Prehistoria i Edat Antiga a Galicia: del Paleolític a la Romanització
Prehistòria
Paleolític: els restes arqueològics més antics pertanyents al paleolític són útils de pedra obtinguts per la tècnica de talla o de percussió. El més característic que s'han trobat són les bifaces, i el jaciment més destacat d'aquest paleolític inferior és el de les Gándaras de Budiño, a Porriño, que està a l'aire lliure i on s'han trobat moltes peces. Al paleolític mitjà els útils seran més variats, i al paleolític superior falten per estudiar moltes coves de Galicia. Pel que fa als útils trobats, hi ha raspadors, fulles de ganivet, (burrís)… sobretot a la Terra Chá.
Mesolític: és poc conegut a Galicia.
Neolític: el neolític gallec coincideix amb l'etapa megalítica. Van ser els constructors de tombes que van estendre pel territori gallec l'agricultura i la ramaderia. Els útils del neolític gallec han aparegut també als castros.
Megalits: construccions de grans pedres de caràcter funerari. Reben a Galicia dos noms: quan tenen forma de túmul s'anomenen mamoes, i quan tenen una construcció interior s'anomenen antes. Aquestes construccions són les primeres que es fan a Galicia, es troben per tot el territori i se sap que moltes van ser destruïdes. Juntament amb les antes i les mamoes hi ha les pedrafites, i també hi havia cercles lítics, però de caràcter menor. Pel que fa a les mamoes solen tenir forma circular i una alçada d'entre 2 i 4 metres. Poden estar cobertes de pedra o formades per una coberta de pedra. Pel que fa a les antes, poden tenir cambres poligonals o rectangulars; n'hi ha moltes a la Península Ibèrica.
En aquesta època l'agricultura era fonamentalment de cereals amb tècniques de roça. La recol·lecció de fruits no s'abandona, la ramaderia està documentada i a la costa es continua el marisqueig; pels aixovars de les tombes es pot dir que hi havia comerç. Els monuments megalítics van desenvolupar també funcions religioses, sent fonamental la creença en l'més enllà, i pels aixovars dipositats en elles, fins i tot en alguna hi ha manifestacions artístiques a les parets. A la darrera fase d'aquesta etapa s'introdueix a Galicia la metal·lúrgia del coure, gairebé amb seguretat des de Portugal, i associada a aquesta metal·lúrgia apareix la ceràmica campaniforme, en forma de campana invertida, sempre decorada en bandes i que s'estén per tota la península i bona part d'Europa. Això ens permet dir que el noroest formava part dels circuits comercials.
Edat del bronze: per a Galicia suposa una etapa d'importants contactes amb el món atlàntic, trencant amb el sud i amb la Mediterrània, perquè ara el que es necessita és l'estany, que s'alia amb el coure per fer bronze; fins i tot les gents del sud peninsular es van traslladar al nord per fer-se amb l'estany. Durant aquesta fase van aparèixer a Galicia els petroglifs (gravats fets en pedres a l'aire lliure amb múltiples motius i realitzats mitjançant la tècnica de la percussió), que es localitzen bàsicament a la vall del riu Lérez (Pontevedra). El que no se sap gaire bé és què són. A l'edat del bronze inicial els habitants del territori van crear l'anomenat tresor de Caldes de Reis, amb peces elaborades en or de bona llei, considerat un dels millors conjunts de la prehistòria europea.
Cultura castrexa
La introducció del ferro coincideix amb l'inici d'una nova etapa cultural, la cultura castrexa, anomenada així perquè el castro és l'element més significatiu. Per a Galicia representa la primera aparició d'un hàbitat permanent i fortificat. La cultura castrexa s'estén per l'actual Galicia, l'occident d'Astúries i fins al riu Duero pel sud. Va tenir una evolució amb una fase inicial cap al segle X a.C., una segona de desenvolupament entre el VI i III a.C. i una de plenitud entre els segles II i I d.C. Quan arriben els romans hi haurà dos tipus d'hàbitat: un poblament obert d'influència romana, que són les villae, i d'altra banda els castros, que de mica en mica van evolucionar cap a aquesta nova forma d'hàbitat. Els castros són poblats generalment de planta circular amb muralles concèntriques i fossats per a la defensa, normalment situats en una altura, i a l'interior es distribueixen les construccions domèstiques. Alguns castros només s'habitaven en cas de perill.
El tipus predominant de casa és el de planta arrodonida amb un diàmetre que oscil·la entre els 6 i 10 metres, i pot tenir un vestíbul com a ampliació de l'espai habitable. Quan arriben els romans les plantes adopten formes quadrangulars i comencen a disposar-se al llarg de carrers. La coberta és de tipus vegetal, sostinguda per pals i recoberta d'una capa de fang per impermeabilitzar. Al mur s'obre la porta però no hi ha constància de finestres; la casa castrexa no devia variar gaire respecte a una palloza actual dels Ancares.
