Principis Fonamentals i Institucions Clau del Dret Internacional Públic

L'Estat com a Subjecte de Dret Internacional (DI)

Requisits Constitutius de l'Estat

Per ser considerat subjecte de DI, l'Estat ha de complir tres requisits:

1. Població: Gent que viu permanentment al territori i que està vinculada a l’Estat.
2. Territori: L’espai físic on es constitueix l’Estat.
3. Govern: L’expressió de l’organització política de l’Estat.

L’Estat sobirà no depèn de cap altre ordre jurídic estatal ni de cap altre subjecte de DI.

La Sobirania Estatal i els seus Principis

La sobirania s’expressa de diverses maneres:

• La igualtat sobirana entre els Estats: Tots els estats tenen iguals drets i deures i són per igual membres de la comunitat internacional, malgrat les diferències d’ordre econòmic, social o polític. Es tracta d’una igualtat jurídica que garanteix la integritat territorial i la independència política dels Estats.
• El principi de no intervenció en els afers interns dels Estats: Aquest principi de Dret consuetudinari deriva de la igualtat sobirana. Cap Estat o grup d’Estats té dret d’intervenir, directament o indirectament, i sigui quin sigui el motiu, en els afers interns de qualsevol altre. Per això, no només la intervenció armada, sinó qualsevol altra forma d’ingerència o d’amenaça atemptatòria de la personalitat de l'Estat, o dels elements polítics, econòmics i culturals que el constitueixen, són violacions de DI.

Tot Estat té el dret inalienable d’escollir el seu sistema polític, econòmic, social i cultural sense ingerències de cap altre Estat. Això deriva del principi de lliure determinació. Aquesta prohibició d’intervenció en els afers interns dels Estats afecta també les Organitzacions Internacionals (OOII).

Competències de l'Estat

La sobirania de l'Estat determina que aquest pugui exercir les competències necessàries per a les seves funcions, excloent-ne qualsevol altre Estat (exclusivitat) i amb total discrecionalitat en prendre decisions (autonomia).

Adquisició de la Sobirania sobre el Territori

L'Estat exerceix les seves competències sobre una base física que anomenem territori. Trobem diferents maneres d'adquisició del títol de sobirania sobre el territori, habilitant així un Estat a poder exercir les seves competències sobre aquest. Aquestes formes s'han classificat en:

• Originàries: Territori adquirit no sotmès a la sobirania d'un altre Estat.
• Derivatives: Territori sotmès a la sobirania d'un altre en el moment d'establir-hi la sobirania d'un nou Estat.

Formes Originàries d'Adquisició

1. Ocupació: Adquisició de la sobirania sobre un territori nullius (territori sense amo), sempre que, sobre la base d'un animus occupandi, tingui lloc la seva ocupació efectiva. Perquè l'ocupació rebi un títol vàlid de sobirania ha de complir dos requisits: l'element psicològic (animus occupandi) i l'element material de l'efectivitat de l'ocupació. No es pot considerar ocupació la mera exploració o descobriment del territori sense la conseqüent ocupació efectiva.
2. Accessió: Consisteix en el títol per ampliar la sobirania a aquelles formacions terrestres que hagin crescut al territori de l'Estat, bé per l'acció humana o bé per la natura. Generalment es considera que en aquests casos no cal cap acte jurídic de l'Estat per consolidar l'ampliació.

