Els Presocràtics: Pitàgores, Heràclit i Parmènides

Els Pitagòrics: Matemàtiques i Ànima

Pitàgores (580 - 497 a.C.) va néixer a Samos i va fundar els pitagòrics, una comunitat filosòfica amb molta influència política. Tot i que el van expulsar de la ciutat on es va establir, Crotona, els pitagòrics van continuar desenvolupant el seu pensament. S’hi admetien dones; per tant, són els primers que són obertament no masclistes. Creien que tant homes com dones podien dedicar-se al mateix, ja que intel·lectualment són iguals.

Dualisme i transmigració

Els pitagòrics diferenciaven entre cos i ànima. L’ànima és alguna cosa que està tancada al cos, com una presó, i en morir s’allibera per anar a un altre cos. Creien en el cercle de reencarnació, anomenat transmigració o metempsicosi. Tan sols es pot fugir d’aquest cercle de naixement continuat purificant l’ànima per assolir el nivell espiritual més perfecte. Aquest pensament forma part de la secta religiosa òrfica.

L'ordre matemàtic de la natura

Els pitagòrics s’interessen per la forma de la natura i dels elements. Busquen l’ordre de la naturalesa en les matemàtiques: els nombres són el principi de totes les coses (Galileu recuperaria més tard aquesta teoria). Els seus nombres estan fets de punts:

• 1 = •
• 3 = Triangle de punts

El 10, conegut com a tetractis, és un dels més sagrats. El veuen com un símbol d'equilibri i la representació de la justícia. La realitat està feta de punts i combinacions de punts. Cadascuna de les cinc figures regulars representa un dels elements. L’anàlisi dels nombres els permetrà trobar la raó explicativa del món físic.

L'antítesi dels nombres

La llei més important per als pitagòrics era la que fixava la diferent estructura dels nombres parells i senars, expressada en forma d’antítesi:

• Parells: Dreta, masculí, llum, bo, immòbil, recte.
• Senars: Esquerra, femení, tenebra, dolent, mòbil, corb.

Heràclit d'Efes: El Filòsof del Canvi

Heràclit, originari de la Jònia (544 - 486 a.C.), és conegut com "l’Obscur". Segons ell, la realitat està en moviment constant; no hi ha res d’estable, tot canvia. L’únic que roman és el canvi: "Tot canvia menys el canvi".

El Logos i la lluita de contraris

Per tant, el que hem de buscar és com canvien les coses, no com són. Per arribar a entendre la realitat, hem d’entendre la lògica dels canvis. Tot és diferent però és el mateix, tot és u ("hen panta"): les coses porten en elles mateixes el seu contrari. No pot existir una cosa sense el seu contrari (vida/mort, dia/nit). Els contraris són el motor de la història i aquesta és la llei fonamental de la naturalesa, que Heràclit anomena el Logos.

Tot canvia, però sempre hi ha una realitat: el Logos. El Logos en el seu conjunt no canvia; per tant, la llei del canvi és immutable. El savi és aquell que coneix les contradiccions i la llei del canvi. La justícia és l’afirmació dels contraris i l’harmonia entre contradiccions, no la seva eliminació.

Parmènides i l'Escola d'Elea

Conservem fragments de la seva obra "Sobre la natura", on la filosofia es contraposa totalment a la d’Heràclit, ja que defensa la immutabilitat absoluta de la realitat. Els canvis només són aparents.

Les dues vies del coneixement

• El camí dels sentits: Basat en les sensacions, ens porta a les aparences i a la superfície. És el coneixement empíric que ens mostra un món on tot canvia, però és enganyós.
• El camí de la raó: El camí de la lògica que ens porta a la veritable realitat de l’ésser, que és eterna i immutable.

Els tres axiomes de Parmènides

Parmènides fonamenta la seva filosofia en tres axiomes:

1. El que és, és. I és impossible que no sigui.
2. El que no és, no és. I és impossible parlar-ne.
3. És el mateix ésser que pensar (la visió del que és).

Conclusions sobre l'Ésser

D’aquests axiomes s’extreuen diverses conclusions sobre l'ésser (la realitat):

• Unitat: Només hi ha un ésser. Si n'hi hagués més d'un, caldria quelcom que els diferenciés.
• Immutabilitat: El canvi és absurd. Canviar voldria dir passar de l'ésser al no-ésser, i el no-ésser no existeix.
• Eternitat: L'ésser no pot començar ni acabar, perquè abans o després hauria d'haver-hi el no-ésser.
• Il·limitació: L'ésser no té límits, ja que només hi ha una realitat.

Zenó i les paradoxes

Un deixeble de Parmènides, Zenó, va intentar difondre aquestes idees mitjançant paradoxes. La més coneguda és la de l’Aquil·les i la tortuga, amb la qual volia demostrar que els sentits ens enganyen, tot i que la lògica també pot portar a conclusions sorprenents.