Poesia valenciana de postguerra

La poesia valenciana de postguerra

Característiques i autors principals

6. En aquesta època aparegueren les primeres editorials i revistes literàries valencianes. Els poetes valencians volien manifestar les seues aprensions i escrivien poemes amb les següents característiques: allunyament de la realitat, discurs reflexiu, punts de vista religiosos i humanistes, tendència a l'expressivitat.

Podem distingir dues línies bàsiques:

• La dècada dels 40 i 50, on destaquen l'avantguardisme i el postsimbolisme.
• La dècada dels 60 i els 70, on predomina el corrent del realisme social.

Als anys 60, destaca la poesia realista, que es caracteritza per:

• El poeta és una persona més, no actua com a elegit.
• L'escriptor és el protagonista poemàtic.
• S'utilitza un llenguatge senzill i accessible.
• La poesia té una funció social i el destinatari és la immensa majoria.

Destaquen llibres com, Vacances pagades i La pell de brau.

I a la generació dels 70, entre les seues característiques destacaran: canviar l'accent d'allò social a allò individual i usar un llenguatge amb expressions surrealistes i simbolistes per donar eixida al desassossec.

Vicent Andrés Estellés

El màxim exponent de la poesia contemporània

7. Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor, pels seus temes, absolutament representatiu de la postguerra. Una gran part de la seua producció ha aparegut amb retard. De fet, Estellés entra en joc, com a poeta, en la dècada dels 70, quan ja feia més de vint anys que escrivia versos. En aquest moment es va produir el que s'ha anomenat el "boom Estellés" (Llibre de les meravelles).

La poesia d'Estellés tracta d'un petit món construït per objectes i components quotidians del poble i de la seua gent. Però també tracta temes com l'amor, el sexe, la mort i la poesia cívica i patriòtica.

A més, les seues obres no estan considerades com a realisme històric sinó com a testimoniatge. Quant al llenguatge, Estellés utilitza un to col·loquial, a més d'una intenció de crònica. Ho podem veure present en Horacianes, on tracta la vida valenciana dels anys 60.

Salvador Espriu

Mites, mort i compromís

8. L'obra d'Espriu té normalment un caràcter unitari (mites i mort). Molts dels seus mites són de procedència personal, com: Sinera, Lavínia i Kolinòsia, on molts dels personatges són un descobriment de l'autor. En aquest espai mític creat per Espriu s'interfereixen els grans mites hel·lènics o la identificació del poble català amb els jueus.

La mort és un altre dels temes que tracta en les seues obres, però on té pànic a arribar, ja que significa dolor i finalitat. A més, per a l'escriptor, totes aquelles persones que no tinguen por a la mort són ninots.

Durant el període de la República, Espriu va publicar cinc llibres en prosa i, a més, semblava que començava una vida com a universitari, però, malgrat l'arribada de la Guerra Civil, va acabar amb això. Va haver de treballar en una notaria i en una agència d'assegurances, on va dedicar-li més temps a la poesia. Després de la guerra, el primer llibre publicat fou Cementiri de Sinera (on tracta un món destruït per la guerra), després Les cançons d'Ariadna (on enllaça la poesia i la narrativa) i la història d'Esther (obra que fa referència al testament català). Aquests llibres tracen un camí per a entendre el món amb els nombres.

Però l'obra que va marcar el moment de màxima projecció pública d'Espriu va ser La pell de brau, on denuncia les injustícies de la guerra.