Formes Derivatives d'Adquisició

1. Cessió: Acord entre dos o més Estats per dur a terme una transferència territorial, mitjançant renúncia per part de l'Estat cedent a favor de l'Estat que adquireix aquesta part. La validesa del títol que s'adquireix depèn de la validesa del títol del cedent. Jurídicament, la cessió no es perfecciona fins que no hi ha ocupació efectiva de l'Estat i s'exerceixen les competències per l'Estat beneficiari de la cessió. Es pot realitzar de forma gratuïta o onerosa, per permuta o per compravenda.
2. Conquesta: Segons el Dret Internacional clàssic, suposava la transferència del territori de l'Estat vençut al vencedor en acabar una guerra, amb independència de la figura de la debellatio (desaparició total de l'organització i, posteriorment, de la sobirania de l'Estat vençut). Perquè fos vàlidament reconeguda pel Dret Internacional clàssic, havia de complir una sèrie de requisits: que el conflicte armat estigués acabat, que es produís una ocupació efectiva i que es donés a l'Estat vencedor animus possidendi. Avui dia, la conquesta és condemnada pel Dret Internacional contemporani, basant-se en el principi de prohibició d'amenaça o ús de la força.
3. Prescripció Adquisitiva: Controvèrsia especial. Es busca aplicar en aquells casos en què un Estat s'ha posicionat en territori que pertany a la sobirania d'un altre Estat, exercint durant un temps ampli i sense protesta per part de l'altre Estat, les funcions de l'autoritat estatal.

El Principi Uti Possidetis Iuris

En el cas dels territoris que han estat subjectes a dominació colonial, regeix el principi de uti possidetis iuris. Aquest determina que la delimitació fronterera dels estats nascuts de la descolonització es produeix conservant els límits territorials derivats tant dels tractats internacionals fronterers conclosos per les potències colonials, com de les antigues divisions administratives fixades per una potència colonial sobre un determinat territori. Aquest principi atorga al títol jurídic de l'època colonial preeminència sobre la possessió efectiva com a base de la sobirania.

Responsabilitat Penal Internacional i Crims de DI

Desenvolupament del Dret Penal Internacional

Un sistema eficaç d’aplicació de normes jurídiques es veu enfortit per un sistema sancionador dissuasiu. Per això, paral·lelament al desenvolupament de la protecció internacional dels drets humans i del DIH, s’ha desenvolupat un sector del DI l’objectiu del qual és l’establiment d’una responsabilitat penal internacional per als individus autors de conductes considerades com a crims de Dret Internacional (delicta iuris gentium).

El concepte de “crim de DI” es basa en l’existència de la incriminació internacional de certes conductes considerades especialment inhumanes i odioses. Aquesta incriminació és independent de la seva tipificació en els codis penals interns, i s’ha anat consolidant en la pràctica internacional, especialment a partir de la Segona Guerra Mundial.

Fites Més Importants:

• L’Estatut del Tribunal de Nuremberg.
• El Conveni per a la prevenció i el càstig del crim de genocidi (1948).
• Els Convenis de Ginebra de 1949.
• Els Convenis de les Nacions Unides (NNUU) que incriminen determinades conductes greument violadores dels drets humans.
• Els Estatuts dels Tribunals penals internacionals creats a la dècada dels 90: el Tribunal per a l’antiga Iugoslàvia (1993); el Tribunal per a Rwanda (1994); i la Cort Penal Internacional (1998).

Els Convenis de Ginebra representen un pas endavant molt important respecte dels Convenis de La Haia, ja que estipulen per primera vegada l’obligació de reprimir penalment la violació de les normes de DIH, i estableixen el principi de competència universal, segons el qual tots els Estats part tenen l’obligació de buscar els responsables d’aquests crims i fer-los comparèixer davant els tribunals.

Quatre Tipus Bàsics de Crims de DI (Art. 5 CPI)

Els quatre tipus bàsics de crims de DI, recollits a l’art. 5 de l'Estatut de la CPI, són:

Genocidi

Constitueix la més greu expressió dels crims contra la humanitat. El genocidi, ja sigui comès en temps de pau o de guerra, és un delicte de Dret Internacional que les parts contractants es comprometen a prevenir i sancionar. Les persones acusades seran jutjades per un tribunal competent de l'Estat en el territori del qual l'acte va ser comès o davant la Cort Penal Internacional que sigui competent.

