Política i Moviments Socials a Espanya (Principis del Segle XX)

El Bipartidisme i l'Oposició

Amb el regnat d'Alfons XIII, el 1903 es va produir una renovació en el lideratge dels dos partits dinàstics (el bipartidisme): el Conservador (Antoni Maura) i el Liberal (José Canalejas). L'oposició al sistema estava representada pels republicans i, a Barcelona, pel Lerrouxisme, liderat per Alejandro Lerroux (anticatalanista). Lerroux va ser escollit diputat pel partit "Unión Republicana", que més tard s'uniria a una coalició catalanista a les eleccions del 1907. Aquest fet va provocar que Lerroux formés el seu propi partit el 1908: el "Partit Republicà Radical".

El Catalanisme i la Solidaritat Catalana

A Catalunya, a principis del segle XX, la "Lliga Regional" va ser el partit més destacat. El seu ideari va ser escrit per Enric Prat de la Riba i el seu portaveu, Francesc Cambó, lluitava per l'autonomia política de Catalunya. La Lliga va intentar negociar amb el govern de Madrid, però va tenir problemes interns a causa del Lerrouxisme i per un enfrontament d'ideologies dins del propi partit. La crisi va esclatar el 1904, quan el rei Alfons XIII va visitar Barcelona i alguns membres van proposar boicotejar la visita.

Molts van abandonar la "Lliga Regional" i van formar el "Centre Nacionalista Català" el 1906. Posteriorment, el 1910, es va formar la "Unió Nacionalista Catalana" a causa de l'apropament entre les forces republicanes d'esquerra.

El 1905, un grup d'oficials de l'exèrcit va atacar les dependències de la revista catalana "Cu-Cut!" per un acudit irònic sobre les derrotes d'Espanya. També van atacar les dependències de la revista "La Veu de Catalunya" de la Lliga Regional. Acusant al catalanisme, es va produir una manifestació el 22 de maig de 1906. Com a càstig, el ministre de guerra va imposar la "Llei de Jurisdiccions". Aquest fet va provocar la formació de la coalició electoral "Solidaritat Catalana", formada per la majoria de partits catalans (Lliga Regional, republicans catalanistes d'esquerra i carlins). Es van presentar a les eleccions del 1907 amb el seu programa "Tívoli". No obstant, el partit es va dividir per discrepàncies internes, com el "Projecte de reforma de l'administració local", el "Projecte de l'Ajuntament de Barcelona" i els fets de la "Setmana Tràgica".

El Tradicionalisme i el Carlisme

La mort de Carles VII el 1909 va convertir al seu fill en el nou pretendent a la corona. El tradicionalisme es concentrava a Navarra, País Basc i Catalunya. El 1907 es va fundar la "Requetè" (organització de caràcter paramilitar) que actuava contra republicans i obrers.

El Socialisme i l'Anarquisme

Les forces obreres principals eren el socialisme i l'anarquisme. Ambdós moviments van augmentar el nombre de militants i les seves actuacions. Els socialistes es concentraven a Madrid i al nord d'Espanya, mentre que els anarquistes a Catalunya, Aragó, València i Andalusia.

El PSOE (Pablo Iglesias) va augmentar el nombre d'afiliats i va participar en les eleccions del 1910. El 1921, els que no estaven d'acord amb la direcció del partit van formar el "Partido Comunista de España" (PCE). El sindicat socialista UGT va créixer encara més. El seu líder més important va ser Francisco Largo Caballero, secretari general el 1918.

Inspirats per l'èxit de "Solidaritat Catalana", les diverses tendències obreres (anarquistes, socialistes i sindicalistes) van formar "Solidaritat Obrera" el 1909, on predominava l'anarcosindicalisme.

La CNT i l'Anarcosindicalisme

Des de l'entorn de "Solidaritat Obrera", l'anarcosindicalisme va decidir fundar un sindicat obrer únic: la "CNT (Confederació Nacional del Treball)". Es va fundar el 30 d'octubre de 1910 a Barcelona. El 8 de setembre de 1911, la CNT va organitzar el seu primer congrés, on es van agrupar diferents tendències ideològiques. Es definia com a revolucionària i aglutinava més tendències obreres a part de l'anarquisme. Tenia com a propòsits: la independència del proletariat, l'absentisme electoral, la necessitat de la unitat sindical i la voluntat d'enderrocar el capitalisme. Després de la Primera Guerra Mundial, la CNT va augmentar molt el nombre d'afiliats, liderats per Salvador Seguí (el noi del sucre), Àngel Pestaña i Joan Peiró.