (marquen una culminació) però no tenen durada significativa.
  • Trets: [+dinàmic], [+tèlic], [-duratiu] (puntual)
  • Exemples: arribar, trobar les claus, adonar-se d'alguna cosa, explotar, morir, guanyar la cursa.

Altres Enfocaments

Autors posteriors com Dowty, Verkuyl, Pustejovsky, entre d'altres, han refinat i ampliat aquestes classificacions, sovint utilitzant trets semàntics com [+dinàmic], [±tèlic]/[±delimitat], [±duratiu]/[±puntual] i analitzant la interacció composicional entre el verb i els seus arguments per determinar l'Aktionsart de tot el predicat.