Presocràtics, Sofistes i Sòcrates: Filosofia Antiga

Presocràtics: Tales de Milet

Tales de Milet, considerat el primer filòsof, va afirmar que l’origen de totes les coses (l’arkhé) és l’aigua, perquè tot depèn d’ella per viure. Va buscar explicar el món de manera racional, sense recórrer als déus ni als mites. Amb ell comença la filosofia: pensar amb la raó per entendre la natura.

Anaxímenes

Anaxímenes deia que l’origen de tot (l’arkhé) és l’aire, perquè pot transformar-se en altres elements com el foc, l’aigua o la terra. Pensava que l’univers funciona per processos naturals com la condensació i la rarefacció de l’aire. Va seguir el camí iniciat per Tales i Anaximandre, buscant una explicació racional i natural del món. Amb ell continua la filosofia basada en l’observació i la raó.

Heràclit

Heràclit deia que tot canvia constantment, com un riu que mai és el mateix. Per ell, el foc era l’element principal (arkhé) perquè representa el canvi i la transformació. La seva idea més famosa és que “tot flueix” i que res roman igual. També deia que els contraris (com el dia i la nit) són part de l’harmonia del món.

Parmènides

Parmènides deia que el canvi és una il·lusió i que la veritable realitat és eterna, immòbil i única. Segons ell, el que “és” sempre ha existit i no pot deixar d’existir, i el “no-res” no pot existir. A diferència d’Heràclit, negava el moviment i la transformació com a reals. Defensava que només amb la raó (i no amb els sentits) podem conèixer la veritat.

Empèdocles

Empèdocles afirmava que tot està format per 4 elements eterns: aigua, aire, terra i foc. Aquests elements es barregen i separen gràcies a dues forces: l’Amor, que els uneix, i l’Odi, que els separa. Va intentar explicar el canvi sense contradir Parmènides, dient que els elements no canvien, però sí les seves combinacions. Amb ell neix la idea que tot està format per parts petites que es poden combinar.

Demòcrit

Demòcrit va dir que tot està format per petites partícules indivisibles i eternes anomenades àtoms, que es mouen en el buit i, combinant-se, formen totes les coses del món. Va ser un dels primers a pensar que el canvi i la realitat es poden explicar sense necessitat dels déus, només amb matèria i moviment. La seva teoria és la base de la ciència moderna de la matèria.

Sofistes: Protàgores

Protàgores va dir que l’home és la mesura de totes les coses, és a dir, que la veritat depèn de com la percep cada persona. Va defensar que no existeix una veritat absoluta, sinó que tot és relatiu segons l’opinió i l’experiència de cadascú. També va ensenyar a la gent a argumentar i defensar les seves idees amb habilitat, més que buscar una veritat objectiva.

Gorgias

Gorgias deia que no existeix res; que si alguna cosa existís, no es podria conèixer; i que si es pogués conèixer, no es podria comunicar. Amb això volia mostrar que la veritat és difícil o impossible de captar i que el llenguatge és una eina poderosa per convèncer, més que per expressar una veritat absoluta. Va ser expert en l’art de la paraula i en persuadir a través del discurs.

Sòcrates

Sòcrates no va deixar escrits, però va ensenyar fent preguntes per ajudar les persones a pensar i trobar la veritat per si mateixes. Creia que la clau per viure bé era conèixer-se a un mateix i buscar la virtut, perquè saber què és el bé porta a fer el bé. Utilitzava el mètode socràtic, que consistia a fer preguntes i discutir per aclarir idees i descobrir errors. Va ser jutjat i condemnat a mort perquè les seves idees molestaven als poderosos, però la seva manera de pensar va marcar tota la filosofia occidental.

Aristòtil

Aristòtil, filòsof grec deixeble de Plató, volia entendre el món tal com és, observant la natura i basant-se en l’experiència. Deia que tot està format per matèria (de què està fet) i forma (què és), i que per comprendre una cosa cal saber les seves 4 causes: la causa material (de què està feta), la causa formal (la forma o estructura que té), la causa eficient (qui o què la fa), i la causa final (per què serveix o la seva finalitat). En ètica, afirmava que la felicitat s’aconsegueix vivint amb virtut, que és trobar l’equilibri entre extrems. També va estudiar política, dient que l’ésser humà és un animal social que necessita viure en societat. Va ser un precursor de la ciència i la lògica.

Aportacions de l'escola pitagòrica

L’escola pitagòrica va afirmar que tot està relacionat amb els nombres i que els nombres són l’essència de la realitat. Van descobrir relacions matemàtiques importants, com les proporcions en la música i la geometria. Creien que l’ànima és immortal i que després de la mort pot reencarnar-se. També van introduir una forma de vida basada en la recerca de la puresa i la saviesa. La seva filosofia va influir molt en matemàtiques, música, filosofia i ciència.

Relació entre Plató, Heràclit i Parmènides

Plató combina les idees d’Heràclit i Parmènides en la seva metafísica. Heràclit deia que tot canvia constantment, mentre que Parmènides afirmava que el canvi és una il·lusió i que la realitat és immutable. Plató proposa que el món sensible està en canvi constant (com diu Heràclit), però existeix un món d’Idees eternes i immutables, que és la veritable realitat (com diu Parmènides). Així, per Plató, la veritable realitat és estable, però la percebem a través d’un món canviant. Aquesta idea explica com podem conèixer quelcom estable malgrat viure en un món que canvia.

Com explica Aristòtil els canvis naturals?

Aristòtil explica els canvis naturals mitjançant les seves 4 causes: material, formal, eficient i final. El canvi passa quan la matèria adquireix una nova forma, és a dir, quan es transforma la seva estructura o manera de ser. La causa eficient és qui o què provoca aquest canvi, com un agent o un moviment. La causa final és l’objectiu o la finalitat del canvi, per a què serveix. D’aquesta manera, ell entén el canvi com un procés natural amb un propòsit i no com un simple moviment aleatori.