Principals Teories Ètiques de la Filosofia Grega Antiga

Ètica Relativista o Relativisme Moral (Sofistes)

• El sofista Protàgores d’Abdera identifica la moral amb una simple convenció (= acord entre tots els membres d’una comunitat -societat o cultura-). Es defineix allò que està bé i allò que està malament en funció dels interessos econòmics, polítics o culturals d’aquesta comunitat.
• En conseqüència, els relativistes neguen l’existència de principis morals amb una validesa universal (= per tothom).
• Frase resum de Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses, d’aquelles que són o existeixen en tant que són o existeixen i d’aquelles que no són o no existeixen en tant que no són o no existeixen”.

L’Intel·lectualisme Moral (Sòcrates i Plató)

• Afirmen l’existència de valors morals objectius (reals) i universals (vàlids per tothom), és a dir, vertaders. De fet, el propi Sòcrates va mantenir que l’objectiu de la filosofia era la recerca, mitjançant el pensament racional/ lògic, de les definicions dels conceptes ètics.
• Per tant, si una persona adquireix una comprensió completa del Bé, la Justícia, la Valentia, etcètera, necessàriament, actuarà bé, justament o d’un mode valent. En resum: el coneixement del bé comporta la seva pràctica.
• Finalment, per aconseguir aquest coneixement és essencial la pràctica de la virtut (en grec, l’areté), ja que allò que ens millora moralment és realitzar accions o conductes bones, precisament perquè sabem sense cap dubte que ho són.

L’Ètica d’Aristòtil

• Aristòtil és el primer filòsof que identifica la felicitat (en grec, eudaimonia) com a finalitat de la vida humana, és a dir, com el bé més alt al qual pot aspirar l’individu.
• A partir del seu pensament, totes les teories ètiques que identifiquen la felicitat com el màxim bé o com allò vers el que tendeix la conducta humana en general s’anomenaran ètiques eudaimonistes.
• Per Aristòtil, allò essencial en els éssers humans, és a dir, la seva naturalesa específica, pròpia coincideix amb la seva capacitat racional (el pensament), lògicament la màxima felicitat humana consistirà en la vida contemplativa o dedicada al saber (en grec, consistirà en el bios theoretikós). Una vida contemplativa, una pràctica del pensament que s’identifica, per un costat, amb el coneixement de la natura i de Déu (metafísica i física) i, per l’altre, amb el coneixement sobre la conducta moral prudent o virtuosa (Phronésis o ètica i política); una conducta virtuosa o bona consistent en cercar, davant de qualsevol decisió-acte, el just punt mig individual o social.

Ètica Hedonista (Epicur)

• L’Hedonisme és la teoria ètica que identifica el bé amb el plaer o hedoné (sensorial i superior o intel·lectual), i que per tant concep la felicitat com a vida plaent.
• Ara bé: per Epicur i els hedonistes el plaer coincideix amb l’absència de dolor i/o pertorbacions anímiques, i per tant pot ser identificat amb la tranquil·litat o serenitat (en grec, ataraxia). Una ataraxia que podia ésser aconseguida mitjançant un senzill càlcul entre els plaers i els dolors, tenint en compte les seves conseqüències presents i futures.

Ètica Estoica (Estoïcisme)

• Pels estoics, com ja sabeu, el món es troba governat/ sotmès per una cadena causal (llei divina o raó universal) que determina en tot moment passat, present i futur tot allò que succeeix o ens passa, és a dir, que governa tots els destins.
• Per tant, l’individu humà es troba limitat o tancat en un destí inexorable que no pot controlar i davant del qual només pot mantenir-hi una actitud d’acceptació (sàvia), és a dir, practicar l’ataraxia (= impertorbabilitat de l’ànima/ esperit).