Crims de Guerra i Crims contra la Humanitat

Aquests es van agrupar en quatre categories (segons el Dret clàssic):

• Crims contra la pau: Preparació, desencadenament o prosecució d'una guerra d'agressió o en violació d'acords internacionals.
• Crims de guerra: Assassinat, mals tractes o deportació de poblacions civils en territoris ocupats, assassinat o mals tractes als presoners de guerra, execució d'ostatges, etc.
• Crims contra la humanitat: Assassinat, extermini, reducció a esclavitud, deportació.
• Conspiració i complot: Abasta els dirigents, provocadors, organitzadors i còmplices que hagin participat en un pla concertat per dur a terme algun dels crims esmentats.

Terrorisme Internacional

Actes violents que posen en perill o causen la pèrdua de vides innocents o comprometen la llibertat de les persones en l'àmbit internacional. Jurídicament, s'entén com a delicte de terrorisme qualsevol acte o amenaça de violència comesa per un individu o grup contra persones, organitzacions, llocs, sistemes de transport i comunicació internacionalment protegits, amb la intenció de causar dany o mort i amb l'objectiu de forçar un Estat a prendre determinades mesures o concedir concessions.

Tots aquests crims són imprescriptibles. Actualment, hi ha la proposta d'un nou crim: l’Ecocidi (protecció de la natura com a element imprescindible per a la vida humana).

Obligacions dels Estats en Relació als Crims

• Prevenció: L’obligació de prevenir inclou l’obligació per a l’Estat d’abstenir-se de cometre el crim ell mateix.
• Repressió: Els estats tenen l'obligació de perseguir i jutjar els autors de crims de dret internacional dins del seu sistema judicial nacional, garantint que els autors siguin processats i jutjats de manera adequada i que rebin penes proporcionals.
• Cooperació: Principis de cooperació internacional en la identificació, detenció, extradició i càstig dels culpables.
• Obligacions envers les víctimes: Investigació (judicial, “comissions de la veritat”, etc.), sanció dels responsables i reparació.

El Dret d'Asil i la Protecció Internacional

El dret d'asil és el dret d'una persona a ser protegida d'una persecució o risc seriosos per part del seu propi estat i a ser rebuda en un altre país, amb l'objectiu de protegir la seva vida, la seva llibertat o els seus drets fonamentals.

Principis Clau del Dret d'Asil

• Principi de No Devolució (Non-Refoulement): Prohibeix que els estats expulsin o retornin una persona a un país on pugui estar sotmesa a persecució o tortura.
• Principi de No Discriminació: Garanteix que les persones sol·licitants d'asil siguin tractades sense discriminació, independentment de la seva raça, religió, nacionalitat, origen ètnic, etc.
• Principi de No Criminalització: Assegura que les persones que busquen asil no siguin criminalitzades per la seva situació migratòria.

Instruments Legals Rellevants

1. Convenció de Ginebra del 1951.
2. Protocol de 1967: Amplia l'abast de la Convenció de 1951 eliminant les restriccions basades en la geografia i en el temps.

El Dret dels Tractats Internacionals

La Comissió de Dret Internacional de l'ONU ha dut a terme la tasca de codificar el DI relatiu als Tractats Internacionals. Una de les conferències més destacades va ser la reunida a Viena, on es va elaborar la Convenció de Viena de 1969 sobre el Dret dels Tractats entre Estats.

Definició de Tractat (Convenció de Viena 1969)

L'article 2.1 a) de la Convenció defineix un tractat com: «un acord internacional celebrat per escrit entre estats i regit pel dret internacional, ja consti en un instrument únic o en dos o més instruments connexos i qualsevol que sigui la seva denominació particular.»

Classificació dels Tractats

Els tractats es poden classificar segons diversos criteris:

Segons el nombre de parts contractants

Bilaterals (entre dos subjectes internacionals) i Multilaterals (més de dos subjectes). Els multilaterals poden ser restringits (oberts a un nombre determinat d'estats) o generals (amb vocació d'universalitat).

Segons el grau d'obertura de participació

Oberts (es pot arribar a ser part sense haver pres part en el seu procés de formació), Tancats (restringits als participants originaris) i Semicerrats.

