Principis Clau: Integració, Sectorització i Individualització Social

El Principi d'Integració: Normalització i Drets

El principi d'integració és el mitjà de normalització per assolir els seus objectius. El principi d'integració representa l'alternativa que determinarà la intervenció social que possibilita que es reconeguin tots els drets a les persones amb discapacitat, des de la igualtat i respectant les diferències.

És necessari fer tres aclariments:

1. Entenem la integració no com a col·locar, sinó com a sinònim de «participar» en la dinàmica social, cooperar amb els altres.
2. El principi d'integració és la resposta a un problema social que ha d'afrontar la societat en conjunt.
3. Podem distingir tres fases en el procés d'integració social, les quals menen a una quarta, que representa el veritable objectiu de la integració social: que tots els membres, sense distincions ni marginacions de cap tipus ni per cap causa, participin activament en la societat de la qual formen part.

Les Fases de la Integració Social (Söder, 1987)

Söder (1987) exposà les fases que menen progressivament a la veritable integració en la societat:

• Integració Física

  Implica reduir el distanciament físic entre les persones amb discapacitat i els altres. Es tracta d'una simple ubicació que exigeix una sèrie de canvis físics a nivell arquitectònic, de mobiliari i d'accés a tots els llocs públics. Aquesta primera fase ha de fer possible que tots els membres de la mateixa comunitat es relacionin entre si i demana que s'elimini qualsevol tipus de barrera, tant física com actitudinal.

• Integració Funcional

  Consisteix a utilitzar conjuntament instal·lacions i recursos. Es tracta d'una ampliació de la proximitat física i persegueix la interacció entre els membres d'una comunitat. Perquè s'assoleixi, aquesta segona fase requereix que s'utilitzin i comparteixin tots els recursos i instal·lacions d'una societat amb independència de les característiques o procedència de cada persona.

• Integració Social

  S'aplica als contactes entre les persones amb discapacitat i els altres. Exigeix que es mantingui una relació regular i espontània que consideri tots els subjectes part natural de la comunitat. S'arriba a aquest tercer nivell quan la persona amb discapacitat participa activament en la vida comunitària, quan manté intercanvis significatius amb els seus companys i experimenta una sensació de pertinença real al grup.

• Integració en la Societat (Veritable Objectiu)

  Aquesta és la veritable integració, quan la persona amb discapacitat pot accedir, com a membre de ple dret, a tots els recursos que ofereix la societat. Aquesta persona tindrà les mateixes exigències, condicions, atribucions i obligacions que qualsevol altre ciutadà, des de la igualtat d'oportunitats i el respecte a la diversitat.

El Principi de Sectorització de Serveis

La normalització de la vida de les persones amb discapacitats i la seva integració en la dinàmica quotidiana de la seva comunitat més pròxima exigeix que es descentralitzin els serveis que es necessiten perquè els principis anteriors siguin una realitat.

«El principi de sectorització de serveis és aplicar el principi de normalització a la realitat geogràfica on resideixen les persones amb discapacitats, amb l'objectiu de prestar serveis als qui els necessitin i on es necessitin: en el seu ambient físic, familiar i social. Es tracta de respondre a les necessitats dels individus en l'entorn en què viuen.»

El sector és la unitat geogràfica i de població en la qual es considera possible, de manera adequada i eficaç, avaluar les necessitats, programar els serveis, coordinar les competències, prestar les atencions requerides i estar subjecte a un control de qualitat per garantir que s'apliquin realment els principis de normalització i integració.

El Principi d'Individualització

Les persones amb discapacitat requereixen, en molts casos, una atenció individualitzada, no en el sentit d'aïllat i únic, sinó en un doble significat:

• D'una banda, amb la finalitat d'afavorir la seva participació i assegurar la qualitat dels serveis que es presten, s'hauran de proporcionar les mesures precises d'individualització pel que fa a ajustar la durada, els programes i l'avaluació a les característiques i singularitats de cada persona.
• D'altra banda, reconèixer que cada persona té unes necessitats educatives a les quals s'haurà de respondre d'una manera singular: dues persones amb discapacitats similars poden tenir necessitats diferents tant a nivell personal com social.

Segons Brennan (1990), una conseqüència de la influència del principi de normalització és que progressivament es tendeix a potenciar la individualització de la intervenció educativa de cada persona.