La Política de Felip II: Hegemonia, Conflictes i Desafiaments

Política de Felip II: Objectius i Desafiaments

Felip II va iniciar el seu regnat el 1556. Els seus grans objectius polítics van ser: defensar el catolicisme i mantenir l'hegemonia de la seva dinastia a Europa i a ultramar. Per controlar el seu imperi, disposava d'un poderós exèrcit permanent i una complexa administració que dirigia personalment. Tot i que governava des de la península Ibèrica, els interessos dinàstics prevalien sobre els de la pròpia península.

Política Interior de Felip II

Felip II va fer front a diverses rebel·lions:

• La revolta dels moriscos a les Alpujarras: La presència morisca es va convertir en un problema religiós, ja que, tot i haver-se convertit al cristianisme, mantenien la llengua i els costums islàmics. A més, eren vistos com un problema polític, ja que eren potencials aliats dels pirates barbarescos i els turcs. El 1568 hi va haver una gran rebel·lió que va ser violentament reprimida per Joan d'Àustria. Aquest fet va acabar amb l'expulsió de milers de moriscos i va provocar una greu despoblació.
• El bandolerisme: Molt actiu a Aragó.
• La crisi de la Hisenda: Va ser el problema intern més greu de l'època, causada per la costosa política exterior.

Política Exterior de Felip II: Hegemonia i Conflictes

Felip II va ser el monarca més poderós de l'època, sobretot a partir de la Unió Ibèrica amb Portugal el 1580. Felip va obtenir Portugal gràcies al fet que era net del monarca portuguès i, quan aquesta posició va quedar vacant, la va aconseguir amb el suport de les classes dirigents.

La defensa de l'hegemonia va ser un focus constant de conflictes:

• L'Imperi Otomà i la Mediterrània: L'Imperi Otomà s'expandia per la Mediterrània i els pirates barbarescos s'hi van aliar. El 1570 es va formar una aliança entre el Papat, Venècia i la monarquia hispànica, anomenada la Lliga Santa, que lluitava contra els turcs. En la batalla naval de Lepant (1571), els otomans van ser derrotats per una gran flota espanyola sota el comandament de Joan d'Àustria. Aquest fet va frenar l'avanç turc, però no va significar el final del conflicte.
• La rebel·lió de Flandes: Va començar com un conflicte intern que es va convertir en un gran problema internacional. El conflicte va sorgir quan el rei va voler augmentar el seu poder, pretensió a la qual es van oposar les oligarquies autòctones. A més, s'hi va unir el malestar religiós: el calvinisme s'havia difós per tots els Països Baixos i el rei pretenia que hi intervingués la Inquisició. El 1566 va esclatar una rebel·lió que donaria lloc a la Guerra dels Vuitanta Anys. El rei va enviar un fort exèrcit sota el comandament del Duc d'Alba, que va sotmetre violentament els revoltats. Malgrat les seves victòries, el nord d'Holanda i Zelanda van aconseguir la independència, formant les Províncies Unides, que es van convertir en un dels principals rivals d'Espanya.
• Anglaterra i l'Armada Invencible: Havia estat un aliat tradicional d'Espanya. Felip II va ser rei consort gràcies al matrimoni amb la reina Maria Tudor, però la reina va morir sense descendència. La seva successora, Elisabet I, tenia un caràcter hostil amb Espanya. Anglaterra començava la seva expansió marítima i no permetia el monopoli espanyol sobre Amèrica. Felip II va organitzar la invasió d'Anglaterra el 1588 amb la flota coneguda com l'Armada Invencible, que va ser un fracàs. A més, aquest fet va augmentar el poder naval anglès, cosa que va impedir solucionar el problema de Flandes.