Segons la matèria objecte del tractat

De caràcter polític, econòmic, cultural, etc.

Segons la seva funció de creació d'obligacions

Tractats-contracte (intercanvi de prestacions) i Tractats-llei (creen una norma de caràcter general).

Segons la naturalesa dels subjectes participants

Tractats entre estats i Tractats entre estats i altres subjectes de DI.

Segons la seva durada

Durada determinada, durada indeterminada (salvant denúncia) i prorrogables (expressa o tàcitament).

Segons la forma de conclusió

Solemne (necessita ratificació pel Parlament, intervenció del Cap d'Estat i intercanvi dels instruments) i Simplificada.

Fases de Celebració dels Tractats

1. Atorgament dels Plens Poders

   Fase prèvia on les autoritats nacionals competents designen els seus representants. Els plens poders són un document que emana de l'autoritat competent de l'Estat i designa una o diverses persones per representar-lo en la negociació. Representen l'Estat sense necessitat de plens poders: el Cap de l'Estat, el del Govern i el Ministre d'Afers Exteriors, així com els Caps de Missió diplomàtica i els Representants davant una Conferència o Organització internacional.

2. Negociació i Adopció

   La fase de negociació transcorre en el marc internacional, buscant acostar posicions i elaborar un projecte d'acord. Es desenvolupa generalment en converses directes o en una conferència diplomàtica.

   L'adopció s'efectua pel consentiment de tots els estats participants. En el cas d'adopció per Conferència Internacional, es duu a terme per majoria de 2/3 dels estats presents i votants, tret que els estats decideixin una norma diferent.

3. Autenticació

   Acte jurídic que dóna fe de la veracitat del text adoptat. Les formes d'autenticar són: les prescrites en el text, les convingudes pels estats, o mitjançant la signatura, la signatura ad referendum o la rúbrica dels representants.

   Els estats estan obligats a abstenir-se d'actes que puguin frustrar l'objecte i la finalitat del tractat durant el lapse de temps entre l'autenticació i la manifestació del consentiment.

4. Manifestació del Consentiment

   Aquesta fase és capital, ja que sense la prestació de consentiment, el subjecte internacional no queda obligat. Transforma l'estat negociador en Part contractant. El consentiment ha de manifestar-se sobre el tractat en tot el seu conjunt. Una forma solemne històricament usual és la ratificació (aprovació o confirmació).

Vigència i Successió en els Tractats

Entrada en Vigor dels Tractats

L'entrada en vigor és el moment en què el tractat comença la seva vigència. La regla general de la Convenció de Viena estableix que un tractat entrarà en vigor de la manera i data en què es disposi o acordin els estats negociadors.

• En els tractats bilaterals o amb pocs estats, l'entrada en vigor sol coincidir amb la prestació del consentiment.
• En les grans convencions multilaterals, l'entrada en vigor sol dependre de la recepció d'un determinat nombre de ratificacions o adhesions i del transcurs d'un termini.

Successió d'Estats en Matèria de Tractats

Regulada en la Convenció de Viena del 1978, la successió es defineix com la substitució d'un estat per un altre en la responsabilitat de les relacions internacionals d'un territori. Els supòsits de successió són:

• Successió respecte d'una part del territori: Deixen d'estar en vigor els tractats de l'estat predecessor i entren en vigor els de l'estat successor. Aquesta és la regla de la mobilitat de l'àmbit territorial del tractat.
• Estat de recent independència: Regeix la regla de la taula rasa. Les colònies independitzades no tenen l'obligació de seguir amb els acords anteriorment establerts en el seu territori per un altre estat. La finalitat és evitar que aquests estats passin a la independència amb pesades hipoteques jurídiques, econòmiques i polítiques.
• Unificació i separació d'estats: El principi aplicable és el de continuïtat, és a dir, la transmissió dels drets i obligacions derivats dels tractats en vigor de l'estat predecessor al successor, per tal de mantenir l'estabilitat de les relacions convencionals.

