Política Fiscal: Entenent els Pressupostos Generals de l'Estat i els seus Ingressos

La Política Fiscal: Eines de l'Estat per a Objectius Econòmics

La política fiscal és el conjunt d'accions que l'Estat realitza amb els diners públics per assolir objectius econòmics clau, com ara millorar l'ocupació, estimular la producció o controlar la inflació. Aquesta política es basa en dos pilars fonamentals: la recaptació de fons (principalment a través d'impostos) i la seva posterior distribució (mitjançant ajudes, serveis públics, etc.).

La política fiscal es pot implementar de dues maneres principals:

• De manera discrecional: El govern pren decisions específiques i intervé activament segons l'evolució de la situació econòmica.
• De manera automàtica: A través dels anomenats estabilitzadors automàtics, que actuen per si sols en resposta a canvis en el cicle econòmic.

1.1 Polítiques Fiscals Discrecionals

Aquestes polítiques són mesures que el govern decideix aplicar per dinamitzar l'economia, especialment en moments de crisi o dificultat. La seva flexibilitat permet adaptar-les als objectius concrets que es vulguin aconseguir.

Inclouen:

• Programes d'obres públiques: La inversió en infraestructures com carreteres, escoles o hospitals genera llocs de treball i impulsa la producció.
• Plans d'ocupació i formació: Mesures destinades a fomentar la contractació temporal i millorar les competències professionals dels treballadors.
• Programes de transferències: Ajudes econòmiques directes a col·lectius vulnerables, com famílies amb baixos ingressos o persones en situació d'atur.
• Modificacions en els impostos: La pujada o baixada d'impostos pot incentivar el consum i augmentar la disponibilitat de diners per a ciutadans i empreses.

És important destacar que l'eficàcia d'aquestes polítiques depèn de múltiples factors. Per això, sovint es combinen amb els estabilitzadors automàtics per maximitzar els resultats.

1.2 Els Estabilitzadors Automàtics

Els estabilitzadors automàtics són mecanismes que funcionen de forma autònoma, sense necessitat d'intervenció governamental directa. Aquests mecanismes ajusten els ingressos i les despeses públiques en funció de la situació econòmica del país, ajudant a suavitzar les fluctuacions del cicle econòmic.

Els principals estabilitzadors automàtics són:

• Impostos proporcionals: Tributs que graven una quantitat fixa, independentment dels ingressos del contribuent (exemples: IVA, impost de societats).
• Impostos progressius: Tributs on el percentatge a pagar augmenta a mesura que creixen els ingressos (ex: IRPF). Aquests impostos contribueixen a una major equitat fiscal.
• Cotitzacions socials: Aportacions obligatòries de treballadors i empreses a la Seguretat Social, que garanteixen drets com la jubilació o la prestació per atur.
• Subsidis d'atur: Ajudes econòmiques proporcionades per l'Estat a les persones que han perdut la seva feina.

Els impostos progressius són especialment rellevants per la seva capacitat d'adaptació a les diferències de renda, promovent una distribució més equitativa de la càrrega fiscal.

1.3 Tipus de Política Fiscal

Segons el seu impacte en l'economia, la política fiscal es classifica en dos grans tipus:

Política Fiscal Expansiva

• L'Estat incrementa la seva despesa i/o redueix els impostos.
• Aquesta mesura augmenta la disponibilitat de diners per a ciutadans i empreses, impulsant el consum, la inversió i la demanda agregada.
• Com a resultat, s'espera un increment de la producció, l'ocupació i, potencialment, dels preus.

Política Fiscal Restrictiva

• L'Estat disminueix la seva despesa i/o augmenta els impostos.
• Aquesta política té com a objectiu reduir el consum i la inversió, moderant la demanda agregada.
• Com a conseqüència, es pot observar una disminució de la producció, l'ocupació i la pressió inflacionista.

