Posada a punt en esport: adaptacions i estratègies per al rendiment

Mujika: definició i importància

Mujika. Definició: La posada a punt és l’últim període de l’entrenament abans d’una competició important i és de molta importància pel rendiment d’un atleta i pels resultats que s’aconsegueixin en l’esdeveniment. No obstant això, no hi ha cap fase d’entrenament durant la qual els entrenadors estiguin més insegurs sobre quines són les estratègies d’entrenament més convenients per a cada atleta individual, ja que sovint s’han basat exclusivament en una metodologia de prova i error. De fet, només recentment els científics de l’esport han descrit alguns dels canvis fisiològics associats amb programes amb èxit de posada a punt i han millorat la seva comprensió sobre les relacions entre les millores en el rendiment i els canvis cardiorrespiratoris, metabòlics, hematològics, hormonals, neuromusculars i psicològics, inclosos per la posada a punt.

Adaptacions fisiològiques

Existeixen diverses adaptacions fisiològiques relacionades amb programes efectius de posada a punt. Entre elles:

• Correlació testosterona/cortisol: Hi ha una correlació significativa entre el canvi percentual de la relació testosterona/cortisol i l’augment percentual del rendiment. La proporció testosterona/cortisol és un marcador de l’estrès; nivells més alts de testosterona o una menor concentració de cortisol són indicatius d’una millor recuperació i d’una eliminació de la fatiga acumulada.
• Paràmetres hematològics: Increment del volum de glòbuls vermells, dels nivells d’hemoglobina i del valor de l’hematòcrit; aquests índexs es vinculen amb un augment del rendiment.
• Haptoglobina: Augments d’haptoglobina que contribueixen a conservar el nivell de ferro en l’organisme.
• Conclusió: En atletes altament entrenats acostumen a aparèixer alts nivells d’estrès fisiològic que comporten baixos valors de diversos paràmetres biològics; la posada a punt sol provocar un equilibri positiu d’aquests paràmetres.

Conclusions: estratègies de posada a punt

Les estratègies de posada a punt proposades es poden resumir en els punts següents:

• Minimitzar la fatiga sense afectar l'aptitud física.
• Mantenir la intensitat de l'entrenament.
• Reduir el volum d'entrenament entre el 60% i el 90%.
• Mantenir la freqüència d'entrenament per sobre del 80%.
• Establir la durada de la posada a punt individualment, entre 4 i 28 dies.
• Utilitzar dissenys de posada a punt progressius i no lineals.
• Esperar augments en el rendiment d'aproximadament el 3% (rango: 0,5%–6,0%).

Moliner: conclusions

Moliner. Conclusions:

• Els equips amb un menor nivell de professionalització presentaven deficiències en el perfil formatiu del preparador físic.
• La meitat dels models de planificació utilitzats en els esports d’equip espanyols de màxim nivell no resultaven adequats a les demandes específiques i als calendaris competitius propis de les especialitats.
• Els responsables dels clubs haurien d’establir criteris de contractació més exigents que assegurin una òptima aplicació dels programes d’entrenament.
• La falta d’estudis hauria de fer reflexionar la comunitat científica sobre la necessitat d’orientar part del treball dels diferents grups d’investigació cap a aquest àmbit clau de l’entrenament per al rendiment esportiu.

Seirul·lo P.: plataforma d'alta forma

Seirul·lo P. — Plataforma d’alta forma: Per mantenir l’estat d’alta forma s’ha d’utilitzar una corba ràpida ocasionada pel treball concentrat de capacitats específiques. També es proposa que treballant amb microcicles i controlant la dinàmica de càrregues s’aconsegueixi l’estat d’alta forma. Si el major nombre de càrregues es concentra el dimecres, s’aconsegueix la sobrecompensació al final de setmana, arribant així a un nivell d’alta forma per a la competició; amb la càrrega del partit s’inicia la següent setmana amb càrrega mínima.

En canvi, si hi ha competició també entre setmana, el dia després de la competició ha de ser de càrrega mitjana per tal d’aconseguir una resposta biològica ràpida a la fatiga acumulada per la competició. En el període competitiu tendeix a debilitar-se la forma; per això ha d’haver-hi un descens del volum total de la càrrega i variar la distribució dels elements d’entrenament.

Dinàmica de càrregues d’un període preparatori

Dinàmica de càrregues d’un període preparatori:

• Un volum concentrat d’aquestes capacitats, entrenades durant el temps que dura el període, proporciona les condicions necessàries per a la seva millora respecte de les temporades anteriors.
• En aquesta fase es pot entrenar fins a 3 vegades al dia, aconseguint l’efecte sinèrgic dels diferents continguts de l’entrenament.
• A partir d’aquest moment s’inicia un treball concentrat de força-tècnica; així, mentre en el cicle de condicionament especial es realitzava a baixa intensitat, aquest cicle d’aplicació a la tècnica es fa amb una intensitat creixent.
• En aquesta fase s’han d’incloure competicions o tornejos, aconseguint un increment progressiu de l’estat de forma per començar així el període competitiu entrant a la plataforma d’alta forma desitjada.