Relacions Diplomàtiques i Consulars

Agents Diplomàtics i Consulars

Els agents diplomàtics són agents oficials d'un estat que es troben en un altre estat per fomentar relacions amistoses i desenvolupar relacions econòmiques, culturals i científiques. Es classifiquen en tres categories:

1. Ambaixadors o Nuncis acreditats davant dels Caps d'Estat i altres caps de missió de rang equivalent.
2. Enviats, Ministres i Internuncis acreditats davant dels Caps d'Estat.
3. Encarregats de Negocis acreditats davant dels Ministres d'Afers Exteriors.

Els agents consulars són agents oficials d'un estat que estan repartits per diferents ciutats d'un altre estat amb l'objectiu de protegir els seus interessos i els dels seus ciutadans nacionals.

Regulació i Principis Clau

Les relacions diplomàtiques i consulars estan regulades pel Conveni de Viena de 1961 (relacions diplomàtiques) i el Conveni de Viena de 1963 (relacions consulars). Aquests convenis estableixen les normes i protocols que governen les relacions entre els estats.

• Immunitat Diplomàtica: Garanteix que els agents diplomàtics gaudiran d'immunitat en el país on estan acreditats. Això significa que no poden ser detinguts o processats judicialment, excepte en casos molt excepcionals.
• Inviolabilitat de les Missions Diplomàtiques: Les ambaixades i els seus terrenys són considerats inviolables pel país d'acollida. Les autoritats locals no poden entrar a la missió sense el consentiment de l'ambaixador o del país d'origen.

Les missions diplomàtiques són responsables de negociar acords internacionals, representar el país d'origen, defensar els seus interessos i promoure la cooperació bilateral.

Finalització de la Missió Diplomàtica

Per iniciar relacions diplomàtiques, l'estat receptor ha de donar el placet mitjançant lliure discreció. Un cop iniciades, els agents i béns diplomàtics gaudeixen d'immunitat jurisdiccional.

Hi ha diversos motius per a la finalització de la missió diplomàtica:

• Ruptura de les relacions diplomàtiques: Acte discrecional de l'estat que es produeix a través d'una decisió unilateral de tancar la missió diplomàtica, imposant la mateixa decisió a l'altre estat en virtut del principi de reciprocitat.
• Baix nivell de relacions amb l'estat receptor.
• Decisió per part del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

Dret Internacional Humanitari (DIH)

El Dret Internacional Humanitari (DIH), també conegut com a dret de la guerra o dret dels conflictes armats, és una branca del dret internacional dissenyada per regular la conducta dels conflictes armats i protegir les persones que no participen directament en les hostilitats. L'objectiu principal del DIH és limitar els efectes dels conflictes armats per raons humanitàries.

Objectiu i Principis Fonamentals del DIH

El DIH regula allò que es fa durant la guerra (Ius in bello), però no la legitimitat o la legalitat d’aquesta guerra (Ius ad bellum). S’aplica a totes les parts d’un conflicte, independentment de la justícia de les seves pretensions.

• Distinció: Les parts en un conflicte han de distingir sempre entre civils i combatents, així com entre objectius civils i objectius militars. Els atacs només poden dirigir-se contra objectius militars.
• Proporcionalitat: Els atacs que causen danys civils desproporcionats en comparació amb l'avantatge militar concret i directe esperat estan prohibits.
• Necessitat Militar: Les operacions militars han de ser necessàries per aconseguir un avantatge militar legítim. L'ús de la força ha de ser limitat als objectius militars que contribueixen a l'èxit de l'operació.
• Humanitat: Els mètodes i mitjans de guerra que causen sofriment innecessari o superflu estan prohibits.

