Primo de Rivera, la Mancomunitat i la fi de la Restauració

Dictadura de Primo de Rivera (1923–1930)

Causes i suport del cop d'Estat

La dictadura de Miguel Primo de Rivera va començar amb el cop d'Estat del 13 de setembre de 1923. El cop va ser motivat per la voluntat d'aturar les reformes del govern de García Prieto, que pretenia modificar la Constitució, reduir el poder del rei, de l'Església i de l'exèrcit, i per evitar el debat de l'Expedient Picasso. Primo de Rivera va justificar la seva acció com una resposta al bloqueig del sistema polític, al desgovern, a la corrupció, a la conflictivitat obrera i al perill d'una revolució social, així com per defensar la unitat d'Espanya davant dels nacionalismes perifèrics. El cop va comptar amb el suport del rei, de la burgesia i amb una actitud d'indiferència general de la població.

Etapes del règim

La dictadura es va organitzar en dues etapes: el Directori Militar i el Directori Civil. Durant el Directori Militar es va suspendre la Constitució, es van dissoldre les Corts, es van destituir les autoritats civils i es van prohibir els partits polítics i els sindicats. L'ordre públic es va militaritzar i es va reprimir durament l'obrerisme més radical.

Directori Militar

Tot i que es van aprovar un Estatut Municipal i un Estatut Provincial, els ajuntaments van ser dissolts i substituïts per juntes designades, sense eleccions reals, mantenint el caciquisme. En aquesta etapa també va destacar l'actuació al Marroc: el 1925 es va dur a terme el desembarcament d'Alhucemas, que va permetre derrotar Abd el-Krim, i el 1927 es va completar l'ocupació del protectorat marroquí, fet que va donar prestigi al règim.

Directori Civil i institucions

A partir de 1926, amb el Directori Civil, el règim va intentar institucionalitzar-se. Es van crear noves institucions com l'Assemblea Nacional Consultiva, que només tenia funcions d'assessorament; la Unión Patriótica, partit únic del règim creat per donar-li suport; i es va reactivar el Somatén per mantenir l'ordre públic.

Política laboral i censura

També es va implantar l'Organització Corporativa Nacional, que reunia patrons i treballadors en comitès paritaris per regular els conflictes laborals sota el control de l'Estat, eliminant la llibertat sindical. A més, es va imposar una forta censura de la premsa i es van limitar les llibertats polítiques.

Repressió a Catalunya

Tot i el suport inicial rebut a Catalunya, la dictadura va aplicar una política clarament anticatalanista. El setembre de 1923 es va aprovar un decret contra el separatisme i es van desmantellar les institucions catalanistes. La Mancomunitat de Catalunya va ser dissolta el 1925, es van tancar entitats culturals i socials, es van depurar institucions educatives i el magisteri, i es van prohibir actes en català, l'ús públic de la senyera, la celebració de l'Onze de Setembre i els Jocs Florals.

Oposició i caiguda del règim

Amb el pas del temps, l'oposició a la dictadura va anar creixent. Antics polítics del sistema de la Restauració van reclamar eleccions i van protagonitzar la Sanjuanada de 1926, un cop d'Estat fallit. El republicanisme va fer campanya contra el règim, mentre que estudiants i intel·lectuals el van criticar obertament. El catalanisme, decebut per la repressió, es va radicalitzar i va destacar l'intent insurreccional liderat per Francesc Macià. També va créixer l'oposició obrera, especialment de la CNT i del Partit Comunista, mentre que el PSOE es va anar distanciant progressivament del règim.

Finalment, davant l'augment de l'oposició i el fracàs del sistema, el rei Alfons XIII va retirar el seu suport a Primo de Rivera, que va dimitir el 30 de gener de 1930. El va substituir el general Dámaso Berenguer, en una etapa coneguda popularment com la Dictablanda, que va fracassar en l'intent de retornar a la normalitat constitucional. A l'agost de 1930, republicans, socialistes i nacionalistes perifèrics van signar el Pacte de Sant Sebastià amb l'objectiu d'instaurar la república. El fracàs final del govern va portar a la convocatòria d'eleccions municipals, que es van convertir en un plebiscit contra la monarquia i van obrir el camí cap a la Segona República.

La Mancomunitat de Catalunya (1914–1925)

Origen i creació

La Mancomunitat de Catalunya va ser el primer organisme d'autogovern català modern. Es va començar a gestar quan la Lliga Regionalista va obtenir el control dels ajuntaments i diputacions catalanes a inicis del segle XX. Des de la Diputació de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba a partir de 1907, es van impulsar polítiques per millorar les infraestructures, modernitzar l'educació i fomentar la cultura i la llengua catalanes, amb institucions com l'Institut d'Estudis Catalans (1907) i la Biblioteca de Catalunya (1914).

Estructura i presidents

L'any 1911 es va proposar la unió de les quatre diputacions catalanes. Tot i que el projecte va ser aprovat pel govern liberal el 1912, va quedar bloquejat. Finalment, el 1913 un govern conservador va permetre que les diputacions es mancomunessin amb finalitats exclusivament administratives. La Mancomunitat es va constituir oficialment el 6 d'abril de 1914.

La Mancomunitat tenia un president i una assemblea, però no disposava de poder polític, sinó que era un ens administratiu amb competències i pressupost delegats de les quatre diputacions, fins que el 1918 va obtenir pressupost propi. Al llarg de la seva existència va tenir tres presidents:

• Enric Prat de la Riba (1914–1917)
• Josep Puig i Cadafalch (1917–1923)
• Alfons Sala (1923–1925)

Obra i àmbits d'actuació

L'obra de la Mancomunitat es va centrar en dos grans àmbits:

• Desenvolupament econòmic: creació de serveis públics i administratius, millora d'infraestructures (carreteres, correus i telèfons) i elaboració d'un pla agrari per modernitzar la producció i augmentar la productivitat.
• Projecte cultural i educatiu: consolidació de la llengua i la cultura catalanes mitjançant biblioteques populars, escoles experimentals i la unificació de l'ortografia gràcies a Pompeu Fabra. També es va renovar l'educació tècnica i administrativa amb institucions com l'Escola Industrial, l'Escola de Treball i l'Escola d'Administració Local.

Dissolució i llegat

Finalment, la Mancomunitat va ser dissolta per la dictadura de Miguel Primo de Rivera, fet que va posar fi al primer intent d'autogovern català modern. Tot i això, la seva obra va deixar unes bases sòlides per al desenvolupament posterior de Catalunya i va tenir un llegat important en l'organització administrativa, l'educació i la cultura catalanes.