La Possessió en Dret Romà: Classes i Tutela Jurídica

Classes de Possessió en el Dret Romà

1. Possessio Civilis

A més d’un poder de fet sobre la cosa, la possessio civilis requereix una iusta causa possessionis (un títol d’adquisició). La possessió ha de ser adquirida en virtut d’un títol jurídic que ho justifiqui segons el ius civile. Per exemple: la compravenda, una donació, la prensió d’una cosa abandonada, etc. Qui té el poder sobre una cosa basant-se en un fonament jurídic com algun dels anteriors (compravenda, etc.) i la voluntat de tenir-la per a si mateix i no per a un tercer, es considera posseïdor en nom propi i amb ànim d'amo. Aquesta possessió civil és el requisit per a l’adquisició de la propietat per usucapio.

2. Possessio ad Interdicta

Segons el dret honorari, la possessió es caracteritza per estar protegida pels interdicta, que són unes accions pretorials que es substancien conforme a un procediment especial. Es considera que són posseïdors ad interdicta (és a dir, protegits per interdictes) aquells que posseeixen nomine proprio: el qui posseeix la cosa amb la voluntat de tenir-la per a si i exclou tota obligació d'entregar-la. Per exemple:

• El posseïdor que és propietari.
• El posseïdor de bona fe que, per error, creu ser propietari.
• El posseïdor de mala fe que, tot i tenir consciència que la cosa pertany a un tercer, la reté en el seu poder.

Hi ha posseïdors alieno nomine (no nomine proprio) que, tot i reconèixer i acceptar el deure d'entregar la cosa que posseeixen a un tercer, participen de la protecció interdictal. Per exemple: el creditor pignoratici (aquell que té una cosa que se li ha donat en penyora com a garantia d'un crèdit).

3. Detentació (Naturalis Possessio)

La detentació es dona en el cas de qui té una cosa en el seu poder de facto (de fet) sense que hi concorrin els requisits propis de la possessio civilis o de la possessio ad interdicta. No és, en sentit tècnic, posseïdor; en aquest cas es parla d'una simple tinença o aparença de possessió –naturalis possessio–, en contraposició a la possessio civilis i a la possessio ad interdicta.

El dret postclàssic va perdre la concepció precisa de la possessió i la distinció entre propietat i possessió. Justinià va restablir la veritable distinció entre propietat i possessió i va delimitar la veritable possessió com aquella exercida amb animus domini (la intenció de tenir la cosa com a veritable amo). La possessió, entesa com aquesta posició d'amo sobre la cosa, deixa de configurar-se com un simple fet i passa a considerar-se un veritable dret.

Tutela de la Possessió en el Dret Romà

La tutela de la possessió parteix directament de la seva consideració com un fet i es basa en el poder del magistrat (imperium). La possessió no es protegeix mitjançant accions (en el sentit tècnic del procediment formulari), sinó a través dels interdictes (interdicta).

L'interdicte (interdictum) és una ordre decretada pel pretor per mantenir la pau i la seguretat en les relacions jurídiques privades i, en especial, per fer respectar situacions d'aparença jurídica, a fi que les reclamacions contra aquestes es facin per via processal i no de manera privada (autotutela).

Hi ha dos tipus d'interdictes fonamentals:

1. Interdictes de Retenir la Possessió

Aquests interdictes (en llatí, Interdicta Retinendae Possessionis) tenen com a finalitat mantenir el posseïdor en la seva situació de possessió actual. Aquest tipus d'interdicte podia servir, en ocasions, de base per a l'exercici de l'acció reivindicatòria. N'hi ha de dues classes diferents, segons recaiguin sobre béns mobles o immobles.

2. Interdictes de Recuperar la Possessió

Aquests interdictes (en llatí, Interdicta Recuperandae Possessionis) tenen com a objectiu la reintegració de la possessió a qui l'ha perduda.