Principals Tractats i Convencions

Convenis de Ginebra (1949)

Són un conjunt de tractats internacionals fonamentals que estableixen normes detallades per a la protecció de persones en temps de guerra:

• Primer Conveni: Protecció dels ferits i malalts de les forces armades en campanya.
• Segon Conveni: Protecció dels ferits, malalts i nàufrags de les forces armades en el mar.
• Tercer Conveni: Tractament dels presoners de guerra.
• Quart Conveni: Protecció dels civils en temps de guerra.

Protocols Addicionals als Convenis de Ginebra (1977)

Aquests protocols van unificar el dret de La Haia i el dret de Ginebra, facilitant que, a partir d’aquest moment, ja només es parli de Dret Internacional Humanitari aplicable als Conflictes Armats:

• Protocol I: Relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats internacionals.
• Protocol II: Relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats no internacionals.
• Protocol III (2005): Relatiu a l'adopció d'un tercer emblema distintiu (el Cristall Roig).

Altres Tractats Relacionats

• Convenció de l'Haia (principis del segle XX): Normes sobre la conducció de les hostilitats.
• Convenció sobre les Armes Químiques (1993).
• Convenció sobre les Mines Antipersona (Ottawa) (1997).
• Convenció sobre les Armes Biològiques (1972).

Àmbit d'Aplicació del DIH

El DIH es basa tant en tractats escrits com en el dret consuetudinari. El seu àmbit d'aplicació abasta situacions de conflicte armat:

• Conflictes Armats Internacionals: S'aplica als conflictes armats entre dos o més estats reconeguts. Les normes del DIH són vinculants per als estats involucrats.
• Conflictes Armats No Internacionals: S'aplica als conflictes armats que tenen lloc dins del territori d'un estat entre forces governamentals i grups armats no estatals, o entre aquests grups armats entre ells.

Relació entre DIH i Dret Internacional dels Drets Humans (DIDH)

Tot i ser branques diferents, el DIH i el DIDH es complementen mútuament:

• Intersecció: En situacions de conflicte armat, els drets humans reconeguts en el DIDH segueixen sent aplicables, però poden ser subjectes a restriccions o limitacions justificades per raons humanitàries o de seguretat.
• Complementarietat: Ambdós busquen assegurar una protecció integral dels drets humans en totes les circumstàncies, incloent els conflictes armats.

Actors i Institucions Clau: El CICR

El Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) és una organització humanitària imparcial i neutral amb un mandat especial per protegir i assistir les víctimes dels conflictes armats. El CICR supervisa el compliment del DIH i proporciona assistència humanitària.

El CICR té les següents missions:

• Un dret d’iniciativa pel que fa a l’assistència i el socors als malalts i ferits, presoners de guerra, i persones civils internades o desplaçades.
• La missió de difondre i promoure el respecte del DIH (ha participat activament en la seva codificació).
• La missió de vetllar pel respecte als principis fonamentals del DIH.
• La responsabilitat de reconèixer les noves societats nacionals de la Creu Roja.
• La missió de coordinar les accions internacionals de socors de la Creu Roja en els conflictes armats.

La Prohibició de l'Ús de la Força i les OMP

Fonaments Jurídics de la Prohibició

El principi de prohibició de l'ús de la força en DI és una norma fonamental que estableix que els estats no han d'usar la força militar contra altres estats, llevat que hi hagi una justificació legal i legítima. Està consagrat en la Carta de les Nacions Unides:

1. Carta de les Nacions Unides (Art. 2.4): Estableix que els estats membres han de «abstenir-se en les seves relacions internacionals de recórrer a l'amenaça o a l'ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat».
2. Principi de la Sobirania Estatal: La prohibició de l'ús de la força està vinculada a la sobirania estatal, ja que l'ús de la força militar posa en perill la independència nacional.
3. Principi de Resolució Pacífica de les Controvèrsies: Els estats han de buscar solucions pacífiques als seus conflictes (negociació, mediació, arbitratge).

Excepcions Legítimes a la Prohibició

Malgrat la prohibició general, i a més de l’acció coercitiva del Capítol VII de la Carta de l’ONU, existeixen alguns casos en els quals l’ús de la força estaria legitimat:

• La legítima defensa: El DI consuetudinari reconeix aquest dret als Estats, amb una sèrie de condicions: la resposta ha de ser Immediata, Necessària i Proporcionada.
• Els moviments d’alliberament nacional.