Al món castrexo no comptem pràcticament amb temples, necròpolis o llocs de reunió; només al nord de Portugal hi ha construccions de gran diàmetre que devien tenir una finalitat política. Pel que fa a la decoració, es feia a les xambres de les portes i als llindars. Generalment de tipus geomètric, també s'han trobat algunes escultures d'animals anomenats de forma general verracos, i també alguns caps i torsos solts de guerrers amb trets simplement esbossats. La ceràmica és sens dubte l'activitat artesanal de la qual tenim més restes. La orfebreria, feta en bronze, or i plata, destaca amb els torques, després diademes i arracades. La orfebreria va ser l'activitat més important.
L'economia estava centrada en l'agricultura. Cultivaven cereals i lleguminoses que complementaven amb la recollida de glans i fruits silvestres. La cabana ramadera era variada i practicaven la caça. El treball dels metalls era també important, sobretot l'or, l'estany, el ferro i el plom. Practicaven un comerç de llarga distància.
Pel que fa a la societat, es tracta d'una societat sense estat; normalment cada castro funciona de forma independent, encara que podia haver-hi la unió de dos o tres castros en una zona. Aquesta societat la coneixem pels escrits dels grecs i romans, que coincideixen que és una societat de caràcter guerrer on hi havia una jerarquia militar. Era també una societat patriarcal, i els autors clàssics insisteixen molt en la seva rudesa i salvatgeria. Pel que fa a la religiositat, coneixem per les inscripcions que tenien un ampli panteó de déus, amb déus relacionats amb la guerra i d'altres amb les forces de la natura.
Conquesta romana
Hi ha 3 fases:
1a.- Les guerres lusitanes van obligar els romans a desplaçar-se a la zona, donada la resistència de Viriat i d'altres unitats militars. Després van continuar cap al nord i el procònsol Décimo Júnio Brut arriba a Gallaecia. S'enfrontarà als gal·laics i guanyarà. Després d'això va tenir lloc l'episodi del riu Limia: després del Limia, Brut creua el Miño, i els historiadors en general consideren la campanya poc significativa.
2a.- Comença amb la campanya de Cèsar, que, assetjat pels deutes, organitza una expedició des de Cadis amb la idea d'aconseguir un botí important, i que arribarà fins a Brigantium.
3a.- Guerres càntabres: a causa de la resistència d'aquests pobles, el propi August dirigirà la conquesta, i aquí destaca la batalla del Mont Medulio, perquè segons els historiadors romans va ser tot un exemple de resistència gallaica.
Després de la conquesta s'inicia el procés de romanització, que serà llarg i consistirà en la transformació dels elements de la cultura castrexa pels de la cultura romana. Roma estava interessada en Gallaecia per la seva riquesa mineral. En segon lloc, van aconseguir acabar amb les expedicions cap a la meseta a la recerca de botí agrícola, i finalment acabar definitivament amb la seva resistència. En el cas de Gallaecia el paper de l'exèrcit va ser fonamental, establint-s'hi un gran nombre de legions i campaments romans que van introduir elements de romanització com el llatí, el dret, les institucions de govern… Serà una romanització influïda per trets celtes a causa de la resistència del poble.
Després de la conquesta i l'inici de la romanització, els romans van incloure Galícia a la província de Lusitània, en època d'August va passar a la Tarraconense, i ja al segle I d.C. es va fer una diferència entre Gallaecia i Asturica, governades per un procurador; la formació de la província tindrà lloc el 305 com a Gallaecia. La província va estar organitzada en convents, dels quals n'hi havia tres: lucense, bracarense i asturicense. Cada convent feia la recaptació fiscal, l'administració de la justícia i el control militar.
Per ocupar bé el territori i sobretot controlar-lo en tots els aspectes, els romans van dur a terme la construcció d'una xarxa de calçades que van posar en comunicació els principals centres de producció amb el poblament.
La principal novetat que van introduir va ser la fundació de ciutats; la més destacada del territori gallec és Lucus Augusti. El seu moment d'esplendor va ser al voltant del segle III, i allà s'envoltarà d'una muralla conservada fins avui. Durant la dinastia dels emperadors flavis va anar augmentant la urbanització. La Corunya en aquella època es deia Flavium Brigantium. També van aparèixer les primeres villae, que eren grans mansions relacionades amb l'agricultura o la pesca.
Finalment també van aparèixer els vici, que eren poblats d'escassa entitat situats normalment als fons de les valls, i d'aquí deriva Vigo.
Economia: per les fonts escrites sabem que el principal atractiu que exercia el noroest per als romans era la seva riquesa en metalls; així controlaran les rutes de l'estany i l'extracció d'or. L'or s'extreia de diverses formes, destacant la ruina montium: enderrocaments de les masses d'argila obrint canals i galeries per les quals es feia circular l'aigua a gran velocitat i pressió; el millor exemple és el de Las Médulas.
Agricultura: millora gràcies a la introducció d'instruments com l'arada romana, altres eines de ferro i noves tècniques i cultius, com la vinya, l'olivera i nombrosos arbres fruiters. La ramaderia també experimenta canvis positius, sobretot en la cria de cavalls. En la pesca van millorar la salaó i van introduir la farina de peix, conservant-se encara avui basses de pedra per a aquestes activitats. Pel que fa al comerç, els romans es van centrar sobretot en les rutes marítimes, per això es pensa que van construir l'actual Torre de Hèrcules, i també utilitzaven la moneda, fonamentalment els denaris, i el que transportaven en els vaixells eren àmfores de diferents formes i mides segons el que transportaven.
Transformacions socials: els canvis socials introduïts per la conquesta van ser molt lents i segurament fins al segle II es va mantenir l'estructura social indígena. La presència d'esclaus al noroest va ser escassa; van treballar en les explotacions mineres i uns quants amb formació treballaven en l'administració. També hi havia molts llibert i també colons, uns camperols semilliures que treballaven les terres. L'aristocràcia castrexa va sobreviure a la nova situació adaptant-se i col·laborant amb les noves autoritats. Un dels mitjans que Roma va emprar per facilitar la integració social van ser els pactes d'hospitalitat, una mena de conveni que establien amb els indígenes i que feien per escrit. Els romans van introduir canvis en els àmbits de la vida, des del menjar, l'adorn personal i els jocs, de manera que podem parlar d'una cultura galaico-romana.
Art: per valorar les creacions artístiques de la Galícia romana cal tenir en compte el gran pes de l'estètica i la tradició castrexa, i que és un art de caràcter provincial. En l'arquitectura només és destacable el conjunt de Santa Baia de Bóveda.
Escultura: escasseixen les peces realitzades en marbre. Les més destacables són les estel·les funeràries fetes en granit, i també es conserven algunes realitzades en bronze que representen diferents (...). També apareixen en les vil·les mosaics dels segles III i IV, que representen escenes de la vida quotidiana o temes geomètrics, i els més importants es troben als voltants de Lugo.
Les petites peces d'adorn personal com brotxes o anells mostren la pervivència de la tradició castrexa; també s'han trobat peces de ceràmica i algunes de vidre.
Pel que fa a les creences religioses cal tenir en compte 3 components bàsics: el primer, la supervivència de la religió indígena; el segon, el panteó romà, al qual s'hi vinculaven l'aristocràcia indígena i els romans; el tercer, el culte a l'emperador, però com Galícia té un escàs nivell d'urbanització aquest culte va estar poc desenvolupat perquè es realitzava sobretot a les ciutats. Finalment, els romans van canviar un altre aspecte religiós que va ser el funerari: el ritus d'incineració serà substituït a partir del segle III pel d'inhumació, i depositaven el cadàver en diferents posicions.
Podem documentar la presència dels primers cristians a Gallaecia al segle III. Aquesta nova religió va guanyar adeptes al llarg dels segles IV i V. Els primers nuclis apareixen als àmbits urbans, i la seva introducció al món rural va ser molt lenta. Segons la tradició, l'apòstol Sant Jaume hauria predicat a Gallaecia i després de la seva mort seria portat pels seus deixebles per ser enterrat prop de Santiago. No obstant això, les dades històriques no estan relacionades amb l'apòstol, ja que des de finals del segle IV a Gallaecia dominava un moviment cristià qualificat com a heretge, anomenat priscil·lianisme. En aquesta època les fonts mostren que a Gallaecia el cristianisme va arrelant, i a més existia un important nucli intel·lectual a Braga.
Priscil·lianisme: el moviment deu el seu nom al seu fundador, que va néixer a la província de Lusitània l'any 350, fill d'una família noble i amb una esmerada educació. Després de convertir-se al cristianisme va iniciar una vida de predicador laic i va aconseguir nombrosos seguidors, sobretot dones, i va acabar sent bisbe d'Àvila. El seu èxit va ser enorme, sobretot a Gallaecia, però les seves predicacions van començar a barrejar-se amb pràctiques màgiques i algun element d'heretgia. Per defensar-se de les acusacions d'heretgia va anar a Roma a justificar-se davant el Papa, però no el va rebre i va ser jutjat, sent decapitat cap a l'any 385. Amb la seva mort el nombre de seguidors va augmentar, es va convertir en màrtir, i a Gallaecia se li va començar a adorar com a sant i el seu cadàver va ser traslladat a Gallaecia. Durant els concilis següents els priscil·lianistes van ser acusats, van augmentar els judicis i les condemnes, per la qual cosa a finals del segle VI va anar desapareixent, però la seva influència a Gallaecia es veu clara en el cristianisme. Avui en dia tendeix a interpretar-se el priscil·lianisme com un moviment encaixable dins del primer cristianisme.