Prefixos cultes

La majoria de les paraules que formen el lèxic de la llengua catalana són el resultat de l’evolució de les paraules llatines. Es diferencien entre paraules patrimonials i cultismes: 

Paraules patrimonials:

són mots d’origen llatí que han perviscut a través dels segles, modificats per l’acció del temps i pels contactes amb altres llengües.

Paraules pertanyents a vocabulari general, lligat a les experiències de la vida humana: de MATREM- mare, de FILIUM- fill... Canvis significatius de les paraules patrimonials:
Palatalització de la/a començament de mot: lunam = lluna.
Sonorització de les oclusives entre vocals o dels grups pr, cr, tr, pl, cl, tl: acutum = agut Canvi de la i breu tònica per e: pilum = pèl.
Caiguda de la vocal posttònica: litteram = lletra Els grups llatins-
GN- i -NN- es converteixen en ny: canna = canya.

Els cultismes

Paraules preses del llatí, que no han experimentat tants de canvis formals com les patrimonials. De OCULUM- ull(patrimonial) i oculista(cultisme).

També hi ha paraules preses directament del llatí, sense cap canvi formal o amb un canvi molt greu, llatinismes. Hi ha 2 tipus:

Manlleu:

s’han incorporat a la llengua catalana com qualsevol altre. S’inclouen al diccionari i segueixen les nostres normes de flexió i, fins i tot, d’ortografia.

Estrangerismes:

no formen part del nostre sistema lingüístic, no s’inclouen al diccionari, s’han d’escriure en cursiva i mantenen la flexió pròpia del llatí.

La composició:

procediment de creació de paraules noves es què es combinen dues  o més unitats lèxiques, que poden existir de forma independent en la llengua o no.

segons la forma i el tipus de coresponents:

Compostos propis:

combinen dos mots existents en la llengua catalana. Presenten un alt grau de lexicalitzaió, de fixació de l'expressió, es comporten com una paraula simple. La variació de nombre afecta només el lexema final o tenen una única forma singular i popular.

Relació de coorodinació o de juxtaposició:

dues unitats de la mateixa categoria grmatical, s'uneixen amb la conjunció i (allioli) o es juxtaposen (agrdolç).

Relació d'especificació:

el primer component especifica el segon(centpeus)

La derivació:

procediment de creació de paraules noves que consisteix a afegir un afix al lexema. Els afixos són partícules que es poden situar davant el radical(prefixos) o darrera(sufixos). Els sufxos es classifiquen segons el significat que aporten al lexema, ufixos valoratius, expressen una opinió de l'emissor, i no valoratius, aporten informació sobre determinats trets. També es classifiquen segons la categoria gramatical de la paraula derivada resultant.

Nominalitzador:

N-N(desntista, fuster, roser)Adj-N(suavitat, bellesa, blancor)V-N(assegurança, llaurador, observatri).

Adjectivador:

Adj-Adj(blavó,groguenc,enamoradís) V-Adj.(xerraire,investigador).

Verbalitzador:

N-V(pedalejar, cassificar, estudiar).

Adverbialitzador:

Adj-Adv(principalment, ràpidament).

Tipus de derivació: parasíntesi:

consisteix en afegie alhora un prefix i n sufix a un radical, s'empre per obtenir verbs(embutxacar) i adjectius(enfeinat)

La derivació successiva

consisteix a fer una derivació nova a partir d'una derivació prèvia(ciutadania-ciutadà-ciutat)(escolarització-escolaritzar-escolar-escola)

L'habilitació:

es un mecanisme de creació de paraules que només es produeix un canvi e cateoria gramatical, però no de forma.

Compostos sintagmàtics

Tene forma de sintagma o de grup de paraules i s'escriven sempre separats. La variació de nombre pot afectar als dos lexemes o només al primer.(scola bressol/poc senglar)

Compostos cultes:

formats per components procedents del grec o llatí, no existeixen separats en català. S'uneixen prefixos llatins o grecs clàssics a paraules existents en llengua catalana. Se pot parlar de compostos híbrids.(macrofesta, infrahumà)