1.4 Política Fiscal i Cicles Econòmics

Els impostos i les ajudes públiques s'ajusten automàticament segons la fase del cicle econòmic:

• En períodes d'expansió econòmica: Augmenta la producció i, conseqüentment, els ingressos de l'Estat (major recaptació d'impostos i cotitzacions socials). Aquests ingressos addicionals poden ser destinats a crear un fons per a futures necessitats.
• En períodes de recessió econòmica: Els subsidis d'atur i altres ajudes socials actuen com a coixí, mitigant l'impacte negatiu de la crisi en la població i l'economia.

Pressupostos Generals de l'Estat (PGE)

2. Què són els PGE?

Els Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) representen una previsió detallada dels ingressos i les despeses previstes per a un any. Funcionen com un pla econòmic que reflecteix les prioritats de despesa del govern i les fonts de finançament, i són un clar indicador de la política fiscal que s'està seguint.

Parts d'un Pressupost

Ingressos (d'on surten els diners):

• Cotitzacions socials: Aportacions dels treballadors i empreses a la Seguretat Social.
• Tributs (impostos i taxes): Inclouen l'IVA, l'IRPF, l'Impost de Societats, entre d'altres.

Altres ingressos inclouen:

• Transferències corrents: Fons rebuts d'altres institucions.
• Ingressos patrimonials: Rendiments generats pel patrimoni de l'Estat.
• Alienació de béns d'inversió: Venda d'actius o propietats públiques.
• Transferències de capital: Fons destinats a inversions o projectes específics.

Despeses (en què es gasten els diners):

• Despeses corrents: Inclouen la compra de béns i serveis necessaris per al funcionament dels serveis públics i el pagament de sous als funcionaris.
• Inversió: Despeses destinades a la creació o millora d'infraestructures (carreteres, hospitals, escoles).
• Transferències i subvencions: Ajudes econòmiques directes a ciutadans o empreses per a finalitats diverses (ex: ajudes per a energies renovables, persones amb discapacitat, famílies nombroses).

2.1 Classificació de les Despeses Públiques dels PGE

Les despeses públiques es classifiquen principalment en tres categories:

1. Despeses corrents: Necessàries per al funcionament dels serveis públics essencials com l'educació o la sanitat (ex: sous de funcionaris, compres a empreses privades).
2. Despeses d'inversió: Destinades a millorar la capacitat productiva del país mitjançant la construcció de noves infraestructures (carreteres, escoles, hospitals).
3. Transferències i subvencions: Fons lliurats a persones o entitats sense contraprestació directa, com pensions, ajudes per a aturats o subvencions per a la creació d'empreses.

2.2 Els Ingressos Públics

Aquesta secció detalla les vies a través de les quals l'Estat obté els fons necessaris per finançar els seus serveis i polítiques.

L’Estat aconsegueix ingressos per tres vies principals:

1. Cotitzacions socials: Són diners que treballadors i empreses aporten a la Seguretat Social per garantir cobertures com malalties, atur o jubilació. A Espanya, la seva importància ha crescut significativament, i s'espera que continuïn sent una font clau de finançament.
2. Tributs: Representen la font d'ingressos més important per a l'Estat, cobrint gairebé la meitat del total. Els tributs es classifiquen segons si el contribuent rep un benefici directe a canvi o no.

Tributs

Els tributs són contribucions obligatòries que ciutadans i empreses realitzen per finançar els serveis públics. Es divideixen en tres tipus:

1. Impostos

Són pagaments obligatoris que no generen un benefici directe i específic per al contribuent (es paguen independentment de l'ús dels serveis públics).

Tipus d'impostos:

a) Impostos Directes

Aquests impostos tenen en compte la capacitat econòmica del contribuent, gravant els seus ingressos o el seu patrimoni.

