La Postguerra Franquista (1939-1951): Condicions de Vida i Oposició

Dures Condicions de Vida i Precarietat Social

El nivell de vida de la població va disminuir dràsticament a causa de la inflació i els salaris baixos (amb un creixement lent entre 1929 i 1951, molt per sota de l'augment dels preus).

• La renda per càpita dels espanyols el 1945 era només 1/3 de la del 1935.
• El poder adquisitiu d'un treballador de la indústria tèxtil el 1942 era només el 28% del que tenia el 1936.

Fam, Habitatge i Salut

La fam va afectar una part significativa de la població, agreujada per la manca d’habitatges dignes a les grans ciutats. Això va provocar un augment del barraquisme als afores de Madrid, Barcelona, València i Bilbao.

Es va produir una extensió de malalties que havien estat eradicades en el passat (còlera, tifus, tuberculosi), causades per la fam, el fred i la insalubritat de les dures condicions de la postguerra. El 1941, les taxes de mortalitat eren molt altes (18,7‰), amb una mortalitat infantil alarmant (143‰), i greus problemes sanitaris en infants (raquitisme). El creixement vegetatiu era baix (0,9‰) i l'esperança de vida el 1945 era de 47 anys per als homes i 53 per a les dones.

Oposició al Franquisme: Exili i Resistència

L'Exili Republicà

Al final de la Guerra Civil Espanyola (GCE), uns 450.000 republicans van abandonar Espanya, dirigint-se principalment a França, el nord d'Àfrica i ports mediterranis. A França, van ser internats en camps de refugiats (barracons precaris amb filat).

• Aproximadament la meitat va tornar a Espanya, atrets per la promesa del Règim de no actuar contra els no delictes de sang (promesa que no va ser complerta).
• L'exili va suposar una pèrdua irreparable de capital humà (intel·lectual, polític, sindical, professional, artístic i científic).

Durant la Segona Guerra Mundial (SGM), amb l'ocupació alemanya del sud de França, on hi havia una important colònia d'emigrats espanyols, es va produir la persecució i deportació a camps de concentració (10.000 deportats, 5.500 morts). Altres destinacions de l'exili van ser Gran Bretanya, Amèrica (especialment Mèxic), l'URSS i la integració en la resistència francesa.

L'exili va mantenir viva l'oposició al franquisme mitjançant la continuació de les institucions de la República i els governs basc i català a l’exili (amb figures com Josep Irla i Josep Tarradellas).

L'Oposició Interior i la Resistència (Maquis)

L'oposició interior es va desenvolupar en tres etapes principals:

1. 1939-1944: Repressió i Clandestinitat

   Caracteritzada per una implacable repressió policial. Es van produir intents de reconstrucció en la clandestinitat per part de sindicats i partits (CNT, UGT, PSOE, PSUC, POUM, ERC). Es va mantenir l'activitat guerrillera (els maquis), formada per antics combatents republicans no resignats a la derrota. Des de França, s'organitzaven partides de guerrillers (anarquistes i comunistes) que actuaven en zones rurals i de muntanya, i també en nuclis urbans (Barcelona i Madrid). El fet més destacat va ser l'intent d’invasió de la Vall d’Aran (1944). L'activitat guerrillera es va mantenir fins al 1952, amb els últims maquis actius fins als anys 60.

2. 1945-1947: Esperança i Plataformes Unitàries

   La victòria aliada a la SGM va generar condicions favorables per a la possible caiguda del Règim franquista. Es van formar plataformes unitàries de l'oposició, tot i que hi va haver una divisió de sectors:

   • Sectors més pragmàtics defensaven l'obertura d'un període constituent (sectors del PSOE, reformistes de la CNT i monàrquics dissidents).
   • Altres grups defensaven la restauració immediata del règim republicà (ERC, PSUC, PCE, sectors del PSOE i llibertaris de la CNT).

   Hi va haver discrepàncies sobre la forma d’enderrocar el franquisme: la majoria confiava en la intervenció dels aliats, mentre que comunistes i anarquistes prioritzaven l'actuació guerrillera per provocar una insurrecció generalitzada de la població.

3. 1948-1951: Desmoralització i Consolidació

   Aquesta etapa va estar marcada per la desmoralització a causa de la consolidació de la dictadura. El 1948, cap potència estava disposada a fer caure el franquisme i la guerrilla o la mobilització popular contra la dictadura es van fer impossibles. La Policia i la Guàrdia Civil van liquidar la resistència política interior. Molts grups van desaparèixer de l'interior (POUM, UGT, republicans, nacionalistes...), la CNT va ser delmada i el PSOE va patir escissions i lluita interna. El PSUC i el PCE van proposar la fi de la lluita guerrillera, iniciant una nova etapa vinculada a les lluites socials i reivindicatives de les classes populars.

Ressorgiment de la Conflictivitat Social

A finals dels anys 40, es va produir un tímid ressorgiment del moviment de protesta popular, impulsat per les classes treballadores contra la precarietat de les condicions de vida i treball, i el rebuig a la dictadura.

Des del 1945, van sorgir conflictes laborals per la qüestió dels baixos salaris, especialment en els sectors tèxtil i metal·lúrgic. Es van registrar vagues importants a Manresa (1946), al País Basc (1947) i a Astúries (1958).

La Vaga de Tramvies de Barcelona (1951)

El 1951 va esclatar la Vaga de Tramvies a Barcelona. L'augment de preus (20 cèntims) va provocar un deteriorament de les condicions de vida. La protesta va consistir en un boicot generalitzat de la població, que va culminar en una vaga general el 12 de març. Com a conseqüència, el governador civil i l'alcalde van ser destituïts i la pujada de preus va ser anul·lada. El 1957 es va produir un nou increment de preus i una nova vaga de tramvies, indicant que el moviment de protesta social s'estava reactivant.