Operacions per al Manteniment de la Pau (OMP)

Les Operacions per al Manteniment de la Pau (OMP), conegudes popularment com de “cascs blaus”, són accions no coercitives (no impliquen l’ús de la força armada amb propòsit sancionador). Impliquen la mobilització de personal militar per separar les parts d’un conflicte o verificar un alto el foc, per tal de facilitar un arranjament pacífic de la controvèrsia.

Les característiques de les OMP són:

• Consentiment previ de la part en conflicte en el territori de la qual es vol intervenir.
• Ús de la força únicament en cas de legítima defensa.
• Contribució voluntària dels Estats membres de contingents armats.
• Imparcialitat i no intervenció.
• Control i seguiment directe de les operacions per part del Secretari General (SG).

Dret del Mar: La Convenció UNCLOS (1982)

La Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar (UNCLOS), adoptada el 1982 i en vigor des del 1994, és el principal tractat que regula el dret de la mar i estableix el marc legal per a totes les activitats en els oceans i mars.

Zones Marítimes Definides per UNCLOS

La UNCLOS defineix diverses zones marítimes, cadascuna amb un règim jurídic específic:

Aigües interiors

Les aigües situades terra endins de la línia de base. Els estats tenen plena sobirania sobre aquestes aigües.

Mar territorial

S'estén fins a 12 milles nàutiques des de la línia de base. Els estats costaners tenen sobirania, però han de permetre el pas innocent dels vaixells d'altres estats.

Zona contigua

S'estén fins a 24 milles nàutiques des de la línia de base. Els estats costaners poden prendre mesures per prevenir i sancionar infraccions de les seves lleis duaneres, fiscals, d'immigració o sanitàries.

Zona Econòmica Exclusiva (ZEE)

S'estén fins a 200 milles nàutiques des de la línia de base. Els estats costaners tenen drets sobirans per a l'exploració, explotació, conservació i gestió dels recursos naturals.

Plataforma continental

Pot estendre's més enllà de les 200 milles nàutiques. Els estats costaners tenen drets exclusius per explorar i explotar els recursos naturals del fons marí i del subsòl.

Alta mar

Les aigües més enllà de les ZEE. És una zona oberta a tots els estats, que poden exercir llibertats com la navegació, sobrevol, pesca i instal·lació de cables submarins.

Altres Aspectes Regulats

• Navegació: Regula el dret de navegació, assegurant el dret de pas innocent i el pas en trànsit.
• Resolució de disputes: Preveu mecanismes per a la resolució pacífica de disputes, incloent la jurisdicció del Tribunal Internacional del Dret del Mar (TIDM).
• Exploració i explotació dels fons marins: Les activitats més enllà de la jurisdicció nacional (la Zona) estan regulades per l'Autoritat Internacional dels Fons Marins (AIFM).

El Reconeixement de Governs en el Dret Internacional

El reconeixement de governs és un acte pel qual es dóna la conformitat per continuar les relacions habituals d'intercanvi amb un nou règim, quan aquest ha sorgit de manera diferent de la successió pacífica i normal d'autoritats constitucionalment establerta.

Naturalesa i Conseqüències del Reconeixement

El sorgiment d’un nou govern per via de fet, a partir de pràctiques que violen l’ordre constitucional, pot tenir conseqüències greus sobre la seva capacitat per exercir plenament les seves funcions en el plànol internacional si no és reconegut per la resta de governs.

El reconeixement és un acte d’elecció política, lliure i discrecional. L'Institut de Dret Internacional ha expressat que el reconeixement del nou govern d'un Estat ja reconegut és l'acte lliure pel qual un o diversos estats verifiquen que una persona o un grup de persones estan en condició d'obligar l'Estat que pretenen representar i expressen la seva voluntat de mantenir-hi relacions.