• IP (Impost sobre el Patrimoni): Grava la propietat de béns i drets.
• IRPF (Impost sobre la Renda de les Persones Físiques): Grava els ingressos obtinguts per les persones físiques (salaris, lloguers, interessos).
• IS (Impost de Societats): Grava els beneficis obtinguts per les empreses.

b) Impostos Indirectes

Aquests impostos no consideren la situació econòmica del contribuent i graven el consum o determinades transaccions.

• ITP/AJD (Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats): Grava la transmissió de béns entre particulars.
• IVA (Impost sobre el Valor Afegit): Grava el consum de béns i serveis, sent el consumidor final qui suporta la càrrega impositiva.
• IE (Impostos Especials): Graven el consum de productes com alcohol, tabac o hidrocarburs.

2. Taxes

Són pagaments que es realitzen a l'Estat per la prestació d'un servei públic del qual es rep un benefici directe i concret.

Exemples:

• Entrada a museus o exposicions públiques.
• Matrícula en universitats públiques.

Altres Ingressos

Tot i que no tenen el mateix pes que els tributs, altres fonts contribueixen al finançament de l'Estat:

1. Transferències corrents: Fons no vinculats a inversions, provinents d'organismes com la DGT, la Seguretat Social o fons europeus (FSE).
2. Ingressos patrimonials: Beneficis obtinguts per l'Estat a partir de la gestió dels seus béns i empreses públiques (ex: AENA, Renfe).
3. Alienació d'inversions: Ingressos derivats de la venda d'actius o empreses públiques (ex: Repsol, Iberia, Telefónica en el seu moment).
4. Transferències de capital: Fons procedents de la Unió Europea (com els del FEDER) destinats a projectes d'inversió en infraestructures.

2.3 Finançament de l'Estat del Benestar Espanyol

En els últims deu anys, Espanya ha experimentat un dèficit fiscal persistent, agreujat per la pandèmia de COVID-19. El deute públic ha augmentat considerablement, i les despeses públiques creixen a un ritme superior als ingressos.

Aquesta situació es deu a diverses causes relacionades amb el sistema fiscal espanyol:

Característiques negatives del sistema fiscal espanyol:

• Sistema fiscal ineficient: L'excés de descomptes, exempcions i ajudes fiscals redueix la recaptació. Per exemple, l'aplicació de tipus reduïts d'IVA a certs serveis turístics.
• Pressió fiscal baixa: La recaptació fiscal a Espanya representa aproximadament el 40% del PIB, una xifra inferior a la d'altres països europeus. Tot i que busca estimular l'economia, aquesta baixa pressió pot ser insuficient per cobrir futures despeses, com les relacionades amb les pensions o la digitalització.
• Economia submergida: Una part significativa de l'activitat econòmica es realitza de forma irregular "en negr"), evitant la declaració d'ingressos i la cotització a la Seguretat Social, la qual cosa suposa una pèrdua considerable d'ingressos públics.
• Evasió fiscal internacional: Algunes grans empreses, especialment del sector tecnològic, generen beneficis a Espanya però traslladen la seva base imposable a altres jurisdiccions, evitant el pagament d'impostos.
• Sistema de pensions en perill: La jubilació de la generació del baby boom (entre 2023 i 2040) suposarà una pressió financera molt elevada sobre el sistema de pensions. És probable que siguin necessàries reformes impopulars, com l'endarreriment de l'edat de jubilació o la reducció de les prestacions, mesures que els partits polítics solen evitar per por a perdre vots.

Què vol dir “emetre deute públic”?

Quan l'Estat necessita finançament addicional, pot emetre deute públic. Això implica demanar diners a inversors (empreses o particulars) a canvi d'un títol de deute, que representa un compromís de devolució del capital prestat més els interessos pactats.

Bonos (bons públics):

Els bons públics funcionen com un contracte:

• Un inversor presta una quantitat de diners a l'Estat (ex: 1.000 €).
• L'Estat es compromet a retornar aquests diners en una data futura, juntament amb un percentatge addicional en concepte d'interessos.