Precedents de la psicologia

A l’antiga Grècia, els filòsofs, com ara Plató i Aristòtil ja van reflexionar sobre la conducta dels humans. Van estudiar la Psiké i van posar les bases d’aquesta futura disciplina autònoma.

Plató i Aristòtil van obrir la reflexió sobre l'esperit o ànima humana, dins del camp que avui dia es considera com a propi de la psicologia. Aquesta reflexió va continuar durant tota l'edat antiga i mitjana, com a part de les indagacions sobre l'ésser humà (antropologia) i sobre l’ètica. Es va complementar amb un apropament més mèdic, relacionat amb la malaltia mental, de la qual apareixen referències ja al Papir Evers egipci i a diversos tractats grecs sobre la bogeria (vista com una mania divina i no encara com una malaltia al mateix nivell que les malalties físiques). La teoria dels quatre rumors va ser el primer intent de buscar una causa racional al desequilibri mental.

Plató és del segle V aC, i es coneix com la psicologia més bàsica però potent. Plató s’interessa per l’home, segons ell és un compost de cos i ment. El cos és material (es descompon) i l’ànima immaterial (No es descompon). L’ànima és eterna i continuarà existint quan el cos es descompongui al món de les idees (la ment és part de l’ànima).

Creu en la reencarnació, l’ànima es reencarna en diferents cossos (pitagòrics).

L’ànima és:

• Corruptible (part instrumental o pulsional): humans i animals tenim instints (aparellar-se, agredir..) però els humans barregen pulsions i sentiments (humans tenim diferents opcions).
• Irascible (part emocional)
• Racional (part per raonar)

Psicologia en Aristòtil

Segle IV aC.

Va fer una obra titulada ‘sobre l’anima’. L’ànima per ell és un principi de vida, qualsevol ésser viu té ànima. En podem distingir entre tres tipus:

• Ànima vegetativa (vegetals): en els vegetals hi ha funcions com alimentar-se, créixer i reproduir-se.
• Ànima sensitiva (animals): funcions mateixes que les vegetatives + la sensibilitat ja que capten estímuls i responen.
• Ànima racional o intel•lectiva (humans): funcions anteriors + la intel•ligència.

Segons ell, quan desapareix la vida deix d’existir l’ànima en excepció a la divinitat (l’ànima és intel•lecte pur).

Psicologia en Descartes

s.XVII

Va redactar un estudi que es deia “tractat de l’home“ on proposa un dualisme amb l’home (cos i ment)

El cos és material, corruptible i divisible mentre totes les funcions corporals es poden explicar mecànicament. (cor=màquina)

Ànima: distingeix passions i accions

Passions: sentiments, emocions, passions. funcionen d’una manera automàtica

Són estats afectius.

• Sentiments: més prolongats i no tan intensos
• Emocions: breus i intenses
• Passions: prolongades i intenses

Accions: la part activa de l’ànima és la voluntat, ens permet distingir-nos dels animals.

Separar el cos i l’ànima s’anomena dualisme cartesià

• Avantatge: com el cos i la ment s’estudien per separat existeix un grau molt elevat d’anàlisi especialització.
• Inconvenient: s’ha perdut de punt de vista la interacció del cos i la ment ja que l’home és un tot (cos i ment junt)

Què es la psicoanàlisi?

El terme psicoanàlisi va ser utilitzat per primera vegada en un article de Freud escrit en francès sobre les psiconeurosis de defensa. (Breuer i Freud van utilitzar termes semblants al del significat actual, ‘mètode catàrtic’ i ‘anàlisi psíquic’.

Normalment a les persones sàdiques se’ls hi deia que eren així per raons fisiològiques, però Freud va veure que era mental però la persona no ho sabia. La causa pot ser fets traumàtics que està en la ment i és així com es va descobrir l’inconscient. La psicoanàlisi va començar sent un mètode o procediment per a la curació d’alguns tipus de malalties ‘nervioses’ (histèria). Era un mètode per guarir pacients en els que no s’havia observat cap lesió orgànica.

La psicoanàlisi també consisteix en una teoria psicològica sobre el funcionament de la nostra ment. El nucli d’aquesta teoria psicològica és fonamenta en el descobriment de l’inconscient. Es reconeix que la conducta humana no sempre queda justificada recorrent a la consciència, per tan la psicoanàlisi és una interpretació dels actes humans que permet resoldre les preteses incoherencies de la vida humana, donant a la conducta humana un sentit ple més enllà de la consciencia, lògica i la racionalitat.

La psicoanàlisi també ha passat a ser una teoria explicativa dels fets culturals (llenguatge, l’art, religió, vida social..). L’art actual, la literatura, el cinema, qualsevol tipus de realitat cultural rep la influència de la psicoanàlisi i el seu torn pot ser interpretat psicoanalíticament.