Polítiques d'Acomodació de R. Zapata: Cohesió i Diversitat

Les polítiques d'acomodació de R. Zapata són un aspecte provinent de l'àmbit polític que fa referència a les polítiques de gestió del procés de multiculturalitat.

Els Tres Nivells de la Política d'Immigració

En parlar de política d'immigració, se solen distingir dos nivells principals:

• El nivell de l'admissió dins de les nostres fronteres.
• El nivell de la coexistència, un cop els estrangers han estat admesos.

En el primer nivell, es parla de regulació de fluxos seguint dues preguntes bàsiques: quants entren i qui entra. En el segon nivell, es parla de política d'integració dels immigrants.

El Tercer Nivell: L'Acomodació i la Cultura de Recepció

Hi ha, però, un tercer nivell que sovint està desatès i que constitueix una de les condicions fonamentals per a l'èxit o el fracàs d'una política d'immigració: l'acomodació.

Aquest nivell està destinat tant als immigrants com a la ciutadania amb l'objectiu de crear una cultura de recepció. Parteix de la base que la immigració pertany a la consciència col·lectiva de la ciutadania, la qual sovint no disposa dels recursos necessaris per gestionar individualment aquesta nova realitat. L'objectiu bàsic d'aquest tercer pilar de la política d'immigració és que tant l'immigrant com el ciutadà sentin confiança quan es relacionen entre si en qualsevol de les esferes públiques de la nostra societat (l'educació, el treball, la sanitat, l'habitatge, etc.).

Premisses Clau de les Polítiques d'Acomodació

A diferència de quan es parla de política d'integració dels immigrants, en parlar de polítiques d'acomodació es parteix de dues premisses bàsiques:

1. L'acomodació, tal com s'ha comentat abans, no és un assumpte que només afecta els immigrants, sinó també els ciutadans.
2. No són només les estructures polítiques i socials, sinó la gent que hi viu (ciutadans i immigrants) la que ha de ser multicultural.

La Bidireccionalitat del Procés d'Acomodació

Aquests dos sentits incideixen, doncs, en el fet que els receptors de les polítiques d'acomodació han de ser el conjunt de la població. En aquest sentit, podríem dir que el procés d'acomodació és bidireccional: els ciutadans també han d'acomodar-se a la nova situació. Així, una persona amb una ment multicultural, en trobar-se per primera vegada amb una altra persona d'origen estranger, no s'interessa per on ha nascut, sinó per on viu.

Sensibilització Ciutadana: Pilar Fonamental

Una primera mesura per iniciar una política d'acomodació consistiria a sensibilitzar la ciutadania per a proporcionar recursos i ajudar-los a gestionar aquesta nova realitat generada per la presència d'immigrants. Sense això, la ciutadania que es troba en situacions d'inestabilitat o en espais de competitivitat amb els immigrants veu l'«altre» com un invasor i només té com a única alternativa la fugida dels espais públics ocupats pels immigrants i/o el rebuig frontal.

L'Acomodació com a Política Antisegregacionista

L'objectiu bàsic de la política d'acomodació és evitar la separació entre la ciutadania i els immigrants en les diferents esferes públiques, és a dir, acomodar els espais públics a una nova situació de la diversitat. Una política d'acomodació és bàsicament antisegregacionista. Tracta d'evitar la creació de mons paral·lels, la separació i la fragmentació social basada en la cultura i en l'origen. El seu llenguatge és el de la cohesió, la confiança i la comunió de valors.

Exemple Pràctic: L'Estratègia Intercultural de Sabadell

Finalment, podríem fer referència a algun exemple de resposta o actuació que permeti avançar en aquesta línia. Aquest seria, tal com diu Zapata en un dels seus articles, la posada en marxa d'una estratègia d'acció intercultural que té com a referent empíric l'absència de conflictes que afectin directament la cohesió. Aquest seria el cas de Sabadell, que ha apostat per potenciar la diversitat que té com a recurs el desenvolupament. Aquest municipi, segons Zapata, ha de continuar buscant interacció i espais de trobada i acceptació mútua en tots els àmbits polítics, socials, econòmics i culturals de la ciutat.

Els Quatre Eixos del Pla de Nova Ciutadania

En aquest context, els quatre eixos bàsics per definir les actuacions del seu Pla Transversal de Nova Ciutadania: Democràcia i Diversitat mostren fermament que l'orientació política se centra a gestionar un procés dinàmic d'acomodació de la persona nouvinguda a totes les esferes de la societat. Aquests eixos són:

• Eix de recepció i acollida
• Eix de serveis i qualitat
• Eix d'inclusió i participació
• Eix de sensibilització intercultural

Democràcia i Diversitat: Un Repte de Cohesió

El vincle entre democràcia i diversitat és un repte, ja que, a més de dimensionar les condicions necessàries de la interculturalitat, la igualtat de drets entre tots els ciutadans i la importància de la inclusió i la participació, també la democràcia com a valor i cultura pública, com a comportament, implica fer partícips tota la ciutadania en el projecte comú de vincular diversitat i cohesió a través del coneixement mutu i la socialització. Aquesta socialització, generada a través de l'actuació política local, crea un respecte i un efecte cognitiu, ja que provoca reflexió sobre els valors culturals que cimenten els nostres comportaments i obliga a desconstruir idees assentades sense cap esperit crític.

Interculturalitat: Vincle entre Democràcia i Cohesió

Cal dir, finalment, que el que aquest autor vol aconseguir és que la interculturalitat permeti vincular democràcia, cohesió i diversitat.

Exemples d'Actuacions: Aules d'Acollida vs. No Distinció

Aules d'Acollida: Risc de Fragmentació

Un exemple més clar i entenedor podrien ser les aules d'acollida a les escoles, on diferencien els immigrants segons la procedència. Aquí se'ls ensenya l'idioma, una mica d'història del país on són, etc. Això podria ser considerat una mena d'exclusió entre els alumnes, que provocaria que aquests no es cohesionessin amb els del país d'acollida. És a dir, el fet de dividir-los en aules segons la procedència, encara que per a alguns fos un benefici, ja que aprenen sobre el país, no hi hauria cohesió entre nouvinguts i autòctons. També es podria fer referència, en aquest sentit, a quan els immigrants nouvinguts arriben al país d'acollida i se'ls donen més facilitats, assegurant-los accés a les escoles o no fent-los pagar alguns impostos, etc.

No Distinció en l'Accés: Foment de la Cohesió Social

En contraposició, un exemple de resposta o actuació política que no suposi una estratègia d'acció intercultural, és a dir, que no reconeix la diversitat, seria una no distinció en l'accés a les escoles, el contrari del que s'ha anomenat anteriorment. En aquest cas, podríem considerar que no es produeix discriminació als estrangers i que se'ls considera iguals, fomentant la cohesió social entre nouvinguts i autòctons.