Política exterior italiana: de Etiopía al Eix Berlín-Roma

Esta és una qüestió clau per entendre com aquesta política exterior va influir en la política interna italiana, i per entendre el que succeeix un any més tard, quan es passa d'una aliança amb França i Gran Bretanya a una aliança cada vegada més estreta amb Alemanya.

Quina és la causa d'aquest canvi tan radical en la política exterior italiana? Té relació amb la política expansionista d'Itàlia, i molt especialment amb la campanya d'Etiòpia. Aquesta ambició d'aconseguir un imperi a l'Àfrica i al Mediterrani: Mussolini emprèn la tasca de conquerir un dels pocs països que romania independent a l'Àfrica, que era Addis Abeba. Culmina el control de la capital d'Etiòpia el maig de 1936.

Però aquesta iniciativa italiana va ser criticada i condemnada de manera contundent pels seus aliats, Gran Bretanya i França, perquè la conquesta d'Addis Abeba posava algunes colònies angleses i franceses en una difícil situació. Si Itàlia buscava una sortida cap a l'Índic, les afectades serien la anomenada Somàlia anglesa i la Somàlia francesa; per això, anglesos i francesos consideren que aquesta iniciativa italiana atempta contra els seus interessos a l'Índic. Per això són França i Gran Bretanya els que, a la Societat de Nacions, condemnen la política exterior d'Itàlia, i l'establiment de sancions contra Itàlia que limitaven tots els seus contactes comercials amb altres estats.

Aquestes sancions per si mateixes no van tenir gaire efecte, perquè la majoria dels països van decidir no aplicar-les, començant pels EUA, però la conseqüència d'aquestes sancions és que Itàlia va veure que havia de pagar més per tots aquells productes d'importació. Aquesta situació provoca, d'una banda, una intensificació d'aquesta política autàrquica: Mussolini va teoritzar que la independència política mai no seria plena per a un país si no tenia garantida la seva independència econòmica, per tant, l'autarquia seria la garantia de la seva independència política, especialment en un context bèl·lic.

Al mateix temps que s'accentua aquesta tendència autàrquica, Itàlia canvia la seva política exterior, la modifica, perquè a Europa la majoria dels països condemnen aquesta actuació d'Itàlia, però hi haurà un país que no només no la condemna, sinó que defensa el dret d'Itàlia a actuar d'aquesta manera a l'Àfrica: Alemanya. Hitler veu en aquesta conjuntura una gran possibilitat de debilitar l'aliança de França, Gran Bretanya i Itàlia, i aconseguir un aliat important a l'Europa occidental, com és el cas d'Itàlia. Això explica el canvi en la política exterior, que des d'aleshores apareixerà més lligada a Alemanya, vincle que culminarà el 1939 amb la signatura del anomenat Pacte d'Acer, i la constitució d'aquest Eix Berlín-Roma, que portarà ambdós països a participar com a aliats a la 2a Guerra Mundial.

Quan s'inicia la 2a GM, Mussolini intenta aprofitar aquesta conjuntura per ampliar el seu «imperi», però les qüestions no li van gaire bé des del punt de vista militar, com el seu fracàs en la conquesta de Grècia, que provoca dificultats per a l'Eix.