Predicció i Estrès: Models i Teories sobre la Indefensió Apresa

Predicció i Estrès: Models i Teories

TEMA 2

PREDICCIÓ:

Sempre es prefereix la predicció? Aquestes hipòtesis reforcen aquesta idea:

→ Hipòtesis de les Respostes Preparatòries: avisem que em preparo. La existència d'una senyal de seguretat marca períodes de perill quan està present i períodes de seguretat quan no està present.

→ Hipòtesis de la Senyal de Seguretat: mentre que no salti l’alarma, és que tot va bé. La existència d'una senyal de seguretat marca períodes de perill quan està present i períodes de seguretat quan no està present.

Tres enemics de la predicció:

- L’ambigüitat: es té confusió perquè el senyal no t’ajuda a distingir:

• · Sobre el grau d’adversitat (intensitat) de l’estímul que es presentarà (E ambigua)
• · Sobre si serà o no aversiu (senyal ambigüitat de seguretat o de perill)

Només augmenta en situacions importants amb estímuls potencialment aversius. Permet preparar-se pel pitjor.

Té molt a veure amb informació que no tenim disponible en aquell moment (però que es pot saber, buscant senyals més clars o informació sobre l’adversitat de la situació).

- La demora: la reacció d’amenaça es tindrà. Des de l’estímul d’avís i l’estímul aversiu passa una demora que acaba fent que la reacció d’amenaça sigui més alta. S’han de donar recursos per estratègies cognitives que facin que durant el temps d’espera no es tingui al cap la situació aversiva determinada.

- La incertesa: el grau d’ocurrència és molt important (no és el mateix una intensitat d’un 50% de possibilitats que un 80%) però hi ha un moment que la situació es torna segura per molt dolenta que sigui. Disminueix el grau d’amenaça i incertesa, pel fet de saber que la situació serà la més probable.

INDEFENSIÓ APRESA (SELIGMAN, 1970)

Hi ha alguna manera que s’aprengui estrès nou a situacions que no ho eren? Això és el que Seligman volia demostrar amb aquest experiment.

Fase I: el gos no té control ni predicció, ja que les descàrregues són aleatòries. El gos provava conductes per veure quin seria el conseqüent però res.

Fase II: apareix un llum seguidament d’una descàrrega. Si el gos canvia de comportament, la descàrrega para. Aquesta tasca la fan molt bé tots els gossos. Però aquells que han estat exposats a una prèvia fase de manca de control no ho aprenen (indefensió apresa). Hi ha absència de conductes de fugida encara que tinguessin l’oportunitat. El ‘no saber què fer’ previ en situació no controlable, suposa que qualsevol situació nova serà igual i ja no busques solucions.

La importància d’aquests estudis és fixar-se amb les característiques de les situacions i la importància del control. S’assoleix la creença del no control a la situació. Per tant, la indefensió té efectes:

• - Cognitius: ja no sóc capaç de buscar solucions à Dèficit en la capacitat d’associació.
• - Motivacionals à Dèficit en iniciar respostes en situacions aversives.
• - Emocionals à Reaccions emocionals desadaptatives i cronificades.

Miller i Seligman: en humans, la indefensió apresa no es tracta de la dificultat d’una tasca, sinó que es tracta de tu; no és que tinguis un mal dia, sinó que tu no te’n surts a diferència de la resta perquè és una característica teva. Els raonaments a posteriori per decidir perquè t’ha passat es donen per atribucions. Els experiments que manipulen el tipus d’atribució (la tasca és fàcil: no sóc capaç de fer això; és difícil: tinc un mal dia) produeixen diferents raonaments, accentuant més o menys la indefensió. Quan les atribucions són internes, el concepte d’indefensió et pot venir abans i generalitzar-ho abans a altres fets. Té repercussions que fan que deixis d’intentar solucionar altres coses que ets capaç de fer.

MODEL DE DEMANDA – CONTROL – RECOLZAMENT SOCIAL (Karasek i Johnson)

Karasek va fer el model de demanda – control per explicar l’estrès laboral en funció del balanç entre demandes psicològiques del treball i el nivell de control sobre l’estrès.

Demanda: volum de treball en relació al temps disponible per fer-ho (exigències).

Control: oportunitats de desenvolupar habilitats pròpies (skill discretion) i autonomia (decision authority) que dóna el treball. Aquestes oportunitats consisteixen en obtenir i millorar les capacitats per fer les tasques i fer el tipus de treball que millor es sap fer. L’autonomia es refereix a la capacitat de decisió sobre les pròpies tasques i les de la unitat o departament. També és important el control sobre les pauses i sobre el ritme de treball.

El control sobre el treball és una dimensió potencialment positiva del treball (factor de promoció), i la seva absència pot ser un factor de risc.

Les exigències psicològiques tenen una concepció quantitativa (volum de treball en relació al temps disponible). Però aquest concepte s’ha de complementar amb aspectes qualitatius, especialment les exigències emocionals i d’amagar emocions.

Johnson i Hall van introduir el recolzament social en aquest model. Un suport social baix és un factor de risc independent. A més, modifica l’efecte de l’alta tensió: el risc d’alta tensió augmenta en situació de baix suport social (iso-strain), i es podria moderar aquesta tensió amb una situació de treball que proporcioni un alt suport (ex: treball en equip).

El suport social té dos components: les relacions socials (en termes quantitatius) i el grau de suport instrumental (ajuda de companys i superiors).

El model de control – demanda – suport social defineix quatre grups d’ocupacions en funció dels nivells de demandes psicològiques i control: actives (alta exigència, alt control), passives (baixa demanda, baix control), de baixa tensió (baixa demanda, alt control), i d’alta tensió (strain: alta demanda, baix control). La situació d’alta tensió és la més negativa per la salut. El treball actiu porta a un major aprenentatge, desenvolupament de més estratègies d’afrontament i participació social. Hi ha un doble efecte del suport social en el treball: la situació de treball més perjudicial és la combinació d’alta tensió i suport baix (iso-strain).

MODEL DE L’ESFORÇ – RECOMPENSA (Siegriest)

Segons Siegrist, les experiències més distressants (en referència a distress o estrès negatiu de Frankenhauser) són conseqüència d’amenaces a la continuïtat de rols socials existents (el rol d’ocupació és un dels principals).

Aquest model explica l’estrès laboral i els seus efectes sobre la salut en funció del control que les persones exerceixen sobre el seu propi futur (recompenses a llarg termini).

Les variables importants en aquest model són l’amenaça d’acomiadament i atur, la precarietat del treball, els canvis no desitjats en les condicions de treball, la degradació de categoria, la falta d’expectatives de promoció, inconsistència d’estatus, etc.

Aquest model planteja la importància de les estratègies personals d’afrontament (coping) que interaccionen amb el balanç entre esforç invertit i recompenses obtingudes a canvi.

La interacció entre altes demandes i baix control sobre les recompenses a llarg termini és la situació de més risc per la salut. Les recompenses estan determinades per tres factors: estima (reconeixement, suport adequat, tracte just), el control d’estatus (estabilitat del treball, perspectives de promoció, absència de canvis no desitjats) i el salari.

Una de les limitacions és que consideren les exigències psicològiques del treball com a quantitatives. Les persones solen treballar amb persones, amb les exigències psicològiques imposades per exposar-se a emocions i sentiments d’altres (BURNOUT).

MODEL JD-R D'AGOTAMENT I IMPLICACIÓ EN EL TREBALL (Baker et al.)

• - És un desenvolupament del model de Karasek i del Siegrist.
• - No es limita a l’estrès puntual.
• - És un procés dual: motivador (implicació) i desmotivador (agotament).