Seguint el principi d'efectivitat, tot govern efectiu i estable, és a dir, capaç d'exercir amb caràcter continu les funcions polítiques de l'Estat, és un govern en el sentit del D.I. Un reconeixement prematur, quan el canvi polític intern encara no s'ha consolidat, pot constituir un acte internacionalment il·lícit a causa de l'incompliment del principi de no-intervenció.

Formes de Reconeixement

Podem distingir entre:

• Reconeixement de iure o ple: Definitiu i complet.
• Reconeixement de facto o parcial: Provisional o limitat a determinades relacions jurídiques.

Quant a la seva manifestació:

• Reconeixement exprés: Es fa mitjançant un acte unilateral, una declaració conjunta o un tractat ad hoc.
• Reconeixement implícit: Deduït de certs fets, com l'intercanvi d'agents diplomàtics.

Doctrines Basades en Criteris d'Efectivitat

La Doctrina Estrada rebutjava les doctrines basades en altres criteris perquè, segons ella, violaven la independència de cada Estat. Allò essencial és que el govern exerceixi un control efectiu sobre el territori i la població. Aquesta doctrina propugnava un reconeixement tàcit, deixant la possibilitat a cada Estat de mantenir o retirar els seus agents diplomàtics. La posició de l’Estat espanyol ha estat tradicionalment més propera al criteri d’efectivitat.

Dret Internacional dels Drets Humans (DIDH)

Els drets humans són una part fonamental del dret internacional, dissenyats per protegir la dignitat i la llibertat de tots els éssers humans, independentment de la seva nacionalitat, raça, religió o gènere.

Instruments Universals i Regionals Clau

Instruments Universals

• Carta de les Nacions Unides (1945): Va establir la promoció dels drets humans com un dels seus principals objectius.
• Declaració Universal dels Drets Humans (1948): Va establir un conjunt comú de drets fonamentals que haurien de ser protegits universalment.
• Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP, 1966): Inclou el dret a la vida, la llibertat d'expressió, el dret a un judici just i la prohibició de la tortura.
• Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC, 1966): Inclou el dret al treball, a la salut, a l'educació i a un nivell de vida adequat.
• Convenció sobre l'Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW, 1979).
• Convenció sobre els Drets de l'Infant (CRC, 1989).
• Convenció contra la Tortura (1984).

Instruments Regionals de DH

• Europa: Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH, 1950), supervisat pel Tribunal Europeu de Drets Humans.
• Europa: Carta Social Europea (1961, revisada el 1996), que protegeix drets econòmics i socials.

Principis Fonamentals dels Drets Humans

1. Universalitat: Els drets humans són universals i inalienables.
2. Indivisibilitat: Tots els drets humans (civils, culturals, econòmics, polítics o socials) són indivisibles i interdependents.
3. No-discriminació: S'han de garantir sense distinció de cap mena.
4. Participació i Inclusió: Tota persona té dret a participar en la vida pública.
5. Responsabilitat i Justícia: Els estats són responsables de respectar, protegir i complir els drets humans.

El Principi de Lliure Determinació dels Pobles

El principi de la lliure determinació dels pobles és un dret col·lectiu fonamental que reconeix el dret dels pobles a decidir lliurement el seu estat polític i a perseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

Origen i Aplicació

• Carta de les Nacions Unides (1945): Estableix el respecte al principi de la igualtat de drets i de l'autodeterminació dels pobles.
• Declaració sobre la Concessió de la Independència als Països i Pobles Colonials (1960): Proclama el dret de tots els pobles a la lliure determinació.
• Pactes Internacionals de 1966 (PIDCP i PIDESC): Afirmen que tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació.

Aquest principi ha estat aplicat principalment en els processos de descolonització. En el context de moviments d'autodeterminació dins d'estats existents (com el Quebec o Catalunya), la seva implementació és complexa i controvertida, ja que involucra qüestions de sobirania estatal i integritat territorial.