La Prehistòria a Catalunya: Del Paleolític a l'Edat dels Metalls

El Paleolític a Catalunya: Els Primers Indicis

Els primers indicis d’activitat humana a Catalunya tenen una antiguitat d’uns 700.000 anys. Amb tot, les restes humanes fòssils més antigues són les que es van trobar a la Cova de l’Aragó, situada a Talteüll (Rosselló, França). Les restes humanes de l’Aragó pertanyen a l’espècie Homo erectus i tenen una edat aproximada de 450.000 anys. A Banyoles, a més, es va trobar la mandíbula d’una dona preneandertal.

La Vida Quotidiana al Paleolític Català

La vida durant el Paleolític era similar a tot arreu: els nostres avantpassats vivien de la caça, en especial de cavalls, cabres, cérvols i conills, de la pesca i de la recol·lecció. Els jaciments paleolítics més importants de Catalunya són:

• Les coves situades al Massís del Montgrí (Baix Empordà)
• L’Abric Romaní de Capellades (Anoia)
• El conjunt de coves pròximes a Serinyà (Pla de l’Estany), com la de l’Arbreda

L'Epipaleolític: Canvis Climàtics i Noves Tècniques

Fa uns 12.000 anys, un seguit de canvis climàtics relacionats amb la fi de la glaciació del Würm, moment en el qual es van suavitzar les temperatures, van afectar les formes de vida dels grups humans del Paleolític. Aleshores es van començar a generalitzar els assentaments en abrics (balmes) i les noves tècniques de treballar la pedra. Els jaciments epipaleolítics principals de Catalunya són la Cova de Bora Gran d’en Carreres, a Serinyà, i el jaciment a l’aire lliure de Sant Benet, a Sant Feliu de Guíxols.

El Neolític a Catalunya: L'Arribada de l'Agricultura

A Catalunya, els primers indicis de la domesticació d’animals i de l’agricultura estan datats cap al 4500 aC. Els arqueòlegs pensen que aquelles novetats es van introduir des de fora, perquè les primeres espècies vegetals i animals que es van començar a domesticar al nostre territori no sembla que hi fossin presents en estat salvatge.

Eines, Ceràmica i Assentaments Neolítics

D’aquesta època són també les primeres falçs i destrals neolítiques, i les primeres mostres de ceràmica cardial, elaborada a mà sense l’ajut del torn i decorada amb impressions fetes amb petxines, característiques de la cultura montserratina. Durant el Neolític, els éssers humans vivien en coves i en poblats, dels quals es conserven poques restes. Igualment, en aquest període, enterraven els morts en coves, fet que prova que creien en una vida d’ultratomba.

Enterraments Col·lectius Neolítics

Algunes d’aquestes coves es van arribar a convertir en grans enterraments col·lectius, com:

• Les Coves dels Lladres, a Vacarisses (Vallès Occidental)
• La del Pasteral, a la Cellera de Ter (Selva)

L’Edat dels Metalls a Catalunya: Sedentarització i Megalitisme

L'Eneolític i la Cultura del Vas Campaniforme

En l’etapa final del Neolític, que coneixem amb el nom d’Eneolític, es va intensificar el procés de sedentarització, alhora que va augmentar la producció agrícola amb l’ocupació de les planes i l’ampliació de les terres dedicades a conreu. També en aquest moment es va difondre la cultura del vas campaniforme, anomenada així pel tipus de ceràmica que n’és característica.

Monuments Megalítics a Catalunya

També es van començar a construir els primers monuments megalítics, sobretot al nord del riu Llobregat. Les construccions megalítiques eren de tres tipus:

• Dòlmens: construccions de grans pedres generalment en forma de trapezi o de quadrat.
• Sepulcres de corredor: cambres amb un corredor d’accés.
• Menhirs: no gaire habituals a Catalunya.

L'Edat del Bronze i la Cultura dels Camps d'Urnes

Durant el segon mil·lenni aC, es va difondre per Catalunya l’ús dels metalls, primer del coure i després del bronze, tot i que aquest procés es va produir lentament i estava relacionat amb l’aparició de grups socials dominants. Al principi, els poblats d’aquest període continuaven sent molt semblants als neolítics, però amb el temps es van introduir canvis en l’estructura de les cases i en l’organització urbana, i es van fortificar els poblats amb murs de pedra. Aquests canvis estan relacionats amb la introducció per part dels pobles indoeuropeus de la cultura dels camps d’urnes, que rep aquest nom perquè incineraven els cadàvers i n’enterraven les cendres en urnes que dipositaven